No vull que li poses vinagre, no m’agrada el vinagre. Proteste enèrgica, enfadada, perquè tinc divuit anys i espere el moment de menjar eixe peix per primera volta, però amb vinagre no me’l podré menjar, no m’agrada, em pot el fàstic. M’enfade, volia llisa, mai abans havia menjat llisa i no sabia que el vinagre anava en la recepta. Hores abans, al moll, hi havia un peix vora el norai on ens havíem assentat a pescar, i ara eixe peix està al banc de la cuina. En castellà fan la distinció inexistent en altres llengües, pez i pescado, la que separa allò viu d’allò agafat per a morir-se; allò digne de ser menjat del que no és més que un ésser esvarós que nada. Nosaltres no, ací tot és peix, i la llisa arriba a la quota de dignitat necessària per ser ingerida, però tot i això li cal una disfressa, em diuen. I jo no sé res, ells diuen i agatxe el cap i obeïsc perquè no sé res, perquè tinc divuit anys i darrere de mi no hi ha històries de mans cansades i desfetes, de rostres llaurats a sol i sal, ni hòmens que mai van tornar ni dones que esperaven per sempre. Per què el vinagre, no pot ser sense vinagre? Pregunte i torne a insistir perquè vull menjar, i em diuen que és precís, que cal tapar el gust a port per a poder menjar-se-la eixa llisa, però jo no li vull tapar el gust a port perquè el que voldria és menjar-me el port sencer, no li vull esborrar el rovell del mercant confiscat que es desfà a un costat, l’oli i la merda que escapen de les barques de pesca, el peix mort que ningú va comprar i les burilles que llença home del que mai sabré la història quan s’assenta davant la mar cada matí. Ho vull tot concentrat en la llisa que ja està al forn, però no hi haurà port en esta llisa que em menge a pesar del vinagre que tot ho tapa. Aprenc del peix a la cuina del pis d’estudiants; allà tots saben menys jo. Aprenc que no he de tirar el brou calent a les ampolles de plàstic per a guardar-lo després, que encolleixen i es contrauen quasi vives, com els peixos que arriben encara cuejant i que netegem, cuinem i mengem. Cada dia peix. Tinc divuit anys i no sé què faig ací ni què seré de major, però menge peix cada dia i això és suficient.
Passen els anys; era suficient i continua sent-ho. Quan veig a Inés cuinant pense en Arquéstrato de Gela, que va viure en la segona meitat del IV a.C. i de qui la poeta i filòloga Aurora Luque arreplega alguns versos al recull Aquel vivir del mar. Arquéstrato assegurava que el bon peix no devia ser cuinat amb condiments o tècniques que alteraren el seu sabor, i els poemes que escrivia son receptes de la vida que defenem des de que tenim ús de raó: eixa del menjar i el compartir per damunt de totes les coses. D’entre els poemes amb detalls sobre els ingredients i recomanacions segons temporada -la versió de l’època d’un cuiner preocupat pel producte a Twitter-, Arquéstrato en dedica un al bonítol a la brasa cuinat embolcallat amb fulles de figuera. Massa dies això és tot el que li demanaria al destí: bonítol, foc, figuera…i amigues amb les que menjar-ho. Mentre, amb Inés, aprenc de la sal i de que -més enllà de la supervivència- menjar allò que ningú vol pot transformar-se en alguna cosa bonica. Cuinem, cuidem. Un dia a la barca, mentre la mirava netejar les panxes inútils (no tan inútils) de les moixes per al seu restaurant, em preguntà si mai havia treballat de cambrera. Hi hagué durant un temps agullats penjant de la barra i tremoloses de fons fregides que sorprenien a les taules. M’agradava que qui anava al restaurant preguntara per aquells peixos que mai havien vist, l’aspecte dels quals mai haurien imaginat. Enyore La Cambra, aquell raconet, i com als plats es contava que la mar és massa gran i diversa com per a que mengem sempre el mateix.
