En la nostra vida quotidiana, tots ens esforcem per mantenir, protegir i reforçar una imatge positiva de nosaltres mateixos i per fer-ho, contínuament ens estem avaluant en funció dels nostres èxits i fracassos en les nostres interaccions socials, però també en funció dels nostres propis paràmetres interns.
A aquesta avaluació, i al sentiment que això comporta, ho hem anomenat autoestima. És a dir, a les percepcions favorables o desfavorables que sentim segons sigui l’avaluació que fem de les nostres característiques personals. En aquest sentit, podríem diferenciar l’autoconcepte, que estaria relacionat amb el conjunt de trets, imatges i de valors que un individu concep que formen part de si mateix- i que seria la part cognitiva-, de l’autoestima, que seria la valoració que fem de nosaltres mateixos, és a dir, la part emocional.
Tanmateix, cal tenir en compte que aquesta valoració condiciona enormement la manera com interactuem amb el món que ens rodeja, ja que a partir de la percepció –real o figurada- que fem de les nostres qualitats i les nostres limitacions (autoconcepte) i especialment de l’avaluació que fem d’aquesta percepció (autoestima), ens comportem d’una o altra manera davant de les diferents situacions amb què ens enfrontem en la nostra vida quotidiana. Això també fa de l’autoestima un concepte dinàmic i socialitzat, ja que es troba en constant evolució i està vinculat a les nostres interaccions socials.
Però, més enllà d’aquest enfocament centrat en l’individu, diferents estudis també vinculen l’autoestima a la pertinença a grups, col·lectivitats o categories socials: és el que s’anomena l’autoestima col·lectiva. Així, aquesta autoestima col·lectiva estaria relacionada amb l’avaluació que fem de la nostra pertinença a aquests grups i a la nostra percepció de la valoració que fan altres del nostre grup de pertinença.[1]
A més, igual com passa amb l’autoestima individual, segons com percebem la nostra pertinença a determinats grups socials i la valoració que en fem, el nostre comportament serà un o altre. Evidentment, l’autoestima individual i la col·lectiva estan interrelacionades i una pot influir negativament o positivament sobre l’altra.
Tanmateix, és evident que una autoestima col·lectiva alta és fonamental per al progrés d’una societat ja que és un factor de cohesió social i generador d’implicació i participació: una bona autoestima col·lectiva ens fa sentir orgullosos del que tenim, reforça el nostre sentiment de pertinença i ens ajuda a assumir amb més implicació els nous reptes individuals i col·lectius.
Per contra, una baixa autoestima col·lectiva comporta un seguit d’efectes negatius, com ara un baix interès per emprendre iniciatives col·lectives, la maximització de les visions individualistes i centrades en el propi benefici, o l’adopció d’actituds de rebuig del que és propi i d’autoodi, entre altres. En definitiva, i portant-ho al que ens interessa, predomina una visió que no es creu les pròpies possibilitats del territori i en què les individualitats estan per sobre les col·lectivitats i el bé comú.
I com estem d’autoestima col·lectiva a la Conca de Barberà? Em sembla que no gaire bé, si fem cas a les reiterades demandes de major autoestima que es fan, article si, article també, des d’aquest web. I malauradament la realitat sembla confirmar-ho. Anar a un restaurant davant d’una cooperativa de la comarca i demanar trepat i que et diguin que millor que prenguis un vi del Penedès, és una prova de bona autoestima col·lectiva? Les dificultats d’assumir canvis, de modificar les rutines, el tan nostrat “si sempre s’ha fet així, perquè ho hem de canviar”, és una mostra de seguretat en les pròpies capacitats?
Potser que ens ho fem mirar i que tractem de posar-hi remei. Per començar, conèixer i compartir les limitacions és el primer pas per fer-nos-en responsables i començar a treballar per canviar les coses. I, de veritat, crec que una mica del xovinisme que atribuïm, a vegades despectivament, als francesos no ens aniria gens malament. De raons, no ens en falten!
