Amb Eva Bonet
Sempre he sigut molt fan dels projectes familiars i dels cellers petits. Cellers únics, amb identitat pròpia i on el vi sigui clarament un reflex de les persones que hi ha darrere d’ell. No us enganyaré, la llista de les bodegues que volia visitar la tenia feta, però realment volia conèixer la gent, preguntar moltíssim i sobretot aprendre, i sabia per on volia començar.
De bon matí l’Eva ja m’esperava a les portes de casa seva a l’Ametlla de Segarra i per ubicar-me i entendre el present vitícola de la comarca de la Segarra vam pujar fins la Torre de Guaita del poble. “Tot el que veus era un mar de vinya. És molt fort que tot i ser una comarca on el cultiu de la vinya era molt important i extens, el pas del temps i la necessitat de l’home ho han reconvertit en camps de cereals, a excepció d’una petita part de vinya residual al poble de Granyena, una altra mica al Mas de Bondia, una altra mica situada a Montornés de Segarra i la nostra que tenim aquí a casa, que és on hi ha més plantació. De fet, actualment som encara l’únic celler de tota la comarca”, m’explicava.
Comalats s’emmarca dins la Denominació d’Origen Costers del Segre ubicat a la subzona de la Vall del Riu Corb, caracteritzada per una viticultura d’interior amb fortes insolacions durant l’estiu i el vent de marinada que acaricia i refresca les vinyes, aportant així una mica d’humitat a les nits. Comprendre el paisatge fa que inconscientment creïs una imatge d’associació zona-varietat a la teva ment, entenent-ho com un microclima on poder-hi cultivar varietats que s’hi adaptin bé, i en aquest cas, les condicions afavoreixen que les maduracions del raïm siguin més lentes. Per això és tan important que et parlin de la viticultura, que palpis tu mateix els tipus de sòls argilo-calcaris d’aquesta zona i comprenguis les vinyes. Impregnar-te de tot, perquè darrere del paisatge, hi ha una família de pagesos que el treballa dia a dia.
Tot i que l’herència familiar es remunta farà més de 800 anys, Celler Comalats pren vida amb Jaume Bonet l’any 1989 quan decideix replantar 10 hectàrees de Cabernet a les finques on prèviament ja hi havia arrancat tot el què hi tenia a finals dels anys 70, treballant la vinya de manera curosa, tal i com ell l’entenia. En altres paraules, Comalats va ser el primer celler de la D.O. Costers del Segre en vinificar en ecològic, i així ho continua fent. Doncs no és una casualitat que el Cabernet sigui la varietat per excel·lència que dona identitat al celler, i ho fa gràcies a les vinyes d’alçada situades a 720 metres sobre el nivell del mar. El Cabernet és una varietat de cicle llarg que li agrada madurar lentament i juntament amb aquesta altitud, els vins mantenen l’acidesa, i per tant els dota de frescor i de caràcter. “Nosaltres collim pensant en el tipus de vi que volem fer. Per fer el rosat veremem abans per assolir acideses més marcades, per exemple, i això implica realitzar contínuament controls de maduració a la vinya”.
Les primeres veremes de Bonet anaven destinades a vendre el vi a doll, tot i que també embotellava unes quantes ampolles. Passats uns anys, ja va deixar de fer-lo per embotellar tot el vi que elaborava i a més, vendre raïm a d’altres. Des de l’inici, les vinificacions han sigut naturals: “El raïm entrava i fermentava, no s’hi afegia ni s’hi treia res perquè era com el meu pare l’havia vist fer tota la vida”, em comentava l’Eva. Poc a poc, Bonet anava combinant la feina de la vinya amb la del cultiu del cereal i l’oliva, per això l’Eva m’explicava perquè el seu pare va decidir només treballar amb una sola varietat, per tal de què la feina no se li solapés. Al cap d’uns anys es va incorporar l’Eloi, el germà de l’Eva, i la magnitud de feina i el portar la vinya ja va començar a ser una mica diferent.
