Aquesta és la postal d’un tros de cultura.
Fins fa alguns anys, jo tampoc ho sabia. Era, per mi, ‘herba’: genèric que abastava la gespa del jardí de casa dels meus pares, el verd que estrenyia entre les rajoles de les voreres i allò que creixia fora dels marges de la ciutat. Un mantell més o menys preparat per estirar-se. Una horitzontalitat que sabia mirar des del meu angle urbà, d’espais concebuts per a l’oci i breu la contemplació humana. “El camp” era alguna altra cosa, encara que allí també creixia herba.
Poc m’havien explicat i menys hi havia jo indagat sobre aquella herba que creix endreçada i vigorosa perquè existeixen mans per darrere que la sembren. De la mateixa manera que ningú m’havia insistit que els ramats no estan en un lloc determinat per aparició divina, sinó que són custodiats, conduïts i portats cap a un terreny o un altre per algú, persona també, que observa, decideix i actua pel benefici comú.
Però tornem: aquesta és la postal d’un treball planificat, sostingut i conseqüent. Antany, oh glòria de l’ahir!, l’art plàstic va fer d’aquests moments obres magistrals. Paisatges oberts i sempre calents. Algunes vegades retratant segadors, famílies senceres de recol·lectors efímers. Altres vegades, l’èmfasi estava posat en el daurat nutrici del blat, en la clara intenció de perpetuar la clausura triomfal d’un cicle fràgil, supeditat als capritxos del cel i a la bona fortuna ocasional d’aquella porció de la comunitat.
Aquest camp, la nostra postal, segat aquest generós any per segona vegada, és el relat de tot el verd que les ovelles ingereixen i tot el que després excreten en forma de nitrogen. És els fems fermentats de l’estable on troben refugi. És la part d’un home que puja i baixa del tractor, de la pala que carrega i descarrega. Els cultius per on pasturen els ramats, són les petjades atrafegades de peülles que llauren amb passes curtes i entretallades. Són el bufet lliure de cornelles, bugaderes, orenetes i gaigs. Amagatall efímer per a llebres, esquirols i guineus. Són l’escenari que els muntadors tornem a visitar una vegada darrere una altra: per a implorar-li aigua al cel, per a demanar per calor quieta, brisa suau i que no falli, quan toqui, res de tot allò que pot fallar del tractor.
Ara, gràcies a les meves ulleres rurals, “herba” té múltiples maneres de ser: alfals, blat, civada, blat de moro, melca, ordi, ray grass.
He après, ben endins, que la pastura que nodreix no creix en solitud: sempre necessita algú que la vulgui conrear. En petites terres oblidades, així, se sembren grans amors.
