Abans de començar, la Carme Valls m’explica que, des que ha reeditat el seu llibre Mujeres invisibles para la medicina, li han fet 70 entrevistes. Diu que han estat 69 dones i un home que s’han interessat per la seva recerca i aplaudeix la generació de joves periodistes que l’han ajudat “a trencar la barrera del silenci”. Endocrinòloga de formació, ha dedicat la seva carrera a aplicar la perspectiva de gènere a la salut i la medicina, però no ha estat fins els últims anys que la seva recerca ha despertat interès mediàtic. “Ara m’escolten!”, diu.
Has dedicat la teva vida professional a estudiar el biaix de gènere en la medicina, i el tema està a l’ordre del dia. La pandèmia ha fet que ens hi fixem més?
No sé si ha estat la pandèmia! El que he notat jo és que des de l’any 2018 han sortit molts més treballs amb perspectiva de gènere en la medicina, fruit d’unes normes que es van establir al Canadà i als Països Nòrdics, que prohibien publicar articles científics que no incloguessin dones o que no incorporessin la perspectiva de gènere. Això ha donat lloc a nous estudis i han sorgit noves oportunitats. Jo mateixa he pogut fer la revisió del llibre Mujeres invisibles para la medicina, quinze anys després, amb moltíssima més bibliografia que la que hi havia abans que s’instauressin aquestes normes. I he tingut la sort de poder-hi posar noves reflexions sobre la Covid, que d’aquí uns anys ens podrà servir d’exemple.
D’exemple per a què?
Ha costat que ens hi fixem, però la Covid pot mostrar-nos com el gènre i el sexe impacten la nostra salut. No havia passat mai que s’infectés tanta gent i que es pogués avaluar l’impacte d’una malaltia en una població tan gran. És un exemple ideal per estudiar a la Facultat de Medicina!
Per què?
La infecció per Covid ha sigut més alta en dones que homes a tots els països que he analitzat. En la primera onada, la proporció va ser d’un 56% de dones davant un 44% d’homes. En la segona, de 53% de dones davant d’un 57% d’homes. Això no és per raons de sexe, sinó per raons de gènere: les dones van ser la primera línia de foc als hospitals i a les residències d’avis. Van ser les cuidadores, les metgesses, les auxiliars i les infermeres i per això, arreu del món, s’han infectat més les dones. Ara bé, la mortalitat a partir dels 80 anys ha sigut superior en homes. I aquí hi ha una diferència de sexe. Sexe biològic. La immunitat dels homes és inferior a la de les dones. Per això les dones vivim més anys arreu del món. Com que les defenses són inferiors, els homes de més de 80 anys que ingressaven a l’UCI tenien més possibilitats de morir. I així va ser, en una proporció d’un 60% d’homes davant d’un 40% de dones. La Covid, doncs, es presenta com un exemple ideal per entendre com el gènere i el sexe es relacionen amb la salut. Un virus afectarà més a qui hi estigui més exposat, en aquest cas les dones. I matarà més a qui tingui menys defenses: els homes.
Creus que el nostre concepte de salut és masclista?
Evidentment! És masclista i patriarcal. Amb això vull dir que perjudica els homes, també. La nostra manera d’entendre la salut es fixa en allò que és més aparent: ferides i mals visibles. Per tant, el dolor crònic, el cansament, el malestar… no es consideren tan importants. A més, la manera en què concebem la salut fa que els homes visquin fora del seu cos i no s’escoltin. Per això arriben a l’hospital en situacions límit. Són carn d’hospital, els homes, perquè no demanaran assistència primària quan toca. Clar, els han dit que no plorin i que no siguin dèbils… per tant sí, la salut és patriarcal perquè els estereotips de gènere hi juguen un paper clau. I fixa’t en les dones. L’estereotip de dona quin és? Que és dèbil, que és una bleda. I per això se la tracta de manera reiterada amb ansiolítics i antidepressius. Pensem que no val la pena fer-li cas, que es queixa massa, que no té cap problema i per això li recomanem un sedant.
Però a la vegada no està molt normalitzat, el dolor femení? Estem acostumades que ens diguin que la regla fa mal, que els pits fan mal, etc…
La normalització del dolor femení és un tema important i que crea confusió: Hem confós “normal” amb “freqüent”. Per exemple, no és cert que la menstruació hagi de fer mal, però sí que passa amb molta freqüència. Si fa dolor la regla, és perquè hi ha una dissociació hormonal entre estrògens i progesterona. Una cosa que és freqüent no és normal. El mateix passa amb les anèmies, no és normal que a les dones els falti ferro, simplement és freqüent. Però normalitzar-ho no ens obliga a fer cap canvi. La falta de ferro vol dir que hem d’estudiar el cicle menstrual, que l’hem de tractar… però tot això no està passant. La normalització del dolor de la dona cap a la inferioritat és una característica patriarcal del sistema de salut, que considera que el que passa a les dones és normal i, per tant, no és important i no cal que et dediquis a estudiar-ho. Que el seu dolor és freqüent? Doncs li dius que és normal, i que calli.
