L’apoderament és la forma normalitzada pel Consell supervisor del Termcat, del terme anglès empowerment, que segons el diccionari Collins significa “to give or delegat power or authority” (donar algú poder o autoritat). En aquest sentit, apoderament deriva del verb català apoderar, que té el mateix sentit que el verb anglès, i que significa “atorgar poders a algú, segons el DIEC.
En aquest sentit, i en l’àmbit de la sociologia i el desenvolupament