Assemblea de viticultors i alumnes

Els escolars de l’escola Sant Jordi de Sant Pau d’Ordal agraeixen als pagesos el suport que els donen durant tot l’any per mantenir viva la vinya i el projecte pedagògic

Són les 10 de matí d’un divendres de febrer. El sol acaricia. Un grup de viticultors conversa animadament a peu de vinya a l’escola Sant Jordi de Sant Pau d’Ordal. La pandèmia els ha obligat a interrompre durant dos anys la trobada anual amb els escolars. “És una mena d’assemblea extraordinària on ens reunim les parts implicades i decidim les actuacions que caldrà fer durant el curs escolar”, explica la directora Àngels Calvo. S’agraeixen l’intercanvi de coneixement i el gest còmplice. Comparteixen dubtes, reptes i enceten fins i tot debats fèrtils sobre la gestió de la vinya. Els alumnes de cinquè i sisè de primària desfilen amb els mestres fins al punt on són els pagesos. Per fi, conversaran sense mascareta. Entre el professorat, el debat encès sobre el nou calendari escolar que ha anunciat el Govern de la Generalitat. A l’escola Sant Jordi els pot anar bé perquè comencen les classes amb la verema i cada any s’avança. El viticultor Eudald Massana recorda que “la vinya de l’escola” s’emmiralla en un projecte de Banyuls que el seu alcalde, en un viatge a la zona, els va donar a conèixer. En tornar a Catalunya van creure oportú reproduir-la, sempre i quan s’hi avingués l’escola: “Vam constatar que a la vinya s’aprenia de geografia, de matemàtiques, d’idiomes… i del valor de les coses. És una manera d’ensenyar especial”. Feia temps que no hi posava els peus, però l’esmorzar de pagès és sagrat i més encara després de la pausa que els ha imposat la pandèmia. Ell que va estudiar en una escola familiar agrària, sap valorar com enriqueixen culturalment aquests projectes alternatius. Guarda a la memòria els inicis: “La documentació diu que vam començar a plantar el 27 d’abril de 2015, tot i que un any abans ja hi treballàvem. Vam començar amb unes quantes rengleres de ceps, amb la idea d’ampliar la vinya progressivament perquè els alumnes la coneguessin en diferents estadis”.

Munten taules plegables i comencen a desfilar a sobre gots i tovallons. Els petits preparen l’esmorzar de pa amb tomàquet i embotit, coca i preses de xocolata, i most, vi i aigua. Amb el convit agreixen el suport que els pagesos els donen al llarg de l’any; Els ajuden a portar la vinya i els arbres fruiters, a entendre els cicles, a tenir cura de les eines, a prendre decisions i a reflexionar sobre cap a on ha d’anar l’aventura pedagògica de fer vi. Implícitament també els donen les gràcies per la franquesa amb què els parlen i la saviesa que els lleguen. “Hi ha porrons i porrones. Antigament a les cases de pagès a sobre de la taula hi havia sempre un porró de vi, que era una manera de donar la benvinguda. Segons si hi havia porró o porrona, sabies si hi havia hereu o pubilla i, per tant, amb qui hauries de tractar”, explica un viticultor assegut en un pedrís. L’encerclen bona part dels alumnes. Aquesta és la màgia de la trobada: un diàleg entre generacions on els uns s’expressen i els altres escolten i aprenen. “Mai anireu a dormir sense saber una cosa més”, etziba un segon pagès. El diàleg és fluid. S’entenen. Alguns viticultors coneixen els avis i els pares dels alumnes. Els ho diuen. Intercanvien confiances. I amb la mateixes ganes que parlen i riuen, comencen a demanar l’entrepà. Els reparteixen. Esmorzen. I ho fan dividits per grups d’amics habitant la vinya. Repassen discretament els dubtes i les necessitats que plantejaran després als seus interlocutors. Més grans i més savis. Prèviament, ho han preparat a classe.

Els viticultors, mentrestant, comparteixen visions, hàbits i maneres de cultivar la terra. Hi ha sensibilitats contrastades sobre com gestionar la vinya, fruit també de la diferència generacional entre uns i altres. Fa uns dies, un dels viticultor va llaurar la vinya de l’escola a continuació d’haver-ho fet a les seves finques. “Ja que estava aquí al costat, ho vaig netejar”, diu. N’hi ha que són partidaris de la coberta vegetal. I no se n’amaguen. El diàleg sempre és benvingut. “Aquesta és una vinya experimental, no hi busquem quantitat. És una raó més per introduir maneres de fer més respectuoses amb la terra. A casa, no llaurem, així evitem l’erosió i la compactació del sòl. Afavorim la biodiversitat, creem una capa de mulching que dona humitat al terra i que és molt important ara que patim tanta sequera”, explica la viticultora i sommelier Mar Capdevila, d’Enlaire Vins. Els seus dos fills van a l’escola Sant Jordi. I els mestres reconeixen obertament que la tenen ben apresa, la vinya. “Hem de mirar allò que ens envolta i llegir-ho. Perquè parla de com estem nosaltres i de com es troba l’entorn. Hem d’entendre perquè creixen unes herbes determinades, segurament ens estan dient alguna cosa. L’any del míldiu hi creixia molt d’hipèric. I justament l’hipèric li anava bé a la vinya per combatre la plaga”, explica a un dels professors de l’escola que fins ara era partidari d’arrancar les mal anomenades “males herbes” que els creixen als marges.

