“Cada generació culpa a l’anterior; i totes les seves frustracions vénen a trucar la teva porta; sé que sóc un presoner de tot el que el meu pare ho era; sé que sóc un hostatge de totes les seves esperances i pors; només desitjaria poder haver-li dit mentre era viu”. Aquest fragment de la cançó “The living years” de Mike and the Mechanics és de l’any 1988 i parla de la falta de connexió i comunicació entre generacions. Sempre hi ha hagut aquest problema, l’únic que canvia són els motius de la distància i la manera de relacionar-nos. Per exemple, ara ja hem deixat enrere el tractar de vostè a les nostres mares i els nostres pares. Però, malgrat haver eliminat un formalisme que ja marcava distància i jerarquia, han sorgit molts altres motius que ens allunyen.
Cada generació creix en un context social i econòmic diferent i, per aquesta diferència, tenim maneres de comunicar-nos molt diverses i això, moltes vegades, porta a conflictes que poden anar escalant i ampliant la distància entre generacions. I això no només passa amb els vincles familiars sinó que és un conflicte que s’estén en molts àmbits. És una mena de condescendència bidireccional on uns diuen: “Què m’ha de venir a explicar aquest nas de mocs?” i la joventut diu amb burla: “És boomer, no dóna per més”. És cert que hi ha persones amb qui, per més estona i energia que s’hi dediqui, resulta impossible d’arribar a entendre’s; però la joventut actual hem enfrontat i qüestionat la manera de relacionar-nos amb les persones més grans que nosaltres. Els nostres pares i mares no gosaven contrariar la gent més gran i, de fer-ho, no arribaven al punt de tallar un vincle per tòxic que fos. Tenien gravat a foc: “La família és la família” o “A la gent gran se li deu un respecte”. Alerta, no nego aquest pensament, però crec que ara hem passat a pensar les relacions de forma no-jeràrquica. És a dir, no respectem a algú perquè sigui família o perquè sigui major, respectem a qui ens respecta. Això genera conflicte, ja que no sempre topem amb gent que respecti els límits i sàpiga encaixar crítiques, encara que siguin fetes des de l’assertivitat i la voluntat de mantenir una relació sana (del tipus que sigui).
Penso que tot això s’arreglaria amb un procés de reflexió individual. Fent un esforç per aprendre a respectar des de la diferència. Escoltant quan algú et comunica que alguna actitud teva li ha pogut afectar negativament, sense prendre-ho com un atac personal sinó com una oportunitat de relacionar-nos d’una manera sana. També és molt útil quan se senyalen aquestes actituds que ens fan mal de manera calmada i didàctica. Tot i que també entenc que si es forma part d’un col·lectiu oprimit que constantment rep violència a vegades es respongui també amb violència. En aquest cas crec que hem de tenir la capacitat de transcendir les formes, extreure el missatge i entendre el perquè algú ha pogut reaccionar així. I, tot i que això comporta un esforç, com diu la cançó de Mike and the Mechanics, és millor aparcar l’orgull i no esperar a que ens falti una persona estimada per adonar-nos que dient les coses amb assertivitat i respecte podem tenir relacions sanes.
