Tornava fa dies de Deltebre cap a Amposta. Era mitja tarda de principis de finals d’hivern, és a dir, que faltava poc perquè es comencés a fer de nit. Crec que sonava una cançó adequada. No ho hai dit: anava de copilot en un cotxe. Això vol dir que podia mirar per la finestra.
Des de l’última rotonda sortint de Jesús i Maria cap a Amposta, se veu una gran esplanada de camps d’arròs, amb Los Ports al fondo a la dreta, i la Serra de Montsià al fondo a l’esquerra. És un espectacle.
Passa que els camps estaven marrons i eixuts. Feia molt que no plovia. Pràcticament no havia plogut en mesos. Ha sigut un hivern ressec, sense espàrrecs. Tot just havia esclatat una guerra al continent aquella setmana, una guerra que ningú acabava de creure’s que acabaria esclatant. Criden los morts des de l’altra banda d’era, pocs milers de quilòmetres més enllà.
El Delta és més preciós d’abril a octubre (no fa gaire vaig descobrir que més o menys, estos són los mesos en què haurien de pondre les gallines en un món ordenat). Perquè a l’abril s’inunden los camps i allò que avui és marró eixut demà serà un espill colossal entre camins, emmarcat per les muntanyes, catifes de carrasques, romer i frígola. Més avantet serà tot verd i quan ja haguem suportat setmanes i setmanes de calor, los nostres camps seran grocs, torrats com ho estaríem natros si mos passéssem un estiu a la intempèrie del sol del sud del nord.
La pluja l’anuncien velles i pagesos, los mals de cap, les cicatrius. Ja som a la primavera i avui fa dies, fa setmanes que plou. La terra ja està prou humida i els rierols tornen a baixar contents pels Ports, aliens a la guerra, als crits dels morts. Ja som a la primavera i d’aquí a no res sortirà el sol i no caldrà mascareta ni abric ni bufanda, i aquí podem insertar altres promeses de grandesa. El cert és que la primavera també és això, pluja.
Avui hai tornat per aquella carretera, prompte obriran los assuts, i hai tingut un pensament fàcil, infantil: si no hagués plogut durant un mes seguit, lo primer raig de sol de primavera hauria passat desapercebut. Qui sabria dir si no és gràcies al marró de l’hivern que a l’abril agraïm lo contrast dels camins d’aigua, els primers brots d’arròs tendre. Si sabríem què és lo verd.