Les discussions enriqueixen. I el debat que primer tenen els adults acabarà ressonant després al cercle dels més petits. Seuen en rotllana i comencen, primer tímids, a llançar preguntes. Volen saber quan podaran els ceps. El viticultor Lluís Raventós es reserva el dimarts següent a la tarda per acompanyar-los. Als alumnes els va bé. Assenteixen. Pregunten qui ha llaurat la vinya perquè troben la terra molt remoguda. “No vaig llaurar, vaig fressar, que vol dir trinxar l’herba. Llaurar és esgarrapar”, respon el viticultor que se’n va fer càrrec. I la següent qüestió que plantegen és si s’haurà de llaurar sempre o la podran cuidar d’una altra manera, la terra. Mar Capdevila torna a insistir en la necessitat de no fer-ho per mantenir-hi la vida. Eudald Massana adopta una postura propera, defensant l’ecologia però també el pagès que busca quantitat perquè viu del preu injust que encara es paga pel raïm: “Cada elaborador ha de buscar el seu equilibri a la vinya. És bo saber què vols fer i actuar en conseqüència. Potser ho podeu introduir progressivament, practicant una subsolada per oxigenar la terra, fer una filera sí i una no. També estaria bé que coneguéssiu les herbes que hi ha la vora, les ravenisses, el margall”.

Tot són suggeriments. Ningú imposa. Les respostes passaran després pel sedàs de l’aula. Els alumnes les entomen, les valoren i prendran la decisió més encertada per afavorir el bé comú. Preguntaran també sobre si cal tirar productes químics a la vinya per evitar malalties i els viticultors més joves els insistiran en la importància d’emprar-ne sempre de naturals i d’origen mineral. “Volem fer 100% ecològic”, crida un dels alumnes. I una altra diu: “Sí, tot de quilòmetre zero”. Està clar que la sostenibilitat és un concepte que visita sovint l’aula. A propòsit de la poda, plantegen una última qüestió: “Hem de cremar o trinxar les vergues?”. Els pagesos els deixen clar que totes dues opcions són vàlides, però els adverteixen que cremar no és molt ecològic i provoca emissions de diòxid de carboni. Però també els expliquen que si es trinxen hi ha dos fongs que poden estendre’s a la vinya. Un d’ells, l’armillària. Els alumnes que se sentien atrets per la foguera, ara dubten. La Mar els ofereix la màquina picadora per trinxar si es decanten per aquesta opció. Es reserven l’oferiment.

Comença a ser hora d’acabar l’assemblea, després de gairebé dues hores intercanviant idees i entrepans. Un dels professors aprofita per comentar als pagesos que tenen alguna eina desmanegada, que si els podran ajudar a reparar-la. “L’aixada no l’heu de deixar mai al sol. O l’amagueu sota terra o un dia abans de fer-la servir la poseu en una galleda d’aigua”, adverteix un viticultor. Certament tenen solució per a tot. S’acomiaden i s’emplacen a anar-se veient al llarg de l’any. Però aquesta reunió on hi han estat tots no es repetirà fins el 2023. Els alumnes de l’escola Sant Jordi l’han convocat a través de trucades i correus electrònics. A la signatura, un porró on hi han florit ceps. La natura també és font d’inspiració. I és capaç de reunir persones diverses a qui els agrada omplir-se les mans de terra i aprendre, sobretot, de valors com “la responsabilitat, la paciència, la constància, el respecte, la cooperació, l’equilibri, la solidaritat, la confiança, la convivència”, diuen els professors. I el resultat de tot plegat acaba sent l’aprenentatge des del fer, amb “actuacions senzilles i silencioses, impregnades de petites i grans reflexions”. Cultura de vi en majúscules que des de l’Institut Català de la Vinya i el Vi (INCAVI) aplaudeixen. La seva directora general, Alba Balcells, comenta: “És admirable la feina que fan. Des de la vinya, els alumnes treballen diferents competències i habilitats, des del càlcul, a la investigació o el llenguatge. Però a més a més, el contacte entre l’alumnat i els pagesos permet que aquests puguin explicar el seu ofici i posar-lo en valor”. I expressa també el seu desig que aquesta iniciativa pogués estendre’s a altres regions de vins del país: “El que passa a Sant Pau d’Ordal hauria de poder ser extrapolable a altres escoles. La vinya, la cultura i la història estan arrelades al país, al nostre estil de vida, de manera que hauria de ser coneguda i estimada també pels més petits”.

____________________________________________________

Reportatge amb el suport de l’INCAVI