D’estudiar Psicologia i Disseny de moda a Barcelona, a reivindicar-se com a dona pagesa a l’aterrar a l’Ametlla de Segarra, el poble de la família del seu pare, el poble que li va marcar un abans i un després. El poble on va recuperar les seves arrels tot i haver crescut a Tàrrega. Per fer-ho possible va estar treballant de cuinera per guanyar diners mentre s’arreglava la casa familiar per viure-hi, una casa familiar de més de 60 anys d’història on de fet, l’únic que es mantenia era la sala de botes que, actualment, encara té aquesta funció i és on reposa el vi durant el temps de criança. Antigament aquesta sala estava tota plena de barriques, però ara només n’hi ha unes 8-10 perquè busquen fer vins diferents, no tant de forquilla i ganivet, que no marquin tanta fusta; vins que expressin la plenitud del raïm i que es puguin beure.
Cada vegada tenia més clar que el que li agradava era el vi, per això als seus 25 anys s’hi va posar de cap i va començar a portar la part més comercial, que segons m’explicava, era la que més feia falta potenciar perquè tenien molt d’estoc i els vins s’havien de vendre. La manera de fer de Jaume Bonet quan estava sol treballant al celler, cultivant una única varietat i elaborant vins més estructurats que responien a l’estil d’aquell moment anava agafant una altra forma amb el relleu generacional dels seus fills. Ara el públic exigia estils de vins diferents, i això ho va aprendre l’Eva anant a vendre fora de casa i assistint a fires per veure quin tipus de vins hi havia i què era el què s’estava coent. Com em deia, “és una de les coses que s’ha de fer i a part, tenia una pressió de venda molt forta”.
Els canvis anaven veient-se cada vegada més. Fa vuit anys van plantar Sirà i la primavera passada, van arrancar ceps de Cabernet que havia plantat el seu pare per a plantar-hi noves varietats: Picapoll Blanc i Garnatxa Negra, i així provar coses diferents i veure’n la seva adaptació tenint en compte el canvi climàtic. “Quasi et diria que vaig plorar a cada cep que arrancàvem, era arrancar la feina que el meu pare havia fet durant 30 anys. Al final tots els canvis fan por i s’havia d’entendre com arrancar per avançar”.
“És curiós perquè no acabes de saber quin és el teu lloc. Al final a una família pagesa la figura de l’hereu hi és o no hi és, i dones per entès que és el teu germà perquè és ell qui s’ha quedat. Però llavors, poc a poc, es tracta d’anar descobrint-ho tot, intentar aprendre al màxim del que són les feines de camp i de celler. Per això també al final del 2018 em vaig plantejar la necessitat de tenir una enòloga que em pogués assessorar i als moments de dubte, trucar-la i que em fes acompanyament”.
Els rendiments de la vinya oscil·len entre els 3.000 i 4.000 Kg i entren uns 20.000-30.000 Kg de raïm a celler quan no hi ha pèrdues considerables a nivell quantitatiu i qualitatiu durant aquella anyada. Quan estàs dins del celler veus que ha existit un abans i un després perquè podem trobar-hi dipòsits enormes on Jaume Bonet feia vi a granel però també hi ha dipòsits inox petits pels vins actuals, a part de tupines i damajoanes. Això permet vinificar de manera separada i jugar una mica a l’hora de fer els cupatges amb el tipus de vinificació que es realitza: entrar amb rapa, maceracions carbòniques, premsats, etc. duent a terme maceracions més curtes i sempre amb fermentacions espontànies controlades.
Això es tradueix a unes 10.000-15.000 ampolles de vi. Als inicis no tenien tants vins diferents com ara i totes les ampolles anaven encapçalades per Comalats amb la distinció de rosat, sense sulfits afegits, reserva i criança. Doncs va arribar el moment de posar noms als vins i canviar l’estil de les etiquetes, i ho van fer d’una manera que, des del meu punt de vista, dona valor i identitat a la seva feina i als seus vins. Van fer-ho a través de noms que fossin un reflex d’ells.
Actualment elaboren fins a cinc vins diferents, però a partir de les noves varietats plantades també esperen treure’n de nous. “Comalats Alosa és un vi que no té criança, però que tampoc és el típic vi jove. És un vi més estable, més ordenat, un vi que em recorda a l’Eloi. Comalats Gavernera és el rosat de casa i en fem poques ampolles perquè és un vi de temporada. Em recorda més a la nostra germana Núria, que ens ajuda de tant en tant. El Comalats Cuprum, que és el reserva, estava clar que em recordava al meu pare, és el vi que seguim elaborant com feia ell per reflectir els inicis de Comalats. Al final el meu pare va ser un lluitador i un visionari perquè va tenir aquesta línia tan clara, i jo en part, m’hi sento molt identificada”.