Quina alternativa t’haurien de donar, per exemple, al dolor menstrual?
Si una dona té dolor, jo li estudio el cicle menstrual. Hem de descobrir d’on ve el dolor, no hi ha una solució única per tots els casos. El mal pot venir d’una mala nutrició, per exemple. Pot tenir també una carència de ferro. Aquestes molèsties es poden arreglar amb la dieta, llavors i per tant no cal receptar anticonceptius. Els anticonceptius són per no concebre! No regulen res, tapen el problema. El mal de regla també pot ser per estrès, la pacient podria tenir la prolactina alta, que és una hormona que altera el cicle. També podria tenir un petit problema de tiroides, que altera el cicle menstrual i que és molt freqüent en dones, ja que una de cada quatre patirà de tiroides. Per tant, tot això s’ha de mirar, abans de receptar res. No s’han de donar anticonceptius a la primera, s’ha d’estudiar abans! Però és més fàcil i barat no parlar de res: et dono un anticonceptiu i calles.
Com si la regla fos una malaltia. També passa amb altres etapes de la vida d’una dona, no? Com l’embaràs o la menopausa.
Això és medicalització. És una subtil manera d’inferioritzar la dona, fent-li lligar els seus cicles naturals a la idea de malaltia. Es tracta de convertir en problema un moment natural com tenir la menstruació, deixar de tenir-la durant la menopausa o que et quedis embarassada. Hem lluitat per anar naturalitzant aquests processos, però costa perquè és una estratègia de subjugació que serveix per tenir la dona lligada al seu cicle reproductiu, com si aquest fos el problema més gran que trobaran a la seva vida. En trobaran trenta mil d’altres, sobretot en la vida professional! L’embaràs, el part, la menopausa o la regla són etapes naturals de la vida i com més naturals les puguem tractar millor.
Què en traiem, de medicalitzar les dones?
La dona és un gran mercat de consum. De moda, de bellesa, de cosmètica i també de fàrmacs. Ha anat bé fer propaganda: Vostè té problemes en la menstruació? Anticonceptius. Vostè està trista? Antidepressiu. Vostè està molt ansiosa perquè no dona l’abast? Prengui un ansiolític. Tenim un greu problema, amb això. Medicalitzar genera molts beneficis.
Hi ha moments de la vida dels homes que es medicalitzin de la mateixa manera?
No. Com que és més difícil que demanin ajuda, també cosa més que se’ls recepti medicació sense haver descartat quins problemes tenen. En les primeres visites, hi ha una diferència abismal: als homes se’ls fa proves, a les dones se’ls recepta pastilles. Abans de fer proves a una dona, ja li has receptat un ansiolític o un antidepressiu! I si se segueix queixant molt… després potser sí que ja li faràs alguna prova. Això és una desigualtat profunda.
Però l’atenció primària és una professió molt feminitzada! Com pot ser que se segueixi tractant a les pacients així?
Sí, això és cert: a l’atenció primària el 70% dels treballadors sanitaris són dones. El problema de la medicina és que t’han ensenyat unes tècniques i has vist un model mèdic concret, que és molt estricte. Per canviar-lo des de dins, has de fer un procés personal. Jo l’he fet! Com que vaig estudiar endocrinologia, em vaig adonar que per estudiar el cicle menstrual amb profunditat, m’havia de buscar la vida. Eren els anys 70! Ningú estudiava això, però al final vaig trobar un curs a l’escola Iberoamericana sobre les hormones del cos humà on el cicle menstrual estava inclòs en el temari. A mi això em va fer canviar el xip, perquè a través de la ciència vaig poder veure com dèiem a les dones coses que no eren veritat. Ara, si a la facultat només t’han parlat una hora sobre la menstruació en sis anys de carrera, no t’han parlat més d’aquest tema i a tu et fa vergonya de preguntar, vas callant. Moltes estudiants de medicina no gosen preguntar per por que els professors es pensin que ho demanen per elles, pel seu dolor. I així, es van fent petites.
No s’ensenya bé, el cos de les dones, al grau en Medicina?
