Arropleguem cultura als pobles

Era divendres i acabava la jornada laboral de treball a distància. Anant des de la Fatarella a Gandesa vaig conduir tot veient un espectacle. Després d’una setmana sense veure gairebé el sol, aquell dia s’acomiadava de la forma que més em captiva: un espectacle de colors, on predominava un roig amb un mar violeta, molt semblant al color que reflectien les copes del vi novell al Celler Bàrbara Forés.

El dia abans havia sigut Sant Martí, i com diu la dita popular en diferents versions: “Per Sant Martí mata el porc i enceta el vi”. Del porc no en parlaré, però el vi de la primera premsada va formar part de l’escenografia del celler i casa pairal del s. XIX a Gandesa, que acollia una nova conversa de la Diàspora Ebrenca.

L’activitat reunia creadores, productores i artistes per parlar justament d’art i cultura des de i per al territori. Amb la presència de Judit Ulldemolins de Batea representant a Nilak, Gemma Sastre de Móra d’Ebre i directora del Litterarum, Úrsula Agut de Bot i codirectora de l’InFcta, Irena Visa de Banyoles i actual artista resident a Lo Pati i Roberto Oliván de Deltebre i director de Deltelbre Dansa. La conversa seria moderada per dos membres de Diàspora Ebrenca: Judit Monclús i Roser Sebastià.

Reunir totes estes persones per parlar d’art i cultura, és una mostra fefaent del bon estat de la producció i programació artística al nostre territori. I més concretament a la Terra Alta, on durant aquests últims dies hem pogut gaudir de l’estrena i la instal·lació de la carpa de Nilak a Vilalba dels Arcs.

Cada vegada resulta més habitual sentir a parlar de residències artístiques a les nostres terres i sembla gairebé com un gir de guió. Un espai que històricament durant les últimes dècades s’ha venut com un lloc amenaçat i abocador del país, ara es planteja com una font d’inspiració artística, que com apuntava Roberto Oliván, acaba sent un valor afegit i una oportunitat al territori. Al Deltebre Dansa fa anys que ho han posat en pràctica i resulta ser una experiència molt enriquidora on els artistes busquen i troben el contacte directe amb la natura i remarquen el fet de trobar una gent molt generosa.

La Irena Visa, com a creadora actual de Lo Pati, apuntava una idea cabdal: “un territori que acull residències o impulsa projectes culturals, crea uns referents a la població que fa que es puguin imaginar escenaris creatius”. Esta idea de generar imaginaris es va anar repetint, per exemple, amb algunes de les experiències que han tingut a l’InFcta a Bot, on els xiquets i xiquetes han pogut assistir a tallers de direcció i això incentiva un nou marc mental que potser anteriorment ens era llunyà: “jo puc ser directora de cinema”.

La majoria dels projectes, com el recentment creat Nilak, comparteixen la idea d’arrelar al lloc on es duen a terme. Que un projecte cultural tingui la voluntat de fer comunitat és una premissa que hauria de ser essencial, quan entenem la cultura o allò cultural com un fet transformador, de canvi, que t’atravessa i no et deixa indiferent.

Convertir les mancances en oportunitats pot sonar a la típica frase de coaching, però este plantejament portat a la pràctica amb una perspectiva com apuntava el director de Deltebre Dansa és també un gran encert: “allà on hi ha mancances d’equipaments, hem buscat espais alternatius tot mantenint l’essència i precisament amb la pandèmia hi ha hagut un canvi de mirada: els ulls han tendit a mirar cap a allò proper, una cosa que ja estava passant, però finalment s’ha acabat donant valor al talent proper”.

El festival de curtmetratges a Bot ha rebut comentaris com: “això que feu és insòlit” –pel lloc on es fa–, i l’Úrsula Agut remarcava que això és la seua principal fortalesa. I estes propostes insòlites es converteixen també en oportunitats pels mateixos espectacles i companyies, que com explicava la Judit Ulldemolins, el projecte de Nilak afavoreix el fet que les companyies puguin moure’s pel territori, creant altres sinergies i connexions per fer arribar els espectacles més enllà de les grans ciutats.

I amb totes estes reflexions que es van crear al voltant d’una conversa sobre la cultura km 0, inevitablement em va fer pensar sobre com la cultura m’havia influenciat en la meua infància i en les meues arrels. I és que la Fatarella durant algunes dècades va ser un motor cultural molt potent, on vaig tenir l’oportunitat de créixer anant a l’Escola Municipal de Música, veient molta música i espectacles en directe, xerrades i presentacions de llibres que em feien somiar en poder ser flautista, escriptora o periodista.

Probablement ja no seré res de tot això, però he tingut els referents i un gran imaginari que si més no, m’han encomanat seguir volent apostar per la cultura. I ara que és temps d’arroplegar aulives, aprofitem els fruits de tots aquells qui al seu temps van mantenir, revisar i incentivar la cultura als nostres pobles.

_______________________________________________

Fotografia de portada i la primera del text de Judit Ulldemolins. La segona fotografia és de Mercè Ferràs.