I estava clar, tal i com indica el seu nom Comalats Isarda era una representació de l’Eva, el vi més aventurer. Un vi que no segueix una línia recta, la filla petita que torna a casa per compartir el negoci familiar amb el seu germà (que suposadament és l’hereu) per trencar una mica amb els esquemes de l’ordre establerts al món rural català. “I això és una mica Isarda, que al final és sinònim de feréstec o salvatge”.
“Quan a dia d’avui encara obrim anyades com la de 94 o un 2000 és molt guai, perquè al final hem de pensar que darrere de cada ampolla de vi hi ha molt d’esforç i moltes històries. Cada anyada amaga alguna cosa”. Ho parlàvem mentre m’explicava les característiques d’algunes anyades marcades per condicions climàtiques extremes, per l’atac de fongs, o bé per problemes reals que passen a bodega (i que al món del vi no s’expliquen).
En el primer cas, amb el canvi climàtic passen coses que abans no passaven i la realitat és que no es poden controlar perquè no estan a les nostres mans. L’alçada és molt bona però per contrapartida fa més calor i no plou. I ara, el problema és que quan plou, diluvia. Les pedregades en són un altre exemple, doncs l’Eva em deia que a l’Ametlla de Segarra no era massa típic això de caure pedra, però ara cada any, ni que sigui petita, pedrega. En el cas dels fongs, un any resulta que perds gairebé tota la collita per culpa del míldiu i acabes entrant només 1.500 Kg de raïm, i no tens vi per vendre. I finalment, tens anys on no ni ha manera que els llevats consumeixin els sucres i et trobes, per exemple, amb parades fermentatives. “L’any 2017 ens vam trobar que part del Cabernet va patir una forta parada fermentativa i vam haver de prendre una decisió. La solució va ser que l’Esparver, el vi que havia de néixer com a monovarietal de Sirà, va començar sent un cupatge d’aquestes dues varietats i finalment al 2019, ja va ser el que tocava. Et trobes en situacions que gestiones com pots i que també són boniques perquè aprens moltes coses. Vaig aprendre que ha arribat un punt en el qual has de tenir molt clar que tu no controles el vi. Que per més neguit i angoixa que tinguis ell farà el que voldrà, i més, si vinifiques natural”.
Ara la manera de pensar de l’Eva ha canviat, doncs abans tenia molta ambició per créixer a nivell d’ampolles però el que ha anat veient al llarg del temps és que la manera de créixer ha de ser amb coneixement i consciència. No són decisions d’un dia per l’altre, sinó que d’alguna manera tot plegat et fa canviar el xip i aquest pensament d’ella es reitera veient com van anar les coses l’any passat (el míldiu que els va fer perdre pràcticament tota la collita, la pandèmia i que no es venien vins). “Les coses han canviat, prefereixo tenir menys pressió de venda, dignificar més la meva feina, treballar amb els distribuïdors de proximitat que realment són com de la família i donar molta importància a la visita al celler, a la venda directa des de casa, i tot això combinat amb si podem, seguir venent raïm”.
L’any passat van apostar per obrir un hostal al costat del celler, tirar endavant projectes personals i posar-los en valor, sempre i quant ho puguin gestionar ells i no deixi de perdre sentit. Al final, els dos germans són a tot arreu, a nivell de camp les decisions potser van més marcades per l’Eloi i en qüestions de vinificació pren més la iniciativa l’Eva, però entre ells s’entenen molt bé perquè tenen la mateixa manera d’entendre la vida. “Cada vegada veig que m’agrada més treballar al camp, sobretot la tranquil·litat que em dona. Al final penso que és una vida, és una manera de viure, i aquesta ha de tenir una mica de sentit: has de poder estar al camp però també al celler i sortir a vendre i tancar tot el cercle. Com més sé i més vaig aprenent, més m’agrada i al final, aprens a marcar-te tu les pautes”.
Avui, mentre escric tot el què he après he decidit obrir un Isarda, per tornar a Comalats, per gaudir d’aquest Cabernet tan viu i de les converses amb l’Eva. Perquè com ella em va dir, la gent t’ha de conèixer des de casa.
Salut!
