Ella no ho sabia però era el meu aniversari. Feia 20 anys. 20 anys de periodista. El temps passa volant. És una frase feta, però real.
“Què et semblaria fer una xerrada sobre periodisme gastronòmic a la URV?”. Rebia el seu missatge en privat via una xarxa social. Era de nit, després de sopar, i ambdues estàvem connectades, fet habitual. “Hauries de parlar de tu, de qui ets, de què fas, de com es construeix un currículum professional especialitzat”, va afegir. “M’encantaria”, vaig teclejar. I era veritat. Durant unes hores vaig aturar la voràgine diària per buscar al bagul dels records i vaig trobar-hi pors, conquestes, empreses i amics com ella. Vaig carregar una bossa de material sensible i vaig pujar al tren en direcció a Tarragona amb aquell cuc a l’estòmac que sempre m’acompanya abans d’iniciar un acte públic malgrat els anys d’experiència.
“Teoria i Anàlisi de les Pràctiques Periodístiques Contemporànies”. Aquest era el marc. Vaig respirar a fons i tot va fluir. COMRÀDIO, on va començar tot. La meva amistat amb la professora d’aquest relat i una carrera professional moguda que m’ha dut de viatge pel món i m’ha permès tastar moltes i diverses taules. Què feiem quan no existia Internet? Moltes trucades, moltes consultes. Parlar i llegir més. Molta més estona. La producció radiofònica desgasta però és una gran mestra, la millor penso de vegades.
Després d’una llarga etapa dins i fora les peixeres, el paper va entrar a la meva vida. Les revistes mensuals, els setmanaris i un llibre de turisme gastronòmic —potser precoç— amb un pròleg premonitori que m’agrada rellegir, escrit per veus que ja no escolto.
De les primeres responsabilitats a trobar l’encaix. Et poden acomiadar tot i treballant bé. Jo ho sé. Tu ho saps. Ell ho sap. I llavors no trobes el teu lloc al món i et tornes un tastaolletes o un llepafils a ulls dels altres. Però si a mi sempre m’ha agradat menjar de tot! Les etiquetes deixeu-les pel vi, per favor. I sí, en aquesta etapa la feina em porta a beure bé. Visito algun celler, tasto alguna ampolla i aprenc una mica de vins amb permís dels experts que esteu llegint això. Menjar, beure, viure. Aquest és un lema crucial en la meva carrera que encara ara m’uneix a uns quants periodistes. Conèixer el territori, els productors i els productes, més taules, més persones… Tant de gust. El gust és meu. El gust és nostre.
Assessorar a restaurants en temes de xarxes socials i comunicació; moderar i presentar ponències, debats i demostracions culinàries en fires i congressos gastronòmics; crear un blog… En 20 anys es poden fer tantes coses. M’aturo en el moment actual, la promoció de Catalunya com a Regió Europea de la Gastronomia. Al 2017 encara hi som. Un orgull i un honor treballar-hi.
Si haig de fer un resum de com ha anat la cosa em quedo amb els companys de viatge, entre ells, la Dra. Marta Montagut, investigadora del grup de recerca Asterisc i professora del Departament dels Estudis de Comunicació de la Universitat Rovira i Virgili, la culpable d’aquesta anàlisi que espero no us sembli només teoria perquè és plena de pràctica.
