Durant molts anys, del bosc se’n van obtenir productes com la fusta, el carbó, la caça, les pastures…, i també productes agraris. Era un aprofitament racional dels recursos forestals que en feia la societat per tal de subsistir i d’evolucionar, i durà molts segles. Aquest aprofitament no sempre ha estat sostenible i les masses forestals han desaparegut i s’han regenerat, en major o menor grau, depenent del tipus i profunditat d’impacte.
Al segle XIX, per les lleis desamortitzadores de Mendizábal i Madoz, grans superfícies de terreny de la Conca de Barberà, i de Catalunya en general, van passar a ser propietat de l’Estat i administrades per Hisenda. Posteriorment, es van posar a la venda part d’aquests terrenys a particulars, fet que va comportar que avui dia gran part de la superfície total dels boscos és privada.
Durant els segles XIX i XX una nova i gran disponibilitat d’energia i el menyspreu per la gestió natural dels recursos, va portar a desentendre’s de la cura dels boscos de forma general, de l’aigua i també dels residus; el resultat ha estat la desaparició de molts paratges. A més a més, la desaparició de molts dels oficis que mantenien el bosc net ha desaparegut, o s’han modificat, ja que la mà d’obra ha passat a tenir un altre valor: ja no es mantenen les petites infraestructures, i el medi rural com a nucli de vida s’abandona, com per exemple les masies.
En els darrers anys, la revalorització d’alguns productes ha provocat que cada vegada es tendeixi més a una homogeneïtzació dels cultius, i a una pèrdua del tradicional paisatge en mosaic. Això produeix sobre el medi una pèrdua de biodiversitat i una modificació dels hàbitats naturals de moltes espècies de flora i fauna. En aquest procés, s’aprofiten el màxim els millors terrenys, fins i tot s’artiguen petites masses forestals que serveixen de refugi per a moltes espècies de fauna i que són bàsiques com a corredors biològics. D’altra banda, i paradoxalment, amb la jubilació de molts pagesos s’estan abandonant els terrenys menys productius que s’ocupen ràpidament per comunitats vegetals molt inflamables, augmentant així el risc d’incendi forestal.
L’increment extraordinari de la mobilitat de les poblacions urbanes fa possible la difusió, per la muntanya catalana, d’una nova dinàmica, però no canvia el fet bàsic d’abandonament del territori: conreus i pastures que són reocupats pel bosc o per matollars, augment del risc de propagació del foc, disminució d’espècies lligades als hàbitats oberts, augment de poblacions de fauna més forestal, reducció de l’estructura en mosaic del paisatge, augment de la superfície boscosa i de la densitat de peu, acumulació de biomassa i necromassa… Els pagesos comparteixen cada cop més l’activitat pròpiament agrícola amb d’altres que els generen ingressos complementaris o, sovint, més importants que la pròpia agricultura o ramaderia, associats a la nova dinàmica urbana o industrial.
El creixement urbanístic, industrial i poblacional poden ser els principals factors de canvi del paisatge actual en el territori. L’augment dels processos d’urbanització, la majoria d’ells de tipus horitzontal, amb construccions que no són tradicionals del paisatge, provoca una pèrdua evident de superfícies agroforestals i del caràcter rural de la unitat. Aquest creixement urbanístic, juntament amb el creixement industrial, també provoca un augment de les infraestructures lineals com la construcció de noves carreteres, línies elèctriques i d’altres serveis que divideixen i fragmenten el territori. Pel què fa a les dinàmiques turístiques, sí que produeixen problemes puntuals com l’augment d’edificacions aïllades en terrenys rústics o la pavimentació de vies rurals amb materials no adients.
L’ideal seria una visió integrada del territori, és a dir, una comprensió clara del paper de les ciutats i de la seva petjada, la seva relació amb el medi rural i forestal, com també una més completa relació entre els coneixements ecològics i els socioeconòmics. En alguns casos s’ha començat a analitzar el paper dels territoris no protegits i a buscar figures legals que permetin garantir-ne la funció connectora, i a pensar en els espais intersticials.
Potser caldria valorar si les grans polítiques de les noves cultures de gestió de boscos, de l’aigua, de nous trens, de noves urbanitzacions… han tingut en compte que també s’han de mantenir els boscos, les fonts i les masies per recordar la història que ens manté en contacte amb la terra. Encara avui dia, es deixen entreveure en tot el territori de Catalunya les restes dels antics usos del bosc, com ara les carboneres, les terrasses de cultius, els senders, els pous de gel, les pedreres, les mines… La història dels humans és la dels ecosistemes (Martí Boada, 1995).
En general, es copsa la sensació que encara no s’és capaç d’utilitzar el territori d’una manera racional, d’acord amb els principis d’utilitat, economia i reversibilitat, i sense perdre de vista que aquest ús del territori ha de servir perquè els seus habitants hi visquin, i en visquin, dignament.
_______________________________________________________________
*Les fotografies estan fetes pel Manel Martínez
