És una evidència però deixeu-me afirmar-la: acaba de començar l’estiu. Tot just acabem de deixar enrere el juny, el divendres de l’any, quan tot encara està per passar. De fet avui comença el llarg dissabte que és juliol. I m’encanta, m’encanta que sigui estiu, que faci calor, que s’aturi tot una mica, que tornin (este any per fi) les revetlles, les olors de cremes solars, els envelats i les orquestres de festa major. Que, este estiu sí, tornem a caminar sense mascaretes i a ensenyar-mos la boca quan saludem els veïns.
No només això. Amb el juny torna l’anunci d’Estrella Damm, que tot i que hi ha elements comuns cada temporada (una cançó que s’enganxa, un paisatge mediterrani i un missatge o una història, si més no) sempre dona de què parlar. Detractors i admiradors. Aquest any la història va que una noia, al parer d’altres personatges que hi apareixen, “normal” (entenc que aquí el que volien dir els guionistes és ni guapa ni lletja) no escull tirar-li la canya al guapo de l’estiueig sinó al que fa de voluntari recollint plàstics del mar, també “normal” o almenys diria que no tan guapo com el Mario Casas, tot i que això seria subjectiu.
Jo la premissa principal la trobo una mica estranya perquè la protagonista de l’anunci em sembla guapíssima i el Mario Casas, no tant (perdó, Mario, si em llegeixes, que suposo que no). I llavors el missatge, que no em queda del tot clar si és que a) sedueix molt més un noi que fa una bona obra que un que és guapo i au, b) no sempre els triomfadors tenen per què ser els guapos o c) una noia normaleta només pot aspirar a nois normalets.
En tot cas, serveixi l’anunci per reivindicar l’alegria dels cossos de cadascú tal com són, les cares tal com són, amb les seves taques i nassos grans i orelles grosses i dents tortes. Cabelleres astorades o calbes incipients. Cintures sense corbes, cames esllanguides o cuixes cel·lulítiques. Tant és. Vull dir, que ens morirem igual tant si hem viscut pensant que som lletjos i carregats de manies com si hem decidit acceptar que normalet no ho és ningú, que normalet no existeix.
I atrevim-nos que ens agradi qui ens agrada, encara que sigui de la persona més guapa del local, perquè algun encant tindrem per seduir-la, dic jo. O la més lletja i passar del què diran. Que l’estiu ens fa fer coses com posar la música més alta, deixar-mos anar una miqueta i pronunciar paraules que no pronunciaríem en cap altra estació. Que diu la llegenda que si t’acceptes i t’estimes l’amor s’enamora de tu. Així que apugem el volum de la cançoneta de l’estiu per no sentir-mos les pròpies crítiques i aviam què passa.