Jo pensava que a la Facultat de Medicina m’explicarien bé el cos humà. Però el de les dones no me’l van explicar. Només se’n parla per fer referència al part. I per això em vaig buscar la vida per omplir aquest buit científic. Hem de posar més ciència dins les facultats de medicina. Les metgesses han de fer un esforç, moltes ho fan. Però és un esforç doble: estudiar el que toca i ser crítica alhora. Cosa i costarà. Però cada vegada hi ha més ciència i no podem ignorar els treballs que s’estan publicant. Abans, els metges em deien: “Que em diguin si és veritat que els fàrmacs afecten diferent a homes i dones!” I ara tenim clar que els fàrmacs es metabolitzen més lentament en les dones i, per tant, s’estàn més estona en sang. Aleshores, també sabem que la dosis de psicofàrmacs que donem a les dones grans és quatre vegades més alta que la que hauríem de donar. Hi ha ciència! Per això, aquí, necessitarem dones diferents. N’hi ha, sí. Però he vist com funciona un hospital i és realment difícil ser crític. A mi em va costar… però jo tenia una estratègia.
Quina estratègia?
Preguntar, no tenir por de preguntar! Quan passava el cap de servei, jo li explicava què tenia la meva pacient i li deia: “Li passen totes aquestes coses, però no sé per què”. Les metges han de fer aquest canvi i atrevir-se a preguntar críticament. Han de mirar dins seu i decidir si creuen que la dona que tenen al davant és una neura o, si li passa alguna cosa seriosa. Per exemple, ara hi ha molts problemes amb la sensibilitat química i moltes dones es queixen que senten les olors molt fortes. Però, clar, si al servei els metges es diuen entre ells que aquesta dona que sent olors és una boja, tu la visitaràs amb una predisposició concreta. Per això has de ser valenta i ser capaç d’anar més enllà.
Ha de ser difícil.
Les condicions dels metges no ajuden. Som l’únic país que fa guàrdies de 24 hores, els sanitaris van molt cansats i aquestes guàrdies les assumeixen majoritàriament les dones. La perspectiva de gènere també ha d’arribar aquí, perquè aquestes dones després faran doble o triple jornada de treball.
Al teu llibre Mujeres, salud y poder parles de “salut percebuda” i expliques que les dones tendeixen a percebre la seva salut de manera negativa. Com és això?
La salut percebuda és la resposta a la pregunta: “Com et trobes avui?” Físicament, moralment i psicològicament. L’home, com que viu fora d’ell, diu que està bé. Però la dona té més probabilitats de dir que no està bé, que a la feina ho ha passat malament, que està preocupada o que alguna cosa l’ha ofès. A la salut percebuda hi intervé allò psico-social i allò biològic. I clar, en l’àmbit social, els homes tenen molt poder.
Jo sempre he tingut la sensació que els homes són més hipocondríacs.
L’home no escolta el seu cos, no el mira ni el cuida. Els homes fugen del seu cos, del dolor i dels sentiments. Però per això té sentit que un home s’espanti molt quan no es troba bé, i que de seguida pensi que té un càncer. D’altra banda, cal dir que això també és més possible. Perquè la primera causa de la mort dels homes és el càncer, el de pulmó. En canvi, la primera causa de mort en dones és el cor, els problemes cardiovasculars conformen el 35% de les morts en dones.
I les dones tenen pitjor salut mental que els homes?
Això no ho tinc clar. I et diré perquè: Hem fet els tests de salut mental a la mida dels homes. Per aquest motiu, quan una persona és sensible li diem que està deprimida. I això no està del tot clar… A veure, és clar que la dona està més trista: viure una societat androcèntrica et farà estar més ansiosa, sí. Viure sense diners, sense sentir que la teva vida professional no millora i ocupar-te sempre de la gent del teu voltant és esgotador mentalment. És trist. Però, fins a quin punt és tristesa i fins a quin punt és una depressió? Com que la psiquiatria ha concebut la salut mental a escala masculina, si tu trepitges un peu i no respons amb un cop de puny, figura que ets una bleda. Aquestes diferències no estan ben estudiades. A més, la salut mental de les dones ha estat estereotipada des d’un inici. Assumim que la té pitjor que un home. En el nostre país a les dones els donen cinc vegades més antidepressius que als homes, i el doble d’ansiolítics! Però jo no tinc clar que el problema estigui ben diagnosticat, ni que la solució siguin els psicofàrmacs. En canvi, sí que tinc clar que tenim un problema de salut social fruit del patriarcat, la precarietat i altres injustícies. Ara, dubto que les dones estiguem el doble de deprimides que els homes. És que només de dir això, ja ens hem deprimit! Mira, avui fa núvol, em fan mal els genolls i no m’ha vingut a veure cap familiar. Estic trista, però no sé si estic deprimida. Confonem molt tristesa i depressió. Per tant, les dones tenen més problemes de salut mental que els homes? La resposta ha de ser que la salut mental en dones, no s’ha estudiat prou. I aleshores, la meva resposta és que no ho sé!