Preferisc el peix cru o curat, amb els artificis justos o cap, i a voltes mentre Xavi eviscera bacallarets per a secar jo vaig agafant algun fetget i tragant-me’l sencer, com faig també amb les gambes i el gambosí que queden desfetes per la coberta o enganxades a la xarxa en repassar el bou. Em trague la mar perquè potser així em quede d’ella alguna cosa dins, i quan hi ha sort i tonyina menge crua la carn per a que em xorre per fora els llavis davant cares entre la sorpresa, el fàstic i l’alegria, molta alegria. Em menjaria els cors encara palpitants de les tonyines, de totes les tonyines, amb les botes fent xop xop entre vísceres i cuetades perilloses abans l’aigua salada no agrane de nou amb tot allò que sobra, com sempre ha fet. Maria Arnal canta ¿Quién quiere nacer humana? mirant la sirena rere el cristall, i aixina m’insistisc en el desig de convertir-me prompte en animal amb escames o estàtua de sal; per això tragué les lleteroles crues i els ous menudets que se m’apeguen als dits, futurs que ja no seran. Empatitze amb el peix en fer-ho, el peix que no sap que darrere de mi tampoc hi ha ningú, ni abans ni després, que ni vinc de cap nissaga ni n’engendraré altra que pels segles seguirà ancorada a ports i barques i xarxes. Que sols és una passió que va nàixer i morirà amb mi, perquè el meu lloc estava a la terra. He posat l’orella en mil històries en cinquanta ports amb tones hui impossibles d’espases i tonyines i batalles d’hòmens que morien trencats, abraçats a peixos gegants. He enyorat la vida dels que em contaven que només hi havia dos coses que no havien pescat mai: una letxa amb ous i una sirena. Escric sobre allò que no em pertany perquè tinc terror a que desaparega, però també perquè necessite una disfressa i una genealogia per a que em deixen estar on vull.
Sovint també tinc por, por a un dia en el que m’importe massa el peix -com si no m’importara ja prou-, perquè pense en la menuda protagonista d’Aquari, la novel·la de David Vann, quan assegura que els peixos li agraden massa com per a menjar-los. Si tant m’agraden, deuria no menjar-los? Camine un poc avergonyida entre les meues contradiccions, perquè aplaudisc quan la coberta s’ompli d’animals i les caixes plenes van amuntegant-se, però també m’afanye a tornar a l’aigua als xicotets taurons encara vius que ningú s’anava a menjar. He desenvolupat, en els últims mesos, una forma de compassió preocupant cap als taurons llanterna de ventre de vellut. Una volta, al matar un polp, l’animalet es portava la pota a la ferida per la que s’escapava l’interior del seu cap, tractava de clavar dins eixa poqueta vida que li quedava, i vaig voler plorar. Altre dia, Abdelatif desemmallà amb cura de no trencar-los les ales un parell de peixos voladors, eren de bona mida, però els va tornar a l’aigua. Per què, li vaig preguntar. I Abdelatif, que no havia fet altra cosa en la vida que pescar, va dir que li donaven llàstima, eixos peixos que volaven. Em ve eixa por però també pense que preferisc sentir massa a deixar de sentir. I potser un dia deixe de menjar peix.
Quan ningú em veu, done les gràcies i demane perdó. I deteste la mística de les històries de cercles interconnectats entre uns i altres habitants d’un planeta que és, sobretot, aigua. Eixa mística que tracta d’atorgar una dimensió elevadíssima al sacrifici dels animals que matem i mengem. Però ho faig, participe d’ella: done les gràcies i demane perdó. Una nit, a l’illa de l’Àrtic on vivia, vaig somiar que els crancs reials de la mar de Barents eixien de l’aigua, milions i milions de crancs que corrien pels carrers del poble i entraven a les cases,; al matí següent els mariners descarregaven centenars de caixes de crancs. En l’illa del peix ja no hi havia peixateria des de feia anys, una realitat tan trista com freqüent a altres llocs. Al supermercat venien carn de balena, i en menjar-ne em preguntava si tots els trossos del congelador pertanyien a un mateix exemplar o si a les factories el cos desmembrat es repartia entre punts allunyadíssims. En algun moment allò va aplegar a importar-me molt. Tota la casa feia olor a fetge quan cuinava balena, i anava i tornava de l’illa per mar i en l’estret que la separava del continent els rorcuals em donaven la benvinguda. Potser mai més torne a menjar balena. Quan els dies no eren del tot a fosques, des de la finestra del menjador esperava vore-les en la badia.
Hui no reconeixeria a la dona que en una barra em preguntà què em donava la mar. Hi havia aladrocs i palaies i furons fregidets, tovallons d’un paper ridícul per a tant d’oli, l’olor apegalosa als cabells i vaquerets del whisky més barat. A ella ja no li quedava res i jo ho volia tot, menjar-me la mar i totes les coses que la mar donara, tastar-les totes, tragar-me els ulls gelatinosos dels telescopis. A ti qué te da el mar que a mí me lo quitó todo. I des de fa tanys anys que tracte de respondre-li a la pregunta i només podria oferir com a resposta un arròs caldós de cabres i totes les seues pates, rellotges i trossets de tòtena i polp blanc.
