Segon capítol de la sèrie “Crònica Sentimental del Vi”
Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003) va ser un dels grans periodistes de la història del periodisme universal, capaç d’enaltir-lo amb la riquesa de la literatura que el va fer el gènere literari més actual. Un dels primers llibres “de text” que vam passar els primers estudiants de la flamant llicenciatura de Ciències de la Informació, va ser el seu “Informe sobre la información”, escrit a la presó quan els Beatles inauguraven els aquí no tant “feliços seixanta”. El 1972, batejava el seu gran personatge de ficció, el detectiu Pepe Carvalho.
Vaig llegir “Yo maté a Kennedy”, el debut de Carvalho, mentre estava amagat per la caiguda de l’aparell de propaganda dels estudiants del PSUC, i quan el vam refer, vaig convidar Vázquez Montalbán a col·laborar amb la represa de la revista “Universitat”, que seria honrosament qualificada com la millor de la premsa clandestina. Jo em mirava en Manolo amb respecte i una certa distància, fins que tot i ser qui era professionalment i jeràrquicament –era del Comitè Central!—em va regalar una docència sense càtedra però impagable i, per damunt dels nostres cants, la seva encara més impagable amistat.
A “Tatuaje”—de 1974, com la nova època d’ “Universitat” que jo dirigia– l’autor ja ens perfila un Pepe Carvalho amant de la bona cuina, que té a Casa Leopoldo el seu restaurant preferit, un tradicional de tota la vida, al cor del Barri Xino, just al costat d’on una placa recorda que allà van assassinar el Noi del Sucre. Un dels moments estel·lars del meu debut a la gastronomia va ser quan en Manolo em va convidar a Casa Leopoldo. Jo era un estudiant fascinat al qual el mestre feia un gran honor. Vam beure el vi blanc preferit de l’autor i el seu personatge, el Blanc de Blancs de Marquès de Monistrol, cupatge de macabeu, xarel·lo i parellada, el ménage a trois del cava, que en aquells moments incipients de capacitat adquisitiva i de cartes de vins migrades, consideràvem una magnífica parella dels rèmols al forn amb acabat de graella, una de les especialitats de la família Gil que oficiava en aquell temple en el quan Pieyre de Mandiargues havia guanyat un Premi Goncourt i anys després ell, Vázquez Montalbán, hi guanyaria el Planeta.
Com d’importants són els mestres! Al costat d’en Manolo, el gran advocat Josep Solé Barberà, portaveu oficiós del PSUC proscrit, que havia estat jutge a Reus durant la guerra i que, segons ell, va salvar de l’execució l’estàtua del general Prim a mans de milicians de la FAI. En Solé també va defensar en Vázquez i, anys després, quan era diputat per “les contrades de Tarragona”, com li agradava de dir, en fer un programa de televisió de memòria històrica, els vaig posar tots dos davant d’una càmera al locutori de la presó de Lleida on despatxaven. Per tot plegat, en Manolo li va dedicar “La soledad del mànager”, el tercer Carvalho.
Encabat vam dinar al Molí de la Nora, quan era el millor restaurant de “les contrades de Lleida”. Ens vam cruspir un memorable lluç farcit de marisc, és clar, amb un Blanc de Blancs. L’advocat Solé, un bon vivant marxista, que també em va ensenyar a compaginar aquestes dues disciplines, temps enrere ja m’havia fet tastar el rostit de xai de Ca la Mariona –al davant de la magistratura de treball de Barcelona, on litigava habitualment—i el Marqués de Murrieta com a magnífic Rioja de companyia. El Marqués de Murrieta continua sent un grandíssim vi a dia d’avui, especialment la seva gamma de reserves, amb una proporcionada relació qualitat-preu.
En Manolo i jo vam fer plegats molts àpats, a molts llocs i cuinant-nos mútuament. L’últim, poc abans de la seva mort, el vam fer a l’Arzak, en un viatge inoblidable d’una setmana al País Basc fent-li de cicerone gastronòmic i polític, que evoco al meu últim llibre, “ETA i nosaltres”. Vam rememorar aquell Blanc de Blancs, però ja ens havíem passat definitivament a les escuderies franceses. Un Sancerre de l’última collita Langlois-Château com aperitiu, el Loira que més s’aproxima a la lleugeresa estilitzada del Blanc de Blancs que ens convocava, i un borgonya Montrachet Gran Cru d’Olivier Leflaive, chardonnay de cos, profunditat i llargària que va acompanyar amb la mateixa solvència “las pochas que no falten”, el “pastel de cabracho” amb el que en Juan Mari va guanyar la primera estrella Michelin i l’estofat melosíssim de galta de vedella.
Manuel Vázquez Montalbán va ser l’inventor del gènere “crònica sentimental”, que és on situo aquests meus escrits, que li deuen, doncs, l’epígraf i la maduració que m’ha cedit el roure de la seva saviesa.
