En homenatge al “Catalunya no és Califòrnia” de Lluís Tolosa
Quan va ser el torn de decidir on passaríem les vacances, la meva parella i jo vam creure que la Toscana era, definitivament, una bona pensada. Envoltats d’art i patrimoni i amb possibilitat de fer allò que en diem “enoturisme” –en el nostre cas, gairebé parada obligatòria– en un país on es menja i es beu molt bé. “La vita è troppo breve per mangiare e bere male”, resava un cartell del Mercat vell de Florència, on vam dinar a base de “pesce fresco” (sí, no hi ha només pasta). Amb aquesta màxima ben present per encarar la resta del viatge, ens vam endinsar a la Vall del Chianti i a la Vall d’Orcia, amb el clar propòsit de gaudir de la gastronomia toscana. Allà vam poder tastar vins de la majoria de Denominazione di Origine Controllata e Garantita (DOCG) que trobem a la regió. A mesura que recorríem les diferents zones vitivinícoles vam descobrir grans vins com el Chianti (Clasico, Colli Senesi, Colli Aretini…), el Vino Nobile de Montepulciano, el Brunello de Montalcino o la Vernaccia di San Gimignano.
De fet, no hauríem pogut tastar cap altre vi que no fos del territori. Només trobàvem el vi de la DOCG en qüestió, tant a les nombroses enoteques que poblaven els carrers dels municipis que vam visitar, com en els restaurants. D’aquesta manera, a San Quirico d’Orcia o a Pienza, la carta de vins estava envaïda pel Brunello de Montalcino o el Vino Nobile de Montepulciano, mentre que a Castelnuovo Berardenga o a Radda in Chianti, el Chianti Clasico predominava de manera absoluta. És cert que, segurament, és un extrem, que també hi ha d’haver lloc per algun vi de fora de la regió, però el cas és que el que he viscut a la Toscana és el que m’agradaria veure i viure a casa nostra. No puc evitar pensar, però, que, de moment, estem a anys llum d’assemblar-nos a la Toscana. Tot just aquest any ens hem situat en l’escenari en què onze DO catalanes guanyen per la mínima a una sola DO de fora del principat.
Tanmateix, més enllà del consum, un dels temes que ens diferencia més d’aquesta zona d’Itàlia és la visibilitat i la presència constant dels productes en l’imaginari col·lectiu del territori. La Toscana està plena de botigues de vi, d’enoteques, de restaurants amb cartes àmplies i treballades, tant pel que fa a ampolles com a copes. A aquest circuit “clàssic” de distribució, cal afegir-hi, per exemple, productes promocionals i d’altres complements al voltant del vi (només cal veure els mallots de ciclista amb el Gallo Nero –emblema del Chianti Clasico– estampat) i les anomenades “strada del vino”, carreteres del vi, que condueixen al visitant al llarg de la incursió per les diverses valls que comentàvem sobre aquestes línies. No va deixar de sorprendre’m que a pobles relativament petits, com Castellina in Chianti o Montalcino, entre molts d’altres, s’hi trobessin carrers plens d’establiments comercials dedicats al vi, ni que alguns cellers deneguessin la visita a les persones que no havien reservat prèviament, per manca d’aforament (la mitjana de visites d’un celler petit és de 4 o 5 al dia en aquesta època de l’any).
És el cas d’un dels cellers que vam visitar, on vaig preguntar-los per la comercialització de la seva producció: ho venien gairebé tot a Itàlia. Cal destacar, a més, que la majoria de cellers de la Toscana han convertit l’enoturisme en part del seu negoci, en una activitat més, inherent al negoci vitivinícola. No es parla ja d’una possibilitat de projecció o de model de negoci, és una realitat. Una realitat que es fonamenta en l’enoturisme organitzat, que parla diversos idiomes, a un preu assequible, que ofereix una gran varietat de tastos i un tracte excepcional. Queda ben lluny aquella percepció que al Chianti es produïen vins molt barats i d’escassa qualitat. El Chianti Clasico, elaborat en un 80% amb la varietat típica de la zona, el Sangiovese, i amb un any de bota a l’esquena és l’estendard d’un territori que als anys 70 va iniciar un procés de reconversió. Avui, la Toscana rep turistes de tot al món a les seves vinyes.
Una de les claus d’aquest èxit és que la promoció i el consum no es concentra només a les zones rurals que elaboren el vi. Florència, Pisa o Siena, també fan bandera dels vins de la Toscana, així com del seu oli, del filet de Chianina o la bistecca alla Fiorentina, i de la resta de productes autòctons. En ple epicentre del turisme toscà, a la Piazza del Duomo de Florència, els restaurants i els establiments comercials només tenen productes del territori. Us imagineu aquesta situació al centre de Barcelona? Penso que molts haureu respost amb un “no” la pregunta i que és per això que cal que ens plantegem una sèrie de preguntes relacionades amb les raons per les quals a casa nostra no passa, ni ha passat. A quins interessos respon la nostra realitat? A qui li ha interessat que això fos així? Què hem fet malament?
A Catalunya, potser hauran de ser les petites zones productores les que vagin fent aquest canvi, les que vagin ampliant l’oferta, les que vagin omplint les cartes dels restaurants, les que creïn esdeveniments al voltant del vi…. Territoris com l’ Empordà, el Priorat, la Conca de Barberà, Alella, el Penedès, etc. poden ser la punta de llança de l’enoturisme al país. Hem de fer taca d’oli, taca de vi en aquest cas, i aconseguir estendre-la a la capital del país, Barcelona! Haurem de fer feina de formigueta, ser constants des de tots els racons del país i cadascun dels àmbits del sector i de la societat. Posar el vi al centre de les nostres vides i de l’economia.
Catalunya no és la Toscana, però pot treballar per ser-ho. Només depèn de nosaltres.
http://www.elsingular.cat/vadevi/notices/2015/10/catalunya_no_es_la_toscana_7088.php
