Canvi climàtic i agricultura

L’any 1900 un 10% de la població mundial vivia en ciutats i, actualment, vora el 60% ja hi viu; a Europa més del 85% (ONU, 2019). A les àrees urbanes hi ha un valor de concentració energètic molt superior per metre quadrat comparat amb els ecosistemes naturals, ja que l’ésser humà és l’ésser viu que consumeix més energia per moure matèria. Els sistemes urbans, tot i ser un sistema altament productiu quant a informació, serveis, cultura i creativitat, es caracteritzen per tenir un dèficit en termes ecològics. També es basen en un metabolisme amb una elevada entrada de matèria i energia (combustible, electricitat, aliments, etc.) que ve de fora i, sovint aquests recursos són explotats més o menys a distàncies llunyanes i ho fan mitjançant el transport horitzontal (vies ferroviàries, carreteres…), que això comporta la construcció de grans infraestructures sobre el territori. No obstant, és un sistema en què la producció primària d’elements essencials (aigua, aliment) és molt inferior al seu consum energètic, i els inputs dels materials destinats al metabolisme urbà són també superiors a les sortides, essent els mecanismes interns de reciclatge de vegades inexistents. És per això, que és important fomentar l’agricultura i els productes a nivell local, per respectar el medi ambient i el benestar social.

En el cas de l’agricultura, els hàbitats periurbans hi juguen un paper clau. Aquests espais de vegades són terrenys abandonats i poc atractius, i els espais agrícoles que llinden amb la ciutat estan fortament pressionats per l’expansió urbanística, la industria i vivendes, i competeixen pels recursos limitats com són el sòl i l’aigua. En aquest cas, la denominada agricultura periurbana ha estat des de sempre supeditada a la urbanització, és a dir, l’agricultura es troba al límit de la ciutat i no la ciutat es troba al límit del sistema agroforestal. Per combatre el canvi global és important que aquests espais periurbans es cultivin, ja que l’agricultura periurbana pot oferir a la ciutat productes de proximitat i de temporada, i a la vegada es disminueix els costos de transport i emissions. També es pot oferir al públic la sensibilització pels valors ambientals del territori, activitats com l’educació ambiental, el turisme ecològic, ja que la ciutat i el sistema periurbà és un continuum desfronteritzat, el punt d’unió entre el sistema agroforestal i urbà (línia ecotònica), allí on s’uneixen les espècies de fauna i flora dels dos sistemes, punt de molta biodiversitat.

Respecte a la gestió de l’aigua, cal pensar bé quines són les destinacions dels diferents tipus d’aigua (terciàries, secundàries…) per tal que sigui més sostenible. A dia d’avui, per exemple moltes poblacions del camp de Tarragona, part de l’aigua prové de l’Ebre i es troben dins el consorci del CAT. Per exemple, per a regar es podria utilitzar l’aigua terciària procedent de les depuradora de cada població.

Referent a les emissions, els nivell d’ozó al camp de Tarragona i els nivells de diòxid de nitrogen de grans ciutats com Barcelona són alts, fins el punt de determinats moments superen els llindars. Cal establir directius clares i compromís, i a més sabent que a la COP25 celebrada a Madrid el desembre del 2019, no va servir ni per assentar les bases de l’acord de Berlín (1995), de com ho havien de fer els diferents estats per a no superar el 1,5ºC d’augment de temperatura i arribar a un balanç 0 de les emissions de gasos d’efecte hivernacle a meitats del s. XX. Segons dades de l’Institut Català de l’Energia, a Catalunya, el consum energètic és el responsable del 72% de les emissions de GEH, repartint-se en 42,9% transport i 26,9% Indústria.

