El consum de vi català s’ha multiplicat a la ciutat però encara li costa penetrar en alguns barris i en la restauració que anteposa el preu a la qualitat.
La Rambla de Barcelona és un dels espais més concorreguts de la capital catalana. Es calcula que cada any hi passegen més de 100 milions de persones, cosa que la converteix en un dels principals aparadors de la ciutat. A finals del 2018 difícilment podia passar-li a algú per alt un anunci gegant d’una ampolla de vi que penjava d’una façana. Tot sobre el guió, ja que Catalunya és una potència vinícola amb més de 600 cellers, però l’anunci en qüestió era d’un reserva Rioja. Inevitablement portava a recordar que els Rioja s’han erigit durant molts anys com els vins més demandats, deixant en segon pla els elaborats a molta menys distància, però són temps de canvi.
Barcelona s’ha obert a tastar-ne de múltiples orígens, amb especial incidència dels catalans, i ara costa poc trobar-ne. En el creixent interès per les elaboracions de proximitat també ha tingut un paper molt rellevant el moment polític. El camí iniciat amb l’objectiu d’assolir la independència ha estimulat l’efecte contrari al que succeïa no fa tants anys i alguns clients només volen vi català. Així ho constaten la mitja desena de botigues i restaurants que a la Conca 5.1. hem visitat acompanyats de Gregori Clua, distribuïdor de ViniMés, així com en un grapat més que queden fora del recorregut habitual de Clua. ViniMés va ser fundada a finals dels anys 90 per Francesc Casamitjana, un dels primers a distribuir només vins catalans a Barcelona.
L’increment de l’interès que desperta es recull en l’informe Nielsen sobre el consum de vi que cada any presenta l’Institut Català de la Vinya i el Vi (Incavi). En el darrer disponible, corresponent al 2017, sobresurt el fet que les vendes entre alimentació i hostaleria van correspondre en un 35,71% a la suma de totes les DO catalanes, una tendència a l’alça any rere any. No obstant això, per denominacions la primera va ser una de fora de Catalunya, amb una quota del 27,13%, si bé l’Incavi no detalla quina és. A falta de les dades definitives, la tendència s’ha mantingut durant el 2018. Tampoc és possible obtenir dades de la ciutat de Barcelona, però la desena d’establiments consultats apunten que tradicionalment els Rioja han estat els reis.
La qualitat ja no és sinònim només de Rioja
“S’havia associat que Rioja i qualitat és el mateix”, afirma el sommelier Eduardo Ponz, i això malgrat que no té per què ser sempre així. Amb 15 anys va endinsar-se al món de l’hostaleria barcelonina i va arribar a treballar en un restaurant amb estrella Michelin, el desaparegut Mas Pau d’Avinyonet de Puigventós (Alt Empordà). “Quan vaig començar el que més es consumia era Rioja”, rememora, i continua: “Era la DO bandera, com si no n’hi hagués més”. Enguany Ponz complirà 59 anys, i des de fa prop d’una dècada que va obrir la Bodeguilla del Carmel perquè s’havia cansat del món de la restauració. “No és que no hi hagi professionals, és que no els volen pagar”, lamenta.
Ponz està convençut que l’increment de la qualitat dels vins catalans ha fet que fins i tot a Barcelona també se superin els anys de domini absolut dels DOQ Rioja. “Els joves s’han vacunat. No tenen ‘riojitis’ ni ‘riberitis”, sosté. Són els que s’han mostrat més receptius a tastar coses diferents i “això ha obert mercats”. A les seves estanteries i conviuen vins d’orígens molt diversos ordenats per preus. Indica que a Barcelona la gent és molt de negre, i que la DO Montsant tira molt perquè és vi del Priorat però generalment a menor preu que el de la DOQ Priorat. Ponz ho relata un divendres a la tarda, quan rep un degoteig de clients. Ara s’enduen un Ribera del Duero, després un català, un Rioja, un cava, un d’Alacant, un altre català i així successivament.
Quan va obrir la bodega al barri del Carmel el 40% del vi que venia era de Catalunya. Nou anys després assegura que ja supera el 60%. Malgrat l’increment de la qualitat, avisa que el camí no li està sent fàcil. Ponz estima que les generacions de més de 60 anys encara mantenen el binomi Rioja-qualitat. “Els millors són Rioja i d’aquí no els trauràs”, manté. En la franja entre els 50 i els 60 anys també hi ha qui pensa el mateix que les generacions més grans. A la botiga en té de Rioja. “Sóc un comerciant que ha de vendre el que demanen els clients”, assevera, si bé qui s’encarrega d’oferir un vi al consumidor també té molt poder a l’hora d’encaminar-lo.
El preu no és excusa per deixar el vi català al marge
Rafel Jordana, de la Bodega d’en Rafel del barri de Sant Antoni, corrobora la capacitat d’influir de qui està darrere la barra. “Té gairebé tot el poder”, ratifica. A vegades cal ajudar sobretot als turistes que venen de lluny perquè estan “desorientats”, i quan se’ls ofereix vins catalans solen animar-se a tastar-los. Calcula que un 70% dels que serveix són del territori, dels quals també en destaca la qualitat. Remarca que a la restauració la tendència és a “carregar sobre el vi un marge massa elevat”, molt sovint de fins al 300%, i rebutja que s’opti pels que són d’altres indrets de l’Estat per tenir-los a copes o incloure’ls al menú de grup com passa amb freqüència amb l’únic pretext de l’import. “El d’aquí no és car”, subratlla, i afegeix: “No és cap excusa. N’hi ha de tota mena de preus”.
