Pierre Rabhi[1], algerià i francès, filòsof i pagès, és un pensador, activista i polític molt conegut a França i en les esferes agroecològiques mundials. Tot i amb això és gairebé desconegut en el nostre país. Quan des de casa nostra hem de buscar una persona pensadora que pugui transmetre idees transgressores (vull dir, des del sentit comú) entorn a la visió i acció de la pagesia, ens costa trobar alguna o algunes que reuneixin les condicions per a poder ser aquest portaveu/pensador que tant necessita, no només el sector (que molts cops ni se’n qüestiona la necessitat), sinó la mateixa societat.
Rabhi sap explicar molt bé les paradoxes d’aquest sistema que ha portat a la pagesia a ser un engranatge més d’aquest sistema del capital que demana producció màxima a preu regalat, sense gaire oposició d’aquells que ho practiquen. Això comporta uns perjudicis molt importants en l’esdevenir del nostre país i en la producció alimentària de casa nostra. Terres agrícoles transformades en sòls urbans i industrials, preus de lloguer i compra de terra desorbitats a causa de la competència que suposa les produccions intensives -insostenibles- que tan es porten al nostre territori. Com a resultat d’això ens trobem amb una manca d’accés a la terra per a totes aquelles persones que, tot i tenir una clara vocació i passió per aquest ofici, al ser foranes del sector, no tenen l’oportunitat de llogar o comprar un pam de terra digne per guanyar-se i desenvolupar-hi la seva vida.
A dia d’avui sembla impossible viure d’una manera senzilla sense que ens costi car. L’endeutament sembla ser el camí inevitable per acabar assolint el somni de viure d’una manera simple, treballant la terra i portant a la taula aliments de qualitat i saludables per a tothom.
Nombrosos projectes de pagesia de petita escala, ecològics, que aposten pel comerç de proximitat oferint qualitat i la màxima confiança al client, acaben semblant veritables miracles veure’ls en vida. Molts d’ells estan protagonitzats per persones de fóra del sector amb formacions especialitzades. Aquests porten a terme un somni, un ideal programat que, actualment, sembla estar “fóra d’òrbita” per aquells empresari agrícoles que opten més per garantir-se les subvencions que no pas per mantenir una diversitat i coneixement agrícola que és el que inspira a les fornades de la nova pagesia.
Durant gairebé 10 anys he estat la responsable de l’Escola de Pastors de Catalunya. Per la nostra escola han passat, i passen, nombroses persones amb una convicció molt clara: arribar a ser pagès, tenir el seu ramat, pasturar i elaborar els seus productes acord amb els seus valors i el respecte als processos de la natura.
Aquestes han de treballar molt dur per fer-se un lloc i tenir un reconeixement en el sector. Les seves propostes de petita pagesia, ben dimensionades i gestionades, topen directament amb els plantejament arcaics i poc flexibles d’administracions on el principal argument de renovació del sector primari és la internacionalització i la renovació tecnològica (passant abans pel temut préstec bancari). Són menystingudes i per tant inadaptades a les normatives mal interpretades que aplica el departament. També em fa mal veure i conèixer persones que simplement volen un petit tros de terra per viure, i no el troben.
La nova pagesia, molt més sòbria, busca simplement un espai per començar a treballar que tingui unes condicions mínimes -o màximes!- per iniciar un projecte de vida on la prudència en les inversions és un dels pals de paller. Tracció animal, maquinàries petites de segona mà o llogades, ramats de pocs caps ben gestionats i cuidats, rendibilització de les matèries primeres a través de l’elaboració de productes, la gestió de l’entorn natural pensant en el que deixaran el dia de demà i garantint-se al màxim una conciliació amb les seves vides que alhora els comporti una realització personal i professional molt més rica. Aquest somni, sobri, a dia d’avui, sembla encara una quimera.
