El paisatge és un concepte molt present en la nostra vida quotidiana i que, en general, es vincula a la percepció visual d’un determinat paratge natural. En aquest sentit, estaria relacionat amb el territori, en tant que marc físic on es desenvolupen les activitats humanes, i amb el medi ambient, entès com el conjunt d’elements naturals interrelacionats i modificats per l’acció humana que conformen un determinat indret.
Des d’aquest punt de vista, el Conveni Europeu del Paisatge (CEP) –signat a Florència l’any 2000 a iniciativa del Consell d’Europa- el defineix com una part del territori tal com la percep la població, el caràcter de la qual resulta de l’acció dels factors naturals i/o humans i de les relacions que s’estableixen entre ells. És a dir, es caracteritza pel caràcter dinàmic i inestable dels elements que el conformen i pel paper de l’activitat humana com a generadora de paisatge, però també per la importància de la percepció i, per tant, de la subjectivitat estètica. D’alta banda, el mateix Conveni reconeix el paisatge com un element de benestar, individual i col·lectiu, amb valors estètics i ambientals, i amb una dimensió econòmica, cultural, social, patrimonial i identitària.
Així, d’aquesta concepció se’n desprèn que tot el territori és paisatge, que hi ha un dret de la ciutadania a gaudir d’un paisatge de qualitat i que el paisatge està directament relacionat amb la qualitat de vida i és un factor de desenvolupament social. Tot això ens porta a definir un seguit de valors (ecològics, estètics, històrics, simbòlics-identitaris, religiosos-espirituals, productius, socials, mitològics…) intrínsecs al paisatge que permeten la seva sistematització i catalogació. Però el mes important és que aquests valors obren la porta a la seva gestió com a bé comú i font de creixement econòmic i benestar social.
Entre aquests instruments de gestió -recollits a la Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge de Catalunya- hi destaquen els catàlegs del paisatge i molt especialment les cartes del paisatge, enteses com a instruments de concertació d’acords entre agents d’un territori amb l’objectiu de promoure accions i estratègies de millora i valoració del paisatge (per a més informació sobre el seu paper i la seva aplicació a la Conca de Barberà, consulteu l’article de Leandre Romeu “Carta del paisatge de la Conca de Barberà”, de juny de 2013, publicat a L’empelt https://laconca51.wordpress.com/2013/06/14/lempelt-carta-del-paisatge-de-la-conca-de-barbera/).
La gestió del paisatge també comporta una nova mirada sobre el paisatge, que permeti posar en valor els diferents elements que el constitueixen. I això ens remet al concepte de percepció que apareix estretament vinculat a la idea de paisatge, fins a constituir-ne l’essència mateixa, ja que és la mirada de l’observador la que el construeix simbòlicament i li dóna contingut i raó de ser. En paraules del filòsof Juan Manuel del Pozo, “només hi ha paisatge si hi ha mirades, des de diferents perspectives, sobre aquell paisatge”.
Aquesta afirmació, recollida en els Plecs de Paisatge. Reflexions 2. Paisatge i educació, publicat al 2011 per l’Observatori del Paisatge de Catalunya (http://www.catpaisatge.net/cat/documentacio_plecs_ref_2.php), ens porta a parlar de la necessitat d’educar la mirada que percep el paisatge, per impedir el que del Pozo considera un dels pitjors atemptats contra el paisatge: la manca d’educació de la mirada sobre el paisatge, que “acaba empobrint o deformant, si no impedint, la percepció del paisatge”. I sobre aquest aspecte, l’autor s’hi posiciona de manera contundent, ja que considera l’educació –entesa en un sentit que va més enllà de l’educació formal- com “la clau amb què la ciutadania, titular i dipositària del dret al paisatge, pot accedir al ple ús i gaudi del seu bé, del seu valor”.
Tanmateix, aprendre a mirar el paisatge no només ens dóna l’oportunitat de fruir de la seva bellesa, sinó que educar aquesta sensibilitat estètica també és el mitjà de construir la sensibilitat ètica davant d’aquest mateix paisatge. Conèixer-ne el dret, saber-lo gaudir i implicar-se en la seva conservació i gestió racional i sostenible esdevé, així, un dels objectius centrals del procés educatiu en relació amb el paisatge. A tall d’exemple i en el marc de l’educació formal, volem esmentar el Projecte Ciutat, territori, paisatge, promogut pel Departament de Territori i Sostenibilitat i el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, i l’Observatori del Paisatge. Aquest projecte està adreçat especialment als alumnes de Secundària, però també pot ser útil a l’etapa final de Primària, i el seu objectiu és facilitar el coneixement i la comprensió del paisatge actual de Catalunya i el paper de l’ésser humà en la seva transformació. Els materials elaborats es poden consultar a www.catpaisatge.net/educacio. El projecte va rebre, al 2011, una menció especial del Premi de Paisatge del Consell d’Europa.
Tanmateix, més enllà del paper cabdal de l’educació formal, cal tenir en compte un seguit d’àmbits no formals i informals, formats per aportacions de caràcter familiar, cívic, associatiu, artístic i literari, cinematogràfic, polític… que tenen una importància cabdal en la construcció d’una mirada ètica i compromesa del paisatge i que no es poden menystenir. En definitiva, educar la mirada sobre el paisatge esdevé una tasca fonamental en una gestió adequada dels paisatges de la Conca de Barbera entesos com a elements de benestar individual i col·lectiu, i com a factors de desenvolupament social i territorial, i de configuració de la nostra identitat col·lectiva.
[Carles Bertran i Bruguera]
