Sense dubtar-ho hem triat el dia més fred de l’any. Mentre acabem de pujar les últimes giravoltes que ens porten a Sant Julià de Cerdanyola, veiem l’asfalt molt blanc. El termòmetre del cotxe marca -3º, definitivament ha arribat la primera onada de fred.
Els marges es veuen nevats i el contrast amb la pedra seca em sembla espectacular. Múltiples capes d’un pastís preciós del qual demanaries una gran porció de territori.
El 2014 es comença a gestar la idea de crear “Bauma de les Deveses” però no és fins al 2015 que físicament comença a prendre forma. La intenció que hi havia darrere quedava molt clara: donar valor al territori. Un projecte de recuperació posat en marxa a través de la pedra seca, les plantes i la vinya. Entre el 2015 i el 2018 es fa un treball dividit en quatre vies: recuperar els marges de pedra seca que han quedat malmesos pel temps i l’abandonament, recuperar les feixes que hi ha entre aquests marges, recuperar l’hort de plantes medicinals i plantar ceps.
Estan darrere el projecte: l’Imma, en Carles i en Joan. L’Imma Espel i en Carles Flaquer biòlegs de professió, estan cada dia presents, viuen al poble. En Joan Rubió forma part en tot el disseny de la plantació de la vinya i treballant profundament els sòls. Des del primer minut la seva fita era no perdre aquells racons perquè hagués estat perdre una part de la història.
Al poble els van titllar d’agosarats, treballar els marges és de pobres, els hi deien. Al passat, els que anaven a treballar a aquell territori apartat era perquè no tenien res més. Ara gairebé deu anys després, els veïns els miren amb respecte i admiració, no eren uns neorurals més que volien venir a passar el temps. La seva tenacitat ho ha demostrat.
La pedra seca forma part del projecte des del minut 0. Facin el que facin el punt de sortida passa per la recuperació. Em parlen de números i de la inversió que han fet per poder recuperar aquell petit paisatge, realment són els estalvis d’una família, però hi creuen fermament. Estan totalment orgullosos. Han tingut la sort de poder comptar amb persones al poble com en Marc Garcia (tracció animal) o el Josep Maria Casals (marger) que els han ajudat moltíssim.
L’hort de plantes medicinals i aromàtiques es va configurar de manera natural com la segona pota del projecte, ja que l’Imma té una connexió especial. Parlem de l’agraïment que sempre mostren aquestes plantes. Les visites, les cuides una mica i elles van fent. Només els hi fa falta una mica d’amor (bé i una mica d’aigua també evidentment). Parlem del coneixement perdut i del que s’intenta recuperar. Ens adonem que fins i tot les poques persones que sembla que ara disposen de coneixements són bastant superficials. Sembla que sabem de tot, però molt poc. Hem perdut en aquest camí evolutiu la intuïció i les ganes d’experimentar. Per apropar-nos a aquest món meravellós, l’Imma ha elaborat una mini guia de camp de “101 Plantes medicinals i aromàtiques silvestres de Catalunya que cal conèixer”. La guia la il·lustra en Toni Llobet i pretén apropar-nos de manera fàcil tot el que seríem capaços de trobar en els petits racons de bosc catalans. A part, a la primavera organitzen múltiples tallers: de reconeixement, d’elaboració de perfums, etc.
Amb la vinya, però, tot és molt diferent. La vinya és un cultiu molt més absorbent i demandant, ella sempre necessita més atenció. Els escolto i recordo perfectament haver viscut aquesta sensació. En total han plantat uns 4500 ceps (macabeu, monestrell i garnatxa negra) repartits en diferents nivells i orientacions. Un paisatge d’una raresa mediterrània extraordinària que posa en convivència les alzines d’una devesa amb altres plantes.
Segons el que han pogut trobar en els arxius als quals han tingut accés, l’any 1106 en la documentació del Bisbat d’Urgell, al qual pertanyia Sant Julià de Cerdanyola, han trobat que ja la parròquia de Sant Julià pagava els seus impostos amb vi. Podem donar per fet, doncs, que encara que no hi hagi registre vitivinícola, al s. XII ja s’elaborava una part raonable perquè es podien arribar a abonar pagaments d’aquesta manera.
I resulta més que evident que amb la nostra conversa apareixerà la convivència amb la fauna salvatge perquè el seu cultiu està enmig del bosc. El gran desequilibri que hem creat, ens està passant factura a tots i en el seu cas és manifesta amb l’isard. És evident la preocupació, l’any passat va ser molt dur pels ceps, ja que els hi va resultar impossible aguantar cap fulla. Evidentment, encara són ceps en formació i esperen en un futur poder elaborar vi, però no ho tenen com a fita immediata. El seu esforç va dirigit a què el cultiu pugui sobreviure i es faci fort.
En un moment, en Carles és disculpa, perquè s’ha encetat un debat més filosòfic que no pràctic, i tot al contrari li dono les gràcies. Tal com li dic, si no podem obrir converses de filosofia subtil mentre ens prenem un cafè, la vida està perduda. (Qui diu un cafè també diu una influsió de romaní, que ens activa i que ens està fent començar el dia amb energia extra i que la mateixa Imma ens ha preparat).
De tot aquest magnífic projecte, del que ara podem gaudir és de la seva ratafia. Un cop la tinc a la boca la trobo deliciosa i, haig de confessar amb total sinceritat (no podria fer-ho diferent) que no soc gaire fan de les ratafies per les seves dolçors extremes. Avui, però, a la copa estic agraïda de trobar quelcom diferent. Densa, però a la justa mesura, entrada en boca molt elegant, untuosa, però a la vegada lleugera, una explosió d’herbes que són capaç de traslladar-te estiguis on estiguis. La dolçor (utilitzen el mínim sucre permès) queda totalment compensada per la frescor de les 17 herbes que l’Imma utilitza i que ella mateixa cultiva (igual que les anous). És un autèntic bombó del territori. Resulta ideal per acompanyar la coca de forner i la conversa que enceta el tast.
-Aquest any hem fet 430 ampolles i han volat. Aquí entren en qüestió una part de les nostres inquietuds…
Sé perfectament el que em diran, ho tinc claríssim: aquesta dura batalla entre resistir, fer poca quantitat, fer que funcioni el km 0 i posar esforç per fer territori o entrar a la roda d’exportar, tenir el cash directament i no haver d’estar patint tant en el procés. Això ens donaria per fer una taula rodona d’una tarda sencera.
Ara que sembla que ha pujat algun grau la temperatura, ens dirigim a la vinya. En Carles m’ha dit moltes vegades que només són uns 4500 ceps, però un cop fem part de la ruta, m’adono que resulta molt complicat tenir-ne gaires més amb la configuració de territori que tenen. M’estalvio la rutina del gym, les pujades i baixades et demostren la duresa del treball. El territori purament calcari queda cobert per una capa fina de neu que encara no s’ha desfet. Visitem algunes feixes, quedem bocabadats pels marges imponents que regnen la imatge i els petits ceps que molt tímids ens intenten saludar. Són encara petits, molt petits i trigaran probablement una mica més que la resta a poder donar fruit, però estic segura que els que sobrevisquin i puguin créixer seran invencibles en el futur.
De baixada, en Carles em comenta que la gent normalment sempre visita el projecte a la primavera, i el puc entendre perfectament. En el meu cas, però, encara reivindica més el que sento i és que moltes vegades sembla que he vingut només aquí a fer la foto quan les coses són perfectes i boniques. Per arribar a un objectiu (i més d’aquestes dimensions), el camí serà dur, fred i una mica agresta, però la recompensa serà insuperable.
