Aquests dies l’hivern està marxant a pas lent i es tancaran estufes i llars de foc. He preguntat a amics i parents quantes hores han estat badant davant la llar de foc i els resultats són diversos: des dels consumidors diaris als que no hi han passat ni una estoneta…
L’editorial Amsterdam ha publicat en català “El llibre de la fusta”, de Lars Mytting. Un any abans, ja l’havia publicat Alfaguara en castellà, així que, els que n’havíem sentit a parlar, no ens en vam poder estar de tenir-lo entre mans aviat i gaudir-ne a la voreta del foc. Us el recomano, especialment a tots aquells que toqueu fusta per cremar. Tot i que el títol podria portar a pensar que es tracta d’un llibre per especialistes, res més lluny de la realitat: s’hi tracta la vessant humana que hi ha darrera una tasca que es remunta mil·lennis enrere, quan proveir-se de fusta per escalfar-se era la diferència entre la vida i la mort. Centrat en la relació que tenen els noruecs amb la llenya, el llibre ens detalla històries personals que configuren una sociologia del fred i com la necessitat de tenir el niu calent porta a destinar hores i més hores a una tasca que, sovint, de bàsica que és, acaba essent meditativa.
Per tant, més que “El llibre de la fusta”, una traducció que hagués estat més afinada fora “El llibre de la llenya”, ja que en cap cas s’hi parla de la fusta constructiva o de mobles. Aquest llibre ens acosta a les tasques de talar a bosc, de trossejar els troncs, de com apilar-ne els tions per tal que s’assequin ràpidament, de les eines i de les estufes. No espereu doncs, trobar-hi una novel·la. Tampoc és un assaig ni un tractat tècnic: tot i que hi ha algun tros que hi ha un salpebrat de números (salteu-vos-el, no passa res), les fotografies il·lustratives de les persones reals de les que parla l’autor o de les fantàstiques piles que fan, acompanyen molt. El que realment toca la fibra són les petites històries d’amor i mort que hi ha incloses.
Ara bé, tornant a terres mediterrànies, com ho tenim el tema de les llenyes? Per bé que el període d’encendre l’estufa o la llar de foc cada cop s’escurça més pels hiverns benèvols que tenim, seguim tenint necessitat d’escalfar les cases. El gas natural, el gasoil i l’electricitat copen l’abastament, juntament amb un creixent pes de la biomassa forestal, ja sigui en forma de pèl·let o d’estella. Així, la llenya com a sistema únic de calefacció està poc estès, tot i l’estalvi econòmic que suposa. A les limitacions d’instal·lació per espai, s’hi afegeix la incomoditat d’haver de recarregar periòdicament la cambra de combustió, la feinada de l’apilat i, en algunes instal·lacions, el fum que tot ho impregna. La llenya “recreativa”, per acompanyar les estances, segueix tenint tirada, tot i que el consum és baix. En qualsevol cas, pocs són els herois del territori que es fan la seva llenya, la guarden per tal que s’assequi i la cremen com a únic mitjà per passar el fred. I d’aquí la paradoxa mediterrània: mentre el nostre petroli (la fusta) es segueix acumulant als boscos, tot incrementant la quantitat de combustible i la perillositat dels incendis, la població que en podria fer ús és relativament poca. Fins i tot en poblacions rurals amb molta superfície forestal, segueix essent rar trobar cases exclusivament alimentades per llenya, segurament per la creixent complexitat per fer-ne ús.
Cal tenir lloc per emmagatzemar la llenya, la qual ocupa volums importants i cada dia les llars són més petites. Tot i que n’hi ha de molts tipus, la llenya fa pols, porta insectes i embruta, per a desesperació dels integristes de la neteja. Un altre factor que limita, i molt, és la incomoditat de trastejar quilos de fusta entre el lloc d’emmagatzemar i l’estufa (o llar de foc), especialment per a persones grans. En qualsevol cas, els noruecs, molt preocupats per l’eficiència energètica, utilitzen majoritàriament estufes tancades (amb o sense vidre), fet que també s’està rarificant a les nostres terres a la mateixa velocitat que van desaparèixer les cuines econòmiques.
Sentiu-vos orgullosos quan cremeu llenya, sense por de les emissions: la fusta és renovable i per tant no fa incrementar el diòxid de carboni atmosfèric com ho fan els combustibles fòssils. El que sí que l’incrementa són els incendis devastadors que, per falta de gestió, amenacen el nostre territori cada vegada més.
Si us decidiu a llegir aquest llibre, esteu avisats que no és ni una història ni una novel·la: pot no agradar-vos si no sou una mica de la manera de fer escandinava. Per cert, el llibre porta un subtítol eloqüent: “una vida als boscos”, el qual ens remet a Thoreau i al seu escrit més famós “Walden”. Tot i que potser resulti una mica pretensiós, el que està clar és que l’autor convida a fer ús de la llenya i, a més a més, a fer-la a bosc. Poseu-la a secar i, el proper hivern, la cremeu tot llegint el llibre que més us faci el pes.
