La capital catalana redescobreix que la vinya i el vi l’han marcat des d’abans que la fundessin els romans i investiga si hi havia producció urbana al Born del 1714.
Si mirem avui des d’alguna atalaia privilegiada cap al pla de Barcelona, l’espai que queda entre els rius Besòs i Llobregat, gairebé només veiem edificis per tot arreu. Tan sols sobresurten unes poques illes verdes amb la serra de Collserola al capdavant, a més de la muntanya de Montjuïc i els Tres Turons. Si poguéssim retrocedir 2.000 anys, en temps de la fundació de la Barcino romana, el paisatge canviaria radicalment. La visió seria la d’una plana dominada per les vinyes, un conreu que a la capital catalana ha estat ben present fins que la fil·loxera de finals del segle XIX i l’avenç de la industrialització el van substituir.
Entre els mateixos barcelonins és una història desconeguda i cal acudir a múltiples fonts per fer-se’n una idea completa, però totes coincideixen en el fet que el desenvolupament de la capital catalana no es pot deslligar de la vinya ni de la producció de vi dins de la mateixa ciutat. Fins i tot se li pressuposa un paper destacat ja d’abans de la fundació de la ciutat per part dels romans, en temps de l’emperador August, al voltant de l’any X aC. Als mateixos responsables del reputat Servei d’Arqueologia de Barcelona és un fet sobre el qual els ha costat anys estar-ne convençuts. “El vi té més importància del que ens havíem plantejat al principi”, admet l’arqueòloga Carme Miró, que dirigeix el pla Barcino, centrat en l’estudi del passat romà de la ciutat.
Miró ja acumula més de 25 anys d’experiència en aquest camp. “El vi és per tot arreu. A la que aixequem una pedra ens surt vinya”, afirma. Abans de la fundació de Barcino ja es produïa vi. Entre les evidències més clares hi ha el jaciment de la Font de la Canya, al Penedès, que va ser un centre de mercaderies dels ibers habitat entre els segles VII-I aC. Al voltant de l’any 600 ja es tenen indicis que es consumia vi fenici i del cultiu de la vinya. No obstant això, és amb la romanització del segle II aC que el conreu i la producció d’aquesta beguda es va incentivar, sosté Yolanda Peña, que és investigadora del Departament de Prehistòria i Arqueologia de la UNED.
Eren els temps del denominat vi laietà i tarraconense, i al segle I aC “es va multiplicar i van començar a aparèixer més bodegues”, relata Peña. La producció no es limitava al consum regional, sinó a comercialitzar-lo a altres mercats. Primer a la Gàl·lia, riu Roine amunt, i amb August va passar a abastir la mateixa Roma. La creació en aquell moment de Barcino està estretament vinculada amb la necessitat de reorganitzar la producció de vi, defensa aquesta investigadora, de manera que la ciutat va néixer “com a capital administrativa de la producció vitivinícola”, continua. Més de 2.000 anys després es manté com un centre administratiu i comercial, ressalta Miró.
La producció per a Roma va finalitzar a finals del segle II dC i va tornar-se a fer-se vi només per a la regió, si bé es va generalitzar el consum. Miró reconeix que fins que no es va descobrir fa uns anys la vil·la romana del Pont del Treball Digne, coincidint amb les obres de l’AVE a la Sagrera, tenien dubtes sobre la importància del vi en època romana. S’hi van trobar 11 premses de vi. Una d’elles estava separada, segurament per elaborar vins de més qualitat. La producció es feia dins de la ciutat, i al Museu d’Història de Barcelona (Muhba), a la plaça del Rei, es pot visitar les restes d’un celler urbà que hi havia allà a les acaballes de l’època romana. Se’n sap poc de com era el vi romà barceloní, però els arqueòlegs ja han pogut comprovar que com a mínim se’n bevia de blanc.
