Pel Noucentisme, moviment cultural hegemònic a principis de segle XX a Catalunya, la ciutat era sinònim de seny, de progrés i de modernitat. Es tractava d’una visió elitista i evidentment idealitzada de la ciutat (mancada de qualsevol tipus de conflicte) però que palesava consciència envers la importància que havia de tenir el món urbà del segle XX. I que reflectia els corrents internacionals que aspiraven a ordenar el creixement urbà, a fer un ús racional dels recursos del territori i a crear assentaments i infraestructures territorials eficients.
Els intel·lectuals noucentistes consideraven les ciutats els principals focus d’irradiació de la cultura i estaven convençuts que, a Catalunya, corresponia a Barcelona exercir el paper de motor de la modernització i civilització del país. A l’any 1907 l’escriptor Gabriel Alomar va expressar, mitjançant la noció de Catalunya-ciutat, la necessitat de pensar ambdós conceptes unitàriament. Aquesta noció ha estat descrita com “metàfora per explicar la voluntat de bastir, en realitat, tot un projecte nacional modern”[i]. El cert és que la idea d’una Catalunya-ciutat va esdevenir un dels pilars de l’acció de govern de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923) i, en particular, de la seva visió global del territori en uns moments en el catalanisme polític aspirava a posar les bases d’una nació forta, oberta a Europa i entroncada amb un passat ideal, vinculat a la mediterrània i al món clàssic.
L’acció de la Mancomunitat de Catalunya durant els nou anys de la seva existència va ser molt notable i posà de manifest la solidesa del seu programa polític en clau territorial. En són testimoni nombroses realitzacions coordinades en matèria d’equipaments, infraestructures i cultura, així com els projectes que no es van arribar a executar perquè la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) va intervenir l’organisme a l’any 1923 i el va dissoldre dos anys més tard.
La noció de Catalunya-ciutat ha present al llarg del segle XX en múltiples debats sobre cultural, urbanisme, geografia i altres àmbits que han tingut lloc al nostre país. L’obra de la Mancomunitat ha estat reivindicada (i de vegades patrimonialitzada) com a substrat de l’acció política. En aquest context, per exemple, cal situar l’exposició “Catalunya ciutat(s)” que va tenir lloc a Barcelona entre desembre de 2014 i abril de 2015, organitzada per la Generalitat de Catalunya. L’exposició, que va comptar amb la col·laboració de diverses entitats, commemorava el centenari de la constitució de la Mancomunitat i es va inscriure en el programa del Tricentenari 1714-2014.
En tot cas, l’objectiu noucentista d’articular la capital amb el conjunt de Catalunya -en el vessant físic, l’urbanisme, i en l’espiritual, la civilitat– com dos aspectes indestriables d’un projecte unitari ens sembla un valuós referent històric. Vegem succintament a continuació com, en les principals etapes de la història recent, la política del nostre país s’ha apropat o allunyat de les aspiracions d’aquell ambiciós objectiu.
En els anys de la Segona República (1931-1939), amb el reconeixement de l’autogovern es va instituir la Generalitat de Catalunya i es va aprovar l’Estatut d’Autonomia. La Generalitat va tornar a situar el l’ordenació territorial en el marc de l’estratègia de govern. El pla de distribució en zones del territori català, conegut com a Regional Planning, o els treballs de la Ponència per la divisió territorial de Catalunya són comeses que han tingut una rellevància gran, però altres plans i projectes territorials interessants van quedar estroncats per dificultats intrínseques o a rel de l’esclat de la guerra civil i el seu posterior desenllaç.
Durant la dictadura franquista (1939-1975) l’interès per l’ordenació del territori va ser molt escàs i gairebé limitat a l’àrea d’influència de Barcelona, territori que lògicament va viure el major creixement urbà a Catalunya al llarg del període. Juntament amb aquest desinterès, la descoordinació entre la planificació econòmica i la territorial, la indisciplina urbanística i la laxitud administrativa formaven un entramat d’interessos que afavoria l’especulació urbana i propiciava un creixement desordenat, en clau localista i d’efectes molt perversos en el territori. La política dels anys de desarrollismo (1959-1973) no va portar només prosperitat econòmica, sinó també desigualtats socials i va deixar una hipoteca important per les generacions futures: desequilibris territorials, segregació urbana, destrucció dels teixits urbans històrics i degradació del medi natural i els paisatges.
Després dels anys de transició política (1975-1982), el restabliment de l’autonomia a Catalunya i de la democràcia a les institucions no van extingir automàticament les males praxis de l’etapa franquista en matèria d’ordenació del territori i l’urbanisme. Els balanços que s’han fet del període democràtic sovint han posat l’accent més en els canvis generalment considerats positius que en les continuïtats entre una i altra etapa. Tanmateix, sense desmerèixer els assoliments de la nova etapa en aquestes matèries[ii], no podem deixar de constatar que, entre 1980 i 2003 -amb un mateix president al capdavant del Govern i amb municipis governats per consistoris de colors polítics diversos- s’han perpetuat pràctiques i tendències de l’etapa anterior: l’especulació com a motor de les transformacions físiques del país; la dependència municipal dels ingressos derivats de plusvàlues de les operacions urbanes; l’ocupació creixent de sòl associada al model d’urbanització de baixa densitat, la proliferació de polígons industrials o la difusió d’activitats suburbanes; la preeminència de les infraestructures de mobilitat privada; la pèrdua de patrimoni urbà o la seva banalització en operacions de reforma poc respectuoses amb els elements preexistents; la degradació del paisatge. No és estrany que, uns anys més tard, quan es van començar a destapar casos de corrupció o va esclatar la bombolla immobiliària, per molta gent no fos cap sorpresa.