Al bar l’Amistat de Gràcia, que ha reobert fa pocs mesos amb una direcció renovada, tenen tres blancs i tres negres a copes. Entre ells un Rioja de cooperativa, que els funciona com el de la casa, i un verdejo d’ampolla de Rueda. La resta són Penedès o Montsant. Sandra Cobacho, que ja acumula més de 20 anys d’experiència a l’hostaleria, s’ha afegit al projecte. Rememora els primers anys que treballava a la Barceloneta i com triomfaven els “marquesos” de la Rioja o un sol català que sí que es venia “a dojo”: el Sangre de Toro de Torres. Explica que ara a l’Amistat els vins de la carta busquen una bona relació “qualitat-preu”. El Rioja és accessible per gairebé totes les butxaques i surt a 2 euros la copa. Els que tenen més cars arriben als 3,20 euros.
El consum va en funció del barri i el moment
A Barcelona encara té molt pes el vi a granel, que segueix sent popular sobretot entre la gent gran i els més joves. En alguns establiments pot representar més de la meitat de la demanda dels clients. Als locals on distribueix Clua solen tenir com a tret distintiu una clara vocació d’oferir vins catalans. En molts d’ells asseguren que almenys el 70% de les vendes són d’aquestes elaboracions. El tarannà de qui hi ha darrere el taulell o la barra a l’hora de recomanar un vi, i les preferències dels consumidors hi fa molt. Així que es produeixen grans diferències en funció de la ubicació dins Barcelona, hereva de diverses poblacions preexistents i on cada barri té la seva idiosincràsia.
Manuel García, de la botiga Sentits de l’avinguda Torras i Bages de Sant Andreu, assegura que el català no supera el 20% de les vendes, però aquest percentatge és molt variable. “Depèn una mica de nosaltres, del moment, de si és estiu o hivern, de la propaganda, de les promocions”, precisa. En negres els Rioja i els Ribera del Duero són els que li tenen més sortida. “Hi ha moments, com quan hi va haver el tema de Catalunya, que la gent vol vins i caves catalans”, afirma, però matisa que “després no volen Codorniu i Freixenet” pel posicionament polític que van adoptar aquests cellers. De fet Codorniu va acabar traslladant la seu social a la Rioja després de la votació de l’1 d’octubre del 2017.
Abans no eres “ningú” si demanaves un català
Al Loco Vinitus de la Gran Via tenen un cartell a l’entrada que reclama la llibertat dels presos polítics. “Molta gent ve aquí i diu que ‘jo només vull vi de la terra”, indica Borja Pérez, si bé amb Oriol Carmona expliquen que hi ha tradicions que no es perden. Cada vi té un moment i els Rioja segueixen tenint tirada per Nadal o ocasions especials. Hi ha gent gran que, quan vol fer un regal al metge, demana un xampany Moët o un Rioja reserva. Representa una mostra de la tradició viscuda des de fa dècades. “No eres ningú si demanaves un català”, recorda Montse Rius, del celler El Vinyet de la Rambla del Poblenou. Relata que l’augment de la qualitat ha empentat el vi català, però també el context polític. “Hi ha qui vol un Rioja, però demana un català sí o sí”, il·lustra.
Al Celler Sant Martí, pròxim al parc de la Ciutadella, s’hi poden comprar 400 vins diferents, 340 dels quals són catalans. Ramon Segarra demostra com ningú el poder que pot arribar a tenir el comerciant sobre el consumidor a l’hora de recomanar vins. El format màgnum, les ampolles d’un litre i mig (fan el doble de les habituals), no sol tenir demanda però ell assegura que en ven més de 400 anuals. “No hi ha cosa més elegant que un màgnum”, opina. Confessa que se sent “traït” davant la manca de protecció del petit comerç respecte a les grans superfícies i portals digitals que comencen a oferir els mateixos vins que hi ha a les botigues especialitzades.
El dia de la ruta amb Clua, de vuit vins a copes que tenien a la bodega Quimet de Gràcia set eren catalans i el vuitè un Rioja. Carlos Montero subratlla que ha disminuït l’atractiu que despertaven els Rioja, però cal tenir-los. “Hi ha gent més clàssica que busquen coses més estables i sense tap de rosca”, remarca. L’interès pels catalans no s’ha limitat només a establiments oberts la darrera dècada. El restaurant Els Pescadors del Poblenou va ser un dels primers que va apostar-hi a Barcelona. Josep Maria Maulini mostra una carta del 1987 on ja n’apareix una nodrida representació (fins i tot de Mallorca) malgrat ser una època que era difícil trobar-los a les cartes dels restaurants. Maulini tenia clar que volia tenir elaboracions del territori malgrat les reticències que va trobar. Sempre han buscat tenir productes de qualitat, i en això els vins catalans han viscut una evolució “brutal”, ressalta. “Treballo aquí, sóc d’aquí, cuino d’aquí”, assevera, i mostra la seva satisfacció pel fet que “després de molt de temps això s’ha multiplicat”.
El repte pendent de reforçar la cultura de vi
Núria Avellaneda, del Di-Ví i Can Canyes del carrer Muntaner, destaca que la Rioja, que és la DO més antiga d’Espanya, “ho va saber fer molt bé”, però les coses han canviat: quan va obrir la botiga el 2010 el vi català representava el 40% de les vendes i ara calcula que és el 70%. Malgrat tots els esforços perquè es valori les elaboracions del territori, encara hi ha un repte a abordar. “Falta cultura de vi”, remarca Avellaneda, i Clua ho subscriu. El distribuïdor constata que, a diferència d’altres indrets de l’estat espanyol, a les barres dels bars de Barcelona “és quasi impossible trobar una glaçonera amb vi blanc fred per competir amb la cervesa”. El temps dirà si es produeix alguna evolució en aquest aspecte. “El consumidor és el que sempre marca la pauta”, conclou.