El catedràtic de prehistòria de la Universitat de Barcelona (UB) Santiago Riera, que estudia les restes biològiques obtingudes en jaciments arqueològics, remarca les troballes de pinyols de raïm i de pol·len que es remunten a l’època romana en indrets com el carrer Sots-tinent Navarro, al Gòtic. No s’ha entrat encara a escatir quines eren les varietats a partir d’un estudi dels pinyols, però Riera sosté que les d’època romana eren diferents de les medievals. En el Rec Comtal, l’històric canal d’aigua que la duia fins al centre de la ciutat, s’han trobat llavors que es remunten als segles XI i XII, tant a la plaça de Glòries com al Born.
El paper primordial del vi en la vida dels barcelonins va continuar durant l’època medieval, quan aquesta beguda es va convertir en un element bàsic de la dieta juntament amb el pa i algun altre aliment. Un adult podia consumir almenys entre mig litre i un litre de vi cada dia, assolint el rol de beguda principal que té ara l’aigua. En part era així perquè molt més segur d’ingerir. De l’alta edat mitjana, entre els segles VI i X, no se’n tenen dades, però a partir del segle X ja hi ha molta documentació escrita i arqueològica, subratlla l’historiador medievalista Philip Banks. Al segle XI fins al 60% de transaccions de terrenys eren de vinyes, subratlla. L’Eixample d’ara es deia per aquella època vinyals.
Banks especifica que hi havia un predomini notable d’aquest cultiu a la zona de la Sagrada Família, a la falda sud de Montjuïc, Sant Martí, Sant Andreu i Sants. Assevera que al segle XI l’economia urbana “tenia com a base l’agricultura, i especialment la producció de vi”, i un grapat de mitja dotzena de cases tenien cellers i la controlaven. Fins a mitjans del segle XIII la ciutat s’autoabastia de vi, però a partir de llavors consten importacions del Llenguadoc, Sardenya i Sicília. També es va convertir en una important font d’ingressos per a les arques de la ciutat per l’aplicació de nous impostos, i en aquell moment els voltants del nucli urbà se’n va anomenar hort i vinyet. S’elaborava negre, que als textos apareix citat com a vi vermell, i també se’n feia de blanc. Als canonges de la Catedral els agradava molt el piment, el vi barrejat amb espècies.
Durant l’edat moderna va mantenir-se la producció vitivinícola. Per corroborar-ho serà clau la nova recerca que acaba d’iniciar el Servei d’Arqueologia de Barcelona al Born, el principal jaciment viu per conèixer el passat de la capital catalana i que mostra les restes de la ciutat del 1714. Allà ja s’hi han localitzat unes tisores de podar la vinya i ara els investigadors volen provar que llavors continuava l’elaboració de vi. Pensen que hi poden haver premses i zones de fermentació de l’època. “Podria haver-hi producció de vi urbana”, subratlla Riera. Entre les darreres dècades del segle XVII i fins a l’expansió de la fil·loxera de finals del XIX es va produir una gran expansió de la vinya a tot Catalunya, si bé amb alguns alts i baixos. En el cas de Barcelona en donen constància alguns testimonis que es recullen a la Història agrària dels Països Catalans, que va dirigir l’historiador Emili Giralt.
El narrador del viatge del 1567 a Madrid de l’ambaixador venecià Segimondo Cavallí va relatar que, quan van arribar a Barcelona, van veure una ciutat envoltada d’hortes i vinyes. També l’obra del Discurso sobre la agricultura, comercio e industria del Principado de Cataluña del 1780, patrocinada per la Junta de Comerç, primer fixa l’atenció en el gran nombre de fàbriques de la ciutat, però també en destaca l’agricultura. “Desde Moncada a Viladecans, hay muchos viñedos en las cumbres y colinas de los montes, pero apenas basta el vino para el consumo de un mes, y lo demás se conduce por mar de las costas de levante y de poniente; aquests vins, però, són [sic] de muy buena calidad, especialmente los de Sarriá, cuyas cumbres y sus descensos son estimados por la gran copia de fuentes y extracciones de agua“.