Però hi ha problemes de salut mental que no es poden arreglar sense medicació, perquè no tenen orígens socials, no?
És clar. Però fixa’t que els problemes de salut d’origen biològic i genètic com la psicosi, l’esquizofrènia, la bipolaritat.. Són de predomini masculí. En canvi, la fórmula màgica d’ansietat i depressió és de predomini femení, amb el matís que són problemes que no s’han estudiat prou. Està mal estudiat, per què caldria fer recerca sobre salut mental en dones tenint en compte l’impacte psico-social que té ser una dona.
També dius que les dones patim més les conseqüències de la crisi climàtica.
Sí. La majoria de productes químics contaminants que hi ha en l’aire, l’aigua i els aliments són disruptors endocrins. Això vol dir que alteren el cicle menstrual, i els homes no en tenen! A més, aquestes substàncies que contaminen el nostre ambient són lipofíliques, és a dir, viuen en contacte amb el greix. I les dones tenen més teixit greixós al seu cos, encara que siguin primes, perquè han de donar vida. Aquesta diferència entre homes i dones fa que les dones acumulin durant més temps substàncies nocives ambientals dins el seu cos.
I on es troben tots aquests químics?
Hi ha els químics que ens arriben a través de l’aire, com el CO2, que el respirem. Els insecticides ens els mengem, perquè s’han introduït en els aliments quan s’han fumigat els camps de conreu. A l’aigua hi dissolem moltes substàncies nocives que no sempre es poden depurar, i correm el risc de beure’ns-les. De fet, es pot saber els anticonceptius que es prenen en una ciutat mirant l’orina de les dones a través de les clavegueres. I clar, a mesura que hem contaminat el planeta, tenim més productes d’aquest tipus.
Quines són les conseqüències de tot això?
Com que la majoria de químics afecten hormonalment als cicles menstruals, trobem que cada vegada s’avança més l’edat de la primera menstruació, la menopausa també s’avança, les dones tenen regles més abundants i més dolor als pits en general.
I com podem reduïr-ne l’impacte?
Cal rentar bé els aliments, amb tres aigües, que és com ho feien les nostres àvies, que esbandien els productes tres vegades abans de cuinar-los. Però molts insecticides no marxen amb l’aigua, són dins dels aliments. Això és culpa del model d’agricultura que tenim, i no s’hi pot fer res més que intentar consumir aliments ecològics. A moltes dones, per curar el dolor als pits, se’ls diu que mengin el més ecològic possible. Com més natural i divers pugui menjar, més notarà un canvi respecte a aquest dolor. També s’ha d’intentar fomentar la vida a l’aire lliure, sortir a passejar és molt important. I clar, també hem de tenir una actitud ciutadana responsable i evitar contaminar més el planeta. És el de sempre, reutilitzar, reduir el consum, reciclar. Això també és salut.
També has parlat molt del plaer com a resposta al dolor.
Se’n parla poc del plaer. Però és importantíssim. Davant d’una medicina bòrnia, que no hi veu bé, ens podem desesperar o podem ser resilients. Jo proposo que, en lloc de lamentar-se i creure que som depressives, busquem camins per trobar en el plaer la manera de viure amb més equilibri personal. El plaer també ha d’anar lligat a un desenvolupament del cos humà, perquè serveix per estimular els òrgans dels sentits. Quan parlo del plaer, moltes dones em diuen que ja són grans i no s’ho poden passar bé. Elles parlen de sexualitat, i jo els dic que es pot viure la sexualitat a qualsevol edat, però també que el plaer va molt més enllà. Els òrgans dels sentits no els hem estimulat prou: la vista, l’oïda, l’olfacte, el gust i el tacte estimulen tot el cervell. Jo proposo cada dia donar-te 5 plaers, un per cada sentit. Fer servir una colònia o un sabó que t’agradi, eixugar-te amb tranquil·litat tot el cos després de la dutxa, escoltar música, veure coses boniques i menjar aliments que ens fan sentir bé. No són grans plaers, però són ‘gustets’. Donem-nos plaer, perquè ens costarà que la medicina entengui el dolor femení. Hi ha avenços i aprofitarem tot el que vingui, però hem de saber gaudir d’aquests moments. Per això recomano que les dones fem un procés de renaixement personal. Renéixer i gaudir per nosaltres mateixes.
