La relació entre pedres i ceps a la nostra comarca la podríem datar de molts segles enrere, probablement des del segle XII amb l’arribada dels monjos del Cister a Poblet. Amb el temps la vinya anà conquerint noves terres, roturant boscos i plantant ceps, arribant a la seva màxima expansió el darrer quart del segle XIX. Aleshores la Conca era un mar de ceps que s’enfilaven pels vessants de turons i muntanyes.
Els avantpassats hagueren d’alçar quilòmetres de marges i marges. Col·locant pedra sobre pedra per consolidar les bancalades de terra, alhora que construïen barraques de pedra seca en aquells indrets més allunyats i de difícil accés. Malauradament la fil·loxera portà l’arrencada dels ceps morts i repercutí sobre l’abandonament de moltes terres pobres i de poca producció.
Avui, bona part de tota aquella colossal obra de pedra en sec encara perdura escampada per la comarca i fora bo donar-li el valor que li correspon. Estem parlant de patrimoni, patrimoni arquitectònic rural, que cal preservar i fins i tot protegir. Darrerament ja estem veient algunes actuacions encaminades a la protecció d’aquest patrimoni. Serveixi d’exemple la declaració el 21 de novembre de 2014 de cinc barraques del terme de Mont-roig del Camp com a BCIN (Bé Cultural d’Interès Nacional) o les 97 barraques proposades per ser declarades BCIL (Bé Cultural d’Interès Local) que el Consell Comarcal de l’Alt l’Empordà està duent a terme a l’espai natural de la Garriga i amb el compromís d’afavorir la restauració de totes aquelles datades entre els segles XVIII i XX.
A la Conca de Barberà hauríem de plantejar-nos dur a terme iniciatives com aquestes i alhora incentivar el coneixement d’aquest patrimoni rural. Però no sols hem de confiar de les administracions (locals o comarcals), també poden sorgir iniciatives privades com està succeint en altres zones vinícoles del país on alguns cellers o, fins i tot consells reguladors, afegeixen a les seves marques, logos i etiquetes dels seus productes imatges de barraques, marges i altres construccions rurals, creant una autèntica simbiosi entre el producte final: el vi i el cava i l’entorn on aquest es produeix i s’elabora. Amb més coneixement sobre aquest patrimoni i dotant-ho del valor que es mereix crec que podem ajudar a mantenir-ho i a valorar-ho.
No cal dir també que tots aquells que ja ens mirem les construccions rurals amb els ulls i la consciència que es mereixen hem de continuar estudiant-ho, inventariant-ho i divulgant-ho. Es tracta de fer una suma de tots per deixar ben alt el llistó i ben segur que aleshores la conservació de tot aquest patrimoni arquitectònic rural assolirà un nivell molt més alt del que fins ara té.
[Manel Martínez]