El canvi de Govern de Catalunya, a l’any 2003, va fer possible un gir rellevant en la política territorial, que es va dirigir a promoure “un ús més ordenat, equitatiu i culte del territori”[iii] i que es fonamentava en tres idees-força principals: la compacitat física, la complexitat d’usos i la cohesió social, així com en la voluntat decidida que l’administració pública assumís la seva responsabilitat en un aspecte ineludible de la governança. Durant el període 2003-2010 es va legislar i es van crear instruments que van permetre, entre d’altres aspectes: completar el planejament a escala territorial (concebut com a ordit que coordina dóna coherència al planejament urbanístic), ordenar les dinàmiques de creixement metropolità, elaborar i aprovar dos plans directors del sistema costaner i aplicar importants recursos econòmics i tècnics a la rehabilitació de barris i àrees urbanes. Els resultats de les eleccions al Parlament de l’any 2010 van significar la fi dels governs de progrés i l’inici d’una etapa en que els executius han centrat la seva acció en la gestió de la crisi i en el procés sobiranista. Durant el període actual, el Govern ha revisat algunes línies mestres de l’etapa precedent i ha iniciat els treballs per una reforma legislativa orientada a aprovar una futura Llei del territori més estratègica que planificadora i “que sigui poc reglamentadora i conjuntural”[iv].
A mode conclusió, la urbanització del territori comporta actuacions físiques que resulten difícilment reversibles a curt o mitjà termini, de manera que avui l’ordenació del territori de Catalunya ha de vèncer obstacles que no existien en temps de la Mancomunitat o de la Generalitat republicana. També és cert, però, que comptem amb recursos i oportunitats inexistents fa cent anys i que, com ha senyalat Juli Esteban[v], malgrat “l’emmascarament resultant del fenomen de dispersió” Catalunya es pot considerar encara constituïda per una xarxa de ciutats que s’articulen entre elles i irradien valors urbans en tot el territori. Si el manteniment de la xarxa urbana històrica, com a element clau en l’estructuració i la cohesió del territori és una gran fortalesa -no prou ponderada si ens atenem al desenvolupament de la dispersió urbana de les darreres dècades- considerem necessari remarcar la importància dels valors urbans o civilitat. Per civilitat entenem el conjunt de valors i d’actituds responsables que ens permeten conviure respectant els altres i el territori com a bé comú. Com que els valors no es poden imposar, l’educació i la cultura (en general i la cultura del territori en particular) són components essencials de la civilitat i de tot projecte d’ordenació del territori i construcció de país.
Mai és tard per redreçar les coses o, si més no, per tractar de millorar-les. Així mateix, també és cert que poden empitjorar. La prolongació de la crisi econòmica, la feblesa dels poders públics enfront els corporatius i financers i els corrents polítics desreguladors conformen un escenari poc favorable al lideratge de les administracions públiques i a l’ordenació del territori. No és rara, en aquest sentit, la temptació a cedir la iniciativa al mercat, a aprimar els instruments normatius i a prioritzar les operacions urbanes conjunturals enfront la planificació a llarg termini i sostenible. Si aquest ha de ser el camí a seguir, estem ensopegant de nou amb la mateixa pedra, malmetent un recurs limitat com el territori per convertir-lo en un espai desarticulat, perifèric i suburbà. De la Catalunya-ciutat haurem involucionat a la Catalunya-suburbi.
______
[i] Martí, M., Suárez, A., Vidal, M.; (1994) El Noucentisme. Un projecte de modernitat, Barcelona, Generalitat de Catalunya-CCCB.
[ii] Serveixi, a mode d’exemple, la següent tipologia d’actuacions importants: rehabilitació i millora de la qualitat de vida dels barris, urbanitzacions i sectors urbans marginals; renovació urbana de la ciutat construïda; correcció de les mancances d’equipaments i serveis supramunicipals en els àmbits metropolitans; redacció o revisió de plans urbanístics municipals.
[iii] Nel.lo, O. (2012); Ordenar el territorio. La experiencia de Barcelona i Catalunya, València, Tirant Humanidades
[iv]Serra, A. y Miralles, F. (2014); “L’ordenació territorial i urbanística: capa a una nova llei?” a Medi Ambient, 51.
[v] Esteban J. (2014); “La ciutat del futur o el futur de la ciutat” a Medi Ambient, 51.
_________________________________________
Fotografia de portada:
