A inicis d’aquest mes de novembre vaig tenir l’ocasió d’assistir a l’estrena de la 21a edició del FICMA, el Festival Internacional de Cinema de Medi Ambient de Barcelona. Entre els assistents al festival va comparèixer Tippi Degré, la veritable Mowgli de la novel·la de R. Kipling “El llibre de la selva”, una noia menuda i somrient, amb una història que val la pena explicar:
Tippi Benjamine Okanti Degré va néixer l’any 1990 a Windhoek, Namíbia, al sud-oest del continent africà. Els seus pares, Alain Degré i Sylvie Robert, eren dos fotògrafs francesos que es dedicaven a fotografiar i gravar la fauna i els meravellosos paisatges de Namíbia, entre d’altres països africans. La petita Tippi va créixer envoltada de la vida salvatge de la sabana i el desert, convertint cada indret feréstec en el seu espai d’aprenentatge i diversió.
Durant la seva infantesa van recórrer la meitat de l’Àfrica en una “màgica aventura vivint la veritable naturalesa” – tal com descriu la seva mare Sylvie -, que se sent “orgullosa d’haver-li brindat una experiència única i diferent de la que tenen la resta de nens que es crien a la ciutat”.
Fou així com, de mica en mica, la Tippi va anar establint un vincle molt especial amb els animals salvatges, com elefants, lleopards, suricates, cocodrils, girafes i lleons, als qui considerava els seus amics i als qui mai va témer. L’elefant de 28 anys anomenat Abu o el perillós lleopard JB, eren uns dels seus acompanyants més habituals. En una ocasió, JB va atacar un dels nens indígenes de la tribu de Boiximans que vivien al desert de Kalahari. Al veure l’escena, Tippi es va apropar i va clavar-li un cop al morro de l’animal, aconseguint així que deixés anar el nen i marxés penedit.
A part de la fauna, també va conviure amb els Boiximans i la tribu Himba, que li van ensenyar la seva llengua, les seves danses i els seus secrets de supervivència. Amb totes aquestes experiències, va desenvolupar un profund i singular lligam amb la natura, que els indígenes li van ensenyar a estimar com a la seva mare.
Amb 10 anys, va marxar de l’Àfrica per anar a viure a París, on va començar a estudiar. La seva adaptació a la ciutat no va ser gens fàcil, acostumada a la immensitat de la sabana i a relacionar-se amb les tribus indígenes i els animals ferotges. És per aquest motiu que va acabar deixant l’escola i sent educada a casa, ja que tenia poc en comú amb la resta de nens i nenes.
Ella relata la seva experiència com a “única i inoblidable” i reconeix: “he perdut part de mi mateixa, el meu cap segueix a l’Àfrica”. Moltes d’aquestes vivències estan recollides al documental “Le Monde selon Tippi” o al llibre “Mon livre d’Afrique”, traduït a diversos idiomes i que fou tot un bestseller.
Durant els últims anys ha anat viatjant al país de les seves arrels, retrobant-se amb la seva infància, i participant i donant suport a diferents projectes de conservació. Actualment estudia comunicació audiovisual a la Universitat de la Soborne, i ha fet diversos documentals per donar a conèixer els problemes de la fauna africana. Un d’ells, que ella mateixa va presentar a l’anterior edició del FICMA, analitzava les dificultats dels elefants i els lleons amb tuberculosi al nord de Sud-Àfrica.
La història de la Tippi és un interessant exemple de l’objecte d’estudi de la psicologia ambiental (una branca de la psicologia social sorgida als anys 60), que exposa la influència del medi ambient (tan el natural com l’urbà) en les persones i el seu caràcter.
[GINA GÜELL]
@GinaGuell
www.ginaguell.com