Segons dades del Servei Meteorològic de Catalunya (SMC), la temperatura mitja a Catalunya ha augmentat en 1,6º des de 1950 (+0,24º/decenni), essent més marcada la temperatura màxima i a l’estiu. La precipitació a Catalunya ha disminuït un 1,7%, essent significatiu a l’estiu (-5%). En un futur proper l’augment de temperatura s’accentuarà més al Pirineu respecte a la costa, però les oscil·lacions de pluja seran més accentuades a la costa. Segons dades del Instituto Pirenaico de Ecología, ja s’han perdut més de 80% de les glaceres pirinenques, de les 52 presents l’any 1850 n’han desaparegut ja 33, i la majoria després del 1980. De les 3300 hectàrees de llengües de gel que hi havia a inici del s .XX al Pirineu s’han reduït a 390 ha. Fonts del Grup d’Experts en Canvi Climàtic de Catalunya (GECCC), el Pirineu és l’única serralada en tot el planeta on l’extinció del gel glacial es produirà en una generació, la nostra.

Recordem el temporal Gloria de finals de gener al Delta de l’Ebre? Els científics diuen que el Delta en poc desapareixerà, i què passarà amb el Delta, els arrossars i la seva gent? Caldria que les polítiques i les nostres accions tinguessin com a primera preferència el canvi climàtic, perquè sinó l’emergència climàtica és i seguirà essent un problema greu. A causa del canvi climàtic i global, s’està produint una pèrdua de biodiversitat, i la pèrdua més significativa és en els hàbitats agraris, d’aigua dolça i litorals, com a conseqüència directa de l’activitat humana.

Estudis demostren que al nord d’Europa, en disminuir el període de gelades i augmentar la temperatura, augmentarà el creixement de la vegetació. Això pot ajudar a la implantació i producció de nous conreus. En canvi, al sud d’Europa, l’augment de temperatura i la disminució de la precipitació, acompanyat de les onades de calor extremes i la falta d’aigua, fa que limitin la productivitat dels conreus, i alguns d’aquests que fins ara es cultivaven en aquesta regió ja no seran els més adequats.

Segons un estudi dut a terme per científics de la Universitat Autònoma de Barcelona, Peñuelas i altres, han vist que les fulles dels arbres ja surten aproximadament 20 dies abans que fa 50 anys. Les plantes floreixen i fructifiquen aproximadament 10 dies abans que fa 30 anys. Stefanescu i altres diuen que 2/3 parts de les espècie estudiades s’han desplaçat entre 35 i 240 km. L’època de floració i collita s’ha avançat diversos dies, com els cereals, la verema, etc. Els patrons migratoris estan canviant, cada vegada tenim més espècies invasores, més plagues i malalties, i alguns cultius fa que siguin més sensibles.

Canvi global i biodiversitat.

Actualment a Catalunya s’està observant una migració a petita escala, gent de pobles petits van a la capital de la comarca, essent les comarques catalanes amb menys població les Terres de l’Ebre, Terra Alta i Pallars Jussà. Essent típic que alguns joves que es dediquen el sector primari, viuen a la capital de comarca i van a treballar al poble on tenen l’explotació.

En els últims anys hi ha hagut una disminució de la població que es dedica al sector agrícola. A Catalunya, el 2% de la població catalana gestiona el 90% del territori. A la vegada segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) hi ha hagut una disminució de la superfície agrària útil de l’any 2001 al 2018 d’un 10,11% (passant de 927312 ha l’any 2001, a 833521 l’any 2018).

A més, en alguns conreus hi ha hagut un avenç en l’especialització de la mecanització, i això ha comportat que els agricultors s’especialitzin en un únic cultiu (monocultiu), tenint conseqüències negatives com una homogeneïtzació del paisatge i una pèrdua de biodiversitat. Per exemple, la vinya a partir dels anys 90 pateix un procés de transformació, el sistema de plantació tradicional “en vas” decau a costa del sistema mecanitzat “emparrat”, i així una sèrie de feines que es feien manuals ara es realitzen amb maquinària, com la prepoda, el despuntat, el despampolat i la collita.

Per contra, a Catalunya hi hagut un augment de la superfície i densitat de la massa forestal, essent de l’any 1990 al 2018 d’un 46,42% (passant de 1.400.000 ha l’any 1990 a 2.050.000 ha l’any 2018).