Amb la industrialització, en el pla de Barcelona la vinya va anar disminuint però als vessants de les muntanyes del voltant de la ciutat es va multiplicar. Per fer-se una idea de com era a mitjans del segle XIX es pot recórrer a un mapa parcial realitzat entre el 1823 i el 1827 per l’exèrcit francès. Eren els temps dels Cent Mil Fills de Sant Lluís i van aprofitar la seva dilatada estada a la capital catalana per provar les tècniques cartogràfiques més modernes amb la inclusió de corbes de nivell. En el mapa, que es pot consultar digitalitzat a través de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), apareix el nom de vignes en diversos indrets de la ciutat: a la falda de Montjuïc, a tocar d’on ara hi ha la fundació Miró, i a prop de Gràcia, fins i tot ben a prop d’on se situa la Sagrada Família.
El 1860 entre tots els municipis que avui formen Barcelona hi havia 5.396 hectàrees conreades, de les quals 1.945 eren de vinya. Els ceps representaven més d’un terç de la superfície de cultiu, però a Horta arribaven a ocupar el 80%, segons dades del partit judicial de Barcelona. Una altra investigació que pot oferir una imatge fidedigna és la recreació 3D que mostra els usos al sòl precisament a Horta. El Grup d’Estudis d’Història de la Cartografia (GEHC) s’ha basat en un mapa cadastral del 1861 per determinar que els ceps se situaven en zones més elevades allà on s’acabaven les hortes que envoltaven la població. A les parts més baixes també hi havia terrenys que no estaven cultivats, i que el grup de recerca interuniversitari pensa que eren antigues vinyes que havien mort a causa de la plaga d’oïdi que havia malmès aquest conreu pocs anys abans.
L’expansió de la vinya es va reproduir a tots els Països Catalans, de manera que aquest cultiu va ocupar la superfície màxima cap a finals del segle XIX, just abans de l’arribada de la fil·loxera. A Barcelona gairebé van acabar totes arrancades pels estralls que va causar aquest insecte, i l’expansió de la trama urbana va suposar el cop definitiu. “És el conreu que en els darrers 125 anys ha sofert una recessió més forta, passant de ser el principal a convertir-se en gairebé anecdòtic”, ressalta el tècnic del Servei de Medi Natural del Consorci de Collserola, Joan Vilamú, en referència a la serralada.
A la majoria de masies encara es conserven vestigis de la producció de vi, com ara cellers, cups, premses i bótes. Es conreaven diverses varietats de raïm, tan negres com blanques, però la principal era la pansa blanca, que és com es denomina el xarel·lo a la zona d’Alella. Malgrat els vestigis, la vinya ja és anecdòtica a Barcelona. Segons els mapes de cobertes del sòl elaborats pel Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), adscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), el 1956 encara hi havia 19,42 hectàrees, però el 2015 havien caigut a només 3,63. L’activitat vitivinícola s’ha recuperat aquest segle a la masia de Can Calopa de Dalt, a Collserola, on el 2001 l’Ajuntament va plantar ceps que des del 2010 gestiona la Cooperativa de l’Olivera i elabora els denominats vi de Barcelona i de Collserola.
Amb el nou Pla Director Urbanístic (PDU) que treballa l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), es pretén afavorir la protecció de l’activitat agrícola i permetre noves explotacions agràries, però el marge d’actuació és limitat. En uns 60 anys s’han perdut a la capital catalana més de 15 hectàrees de vinya que ja no es podran recuperar perquè corresponen a zones urbanitzades. Tan sols 0,40 hectàrees de les registrades el 1956 són de zones abandonades on encara no s’ha construït, i per tant encara podrien tornar a tenir l’ús vitivinícola. El que sí que pot fer la ciutat és no oblidar el seu rellevant passat rural i recordar que en bona part de la seva història de més de 2.000 anys la vinya i el vi hi ha tingut un paper primordial.
__________________________
Fotografia de portada: Verema al pla de Barcelona. Uns homes carregant el raïm en un carro, mentre una noia protegida amb un paraigües els observa. Font: Frederic Ballell/Arxiu Fotogràfic de Barcelona
