Fa temps que parlem de canvi de paradigma, és a dir d’una substitució d’aquells principis i d’aquells fonaments que han regit durant dècades i a nivell mundial els nostres models socials, culturals i econòmics per uns altres de nous. Fa temps que en parlem i intentem fixar-ne una cronologia, sobretot pel que fa al seu inici. Datar el final d’aquesta transició del vell al nou paradigma semblaria més agosarat, atès que ara mateix romandríem encara dins del procés. Tot va començar amb la crisi financera i econòmica del 2008? Amb el canvi de mil·lenni? O una mica abans, amb l’esfondrament del bloc comunista plasmat icònicament amb la caiguda del Mur de Berlín, el 1989, i l’emergència d’un neoliberalisme desenfrenat? O potser fins i tot un parell de dècades abans, a principis de la dècada de 1970, amb l’anomenada crisi del petroli, moment en què alguns analistes comencen a parlar de postmodernitat i hi situen el trànsit definitiu d’un sistema de producció i consum fordista a un altre de postfordista?
No ho sé. No sé quan va començar tot plegat. Segurament deu ser arriscat apostar per un moment concret. Semblaria més prudent pensar en un procés gradual, que ha agafat una mica d’aquí i una mica d’allà i, a base de petits i grans canvis, ha anat configurant una nova realitat. Ara bé, des del meu punt de vista, la prova del nou d’aquest procés, és a dir allò que mostraria –i demostraria- que estem en trànsit irreversible cap a un nou paradigma global és l’aconseguiment d’una certa consciència d’espècie o, dit d’una altra manera, la percepció col·lectiva i planetària que, com a espècie, hem entrat en una altra època històrica, amb nous reptes i desafiaments. Potser els encararem de manera lleugerament diferent, perquè les societats humanes som i serem diferents (afortunadament), però ens colpiran a tots alhora. La meva impressió és que aquesta consciència d’espècie, aquesta percepció col·lectiva i planetària s’ha aconseguit fa quatre dies gràcies a tres vectors que, sense ser els únics, em semblen cabdals: la recuperació de l’espai públic, el canvi climàtic i la pandèmia del coronavirus Covid-19.
En efecte, en els darrers anys hem assistit a una recuperació de l’espai públic arreu del món que expressa l’apoderament progressiu de la població, és a dir la reivindicació dels seus drets socials i el qüestionament de les anquilosades estructures de poder que consoliden les desigualtats socials i econòmiques, i també les territorials, a totes les escales. Des de la Primavera Àrab dels anys 2010 a 2012 fins al tsunami democràtic que fa ben pocs mesos va recórrer tota l’Amèrica Llatina, passant per les revoltes de Hong Kong o el fenomen de les armilles grogues franceses, els moviments socials que arreu del món s’han fet seu l’espai públic representen un fenomen extraordinari tant pel que fa a la quantitat com a la diversitat. La nostra memòria és breu i la dels mitjans de comunicació encara ho és més, però la realitat és la que és: s’ha estès arreu del planeta un clam col·lectiu de defensa dels drets humans (començant pels de les dones i les minories) i de reivindicació de més democràcia i llibertat. Òbviament, hi ha hagut reacció i repressió per part de les elits en el poder i molts d’aquests moviments han estat literalment esclafats, però ja res serà com abans. La consciència individual i col·lectiva romandrà i no podrà ser anorreada, i aquestes elits ho saben.
El segon vector de conscienciació d’espècie que volia comentar té a veure amb el canvi climàtic, això és la percepció comuna arreu del món –i no només entre la comunitat científica- que, efectivament, el planeta s’està escalfant com a resultat d’un model energètic suïcida, controlat per unes poques corporacions multinacionals. D’una punta a l’altra del planeta, tothom, des del pagès analfabet de Bangladesh que pateix inundacions devastadores i fora d’època fins al ciutadà parisenc que a l’estiu arriba a temperatures de 40 ºC, és conscient que alguna cosa passa, que això no funciona, que anem cap a l’abisme. El moviment estudiantil mundial encapçalat per la jove activista sueca Greta Thunberg no és més que una punta més d’un iceberg enormement polièdric que, de nou, mostra l’aconseguiment d’una clara consciència d’espècie.
I, finalment, la pandèmia originada pel coronavirus Covid-19. Estem tan sorpresos, tan estupefactes, que no tenim paraules. A alguns els sembla un malson, a d’altres una pel·lícula surrealista, però resulta que no és ni una cosa ni l’altra: és la dura realitat que -això sí- supera tota ficció imaginable fa dos mesos. Fins ara, aquests tipus d’emergències sanitàries anaven indissolublement associades a països en desenvolupament, en general africans. No generaven, per tant, consciència d’espècie, perquè a una part important de la humanitat no l’afectaven. Aquesta pandèmia ha canviat de dalt a baix aquesta percepció esbiaixada. En mostrar-nos de manera crua la fragilitat del sistema social, polític i econòmic dels nostres països desenvolupats, en cosa de pocs dies ens hem hagut de ressituar mentalment i psicològicament: les imatges que ens arribaven fa només dos mesos d’una llunyana i remota província xinesa ja són aquí, i no són tan diferents de les que ara mateix es viuen a l’Equador, per posar només un exemple. Tardarem molt a pair que un miserable virus hagi col·lapsat aquelles estructures socials i econòmiques que semblaven tan infal·libles, però, en canvi, no hem tardat gens a entendre –mal ens pesi- que som tan vulnerables com el petit botiguer de Wuhan. Sí, fa anys que parlem de canvi de paradigma. Qui ens havia de dir que tres fenòmens recentíssims i inesperats ens permetessin entendre finalment de què estàvem parlant!
___
Article inclòs dins del cicle “Dimarts de reflexió” impulsat pel Museu de la Vida Rural i La Conca 5.1.