Si aquestes dades les comparéssim amb intervals de temps més elevats els percentatges d’augment i disminució respectius serien molts més alts.

L’origen de l’augment de la superfície forestal s’ubica a partir dels anys 60, que hi va haver un canvi energètic a causa de la disminució de la demanda de dendrocombustibles i, per tant, dels canvis socioeconòmics, que han propiciat un cert abandonament de les activitats agrosilvopastorals, comportant un incontrolat creixement de les masses forestals, menys superfície agrícola i menys ramats, tenint com a resultat més boscos i menys pagesos i pastors per gestionar-los. L’abandonament del sector primari, de certs conreus, masies, comporta que les forces inductores de caràcter biofísic actuïn, és a dir, no actuen les forces socioculturals, i com a resultat tenim un bosc (comp. verb. Boada) homogeni, pèrdua de mosaic agroforestal, pèrdua de paisatge i biodiversitat, i pèrdua de patrimoni socioecològic.

Com a resultat també tenim masses forestals continues i una alta càrrega de combustible, i així un alt risc de propagació. Segons el cap dels GRAF (Bombers), Marc Castellnou, a Catalunya pot arribar un moment que un incendi, dels ja anomenat de sisena generació (protegim les persones i planifiquem abans de que passin els incendis) pugui traspassar el país sense problema. A partir de l’incendi d’Horta de Sant Joan del 2009, hi ha un canvi de mentalitat perquè ha arribat un moment que la superfície i densitat forestal és tant elevada que els incendis són incontrolables. Catalunya és un país de boscos i, tot i que la fusta i llenya dels boscos és de qualitat, els preus són baixos, els ajuts no són suficients i, a diferència de comunitats autònomes d’Espanya, la major part dels boscos és de titularitat privada, essent el 77% de la superfície forestal catalana de caràcter privat mentre que el 18% de titularitat municipal i el 5% pertany a l’Administració.

Catalunya té 12 vegades més hàbitats d’interès comunitari per unitat de superfície que el conjunt d’Espanya, el mateix per altres països però en diferent %. I, el 32% territori català es troba protegit pel Pla d’espais d’interès natural (PEIN). Catalunya té 73 espais naturals de protecció especial (ENPE) (1 parc nacional, 14 parcs naturals, 64 reserves, 7 parcs naturals d’interès nacional), en total una superfície de 284.774 hectàrees terrestres y 6.020 hectàrees marines.

El càlcul per a Catalunya del Living Planet índex (LPI), un indicador sobre l’estat de la biodiversitat mundial adoptat pel Conveni sobre la Diversitat Biològica i els objectius d’Aichi, basat en el seguiment de les tendències poblacionals d’espècies de vertebrats terrestres, d’aigua dolça i marins, evidencia una greu tendència regressiva, amb una disminució del 22% de les poblacions de 258 espècies de vertebrats I invertebrats.

L’informe de l’Estat de la Natura 2020 que es va presentar fa uns dies, diu que a Catalunya coneixem 33059 espècies i 680 hàbitats diferents, però des de 2002 la mida de poblacions silvestres s’ha reduït un 25% de mitjana: un 54% en rius llacs i aiguamolls, un 34% en ambients agrícoles i prats, un 12% en boscos i matollars. Quines són les causes principals? Canvis d’usos del sòl, el canvi climàtic, les espècies exòtiques i sobreexplotació dels recursos.

La creació de l’Agència de la Natura de Catalunya (Llei 7/2020), preveu revertir aquesta tendència de pèrdua de biodiversitat per beneficiar els recursos naturals. D’aquesta manera caldrà incorporar funcions i competències necessàries per dur a terme una gestió integrada del patrimoni natural, tenint present tots els actors clau, des de tècnics a gent del sector primari, en l’elaboració de les polítiques sectorials relatives a la planificació i la gestió agroforestal, ja que els ecosistemes agroforestals són una part intrínseca i indissoluble de la biodiversitat catalana.