Igualment, i sense voler caure de cap manera en la fatalitat, podem constatar després de tants anys que aquests projectes floreixen tant fort com les flors d’aquesta passada primavera. Noves veus que ens demostren que, amb convicció i raó, una altra manera és possible a través de nous comportaments i altres eleccions. Rabhi incita a la insurrecció de les consciències. Hem de tornar a recordar-nos, totes plegades, quins eren els nostres plantejaments inicials, els nostres somnis – sense vergonya- i no deixar de re-emprendre’ls amb l’excusa del que “el sistema ens obliga”. Hem de crear aquest microcosmos on som persones sobiranes en la nostra presa de decisions. Aquesta actitud és imprescindible per ser lliure i canviar aquest món.
A mode d’epíleg voldria fer esment a alguns projectes i persones vinculades a l’escola de pastors que, per jo, són exemple d’aquest canvi. Segur que m’oblido de persones a les que aprecio i valoro molt – em disculpo per avançat – però m’arrisco i llenço aquestos:
Circus granja familiar (Yas i Albert) i la tossuderia de les ovelles latxes en “territori hostil”, la formatgeria mòbil i el tancament del cercle en totes les seves formes; 30 cabres (Sara i Miquel) i la nova incorporació concedida més petita de Catalunya amb la seva granja de cabres alpines franceses; l’Arnau Recasens, l’Edu Balcells, l’Eloy Gonzàlez, la Laura Gadea, el Joel Solà, el Joan Martí, el Guillem Martí, el Sisco i tants altres que fan el seu treball en solitari (tan difícil) amb cabres i ovelles; la Roseta de Gavàs (Jesús, Rosa, Àlex i cia.) i el seu projecte de relleu generacional fóra de l’àmbit familiar i cooperativa; Girola (Moni, Pepe i Joan) i la perseverància per fer un somni realitat amb la recuperació de la raça Pirenaica per la seva llet; l’Andreu i la Victòria, i la revitalització d’un ofici per part de la gent jove de la vall; Montmelús i la recuperació de la pagesia en alçada; la Segalla i la valentia d’introduir noves races i endreçar l’entorn; el Mel Brusaferri , les seves vaques valldostanes i la visibilització de la seva lluita en solitari davant les incongruències de l’administració; el Miquel Casas per l’amor a l’ofici, pel seu coneixement i per la seva autonomia alegre; a l’Enric Esteve i la Dulu i la seva força de voluntat, perseverància i professionalitat; la Marina Collado i el Josep Adell i la responsabilitat de rellevar l’últim pastor del Roncal; la Dolors Serra i la seva convicció de viure com ella vol; la Sílvia Rodríguez i el seu bon fer formatger; el Joan Manel de Santa Pau i la lluita per fer un obrador senzill; el David Sanromà i la seva voluntat de recuperar els ramats d’ovelles i els camins transhumants a la Vall de Camprodon; a l’Anna Plana i la lluita per ser pastora, conciliar la seva vida familiar i crear un equip de dones pastores en una vall plena de pastors; i tots els nous pastors de muntanya (Glòria, Maria, Marc, Ivan, Víctor, Jordi i Arnau) que demostren als ramaders més antics que una persona jove, i de “fóra”, val i fa un treball més que ben fet.
Com veieu la paraula “lluita”, molts cops, és el comú denominador perquè això que hauria de ser fàcil, no ho és, i perquè aquesta paraula s’hauria d’anar substituint en el temps per “una deriva fàcil i natural” per aconseguir un objectiu determinat, ser simplement pagès/a.
Aquesta llista només és la punta de l’iceberg. Hi ha molts més projectes que des de la seva “sobrietat feliç” són esperança del canvi que ve i de la preservació d’uns valors que us convido a re-emprendre i a entendre com a valuosíssims per a l’autenticitat de la nostra societat.
__________________
[1] Pierre Rabhi, autor del llibre “Vers la sobrieté heureuse”, ed. Babel. 2010
_____________________________________________
Amb el suport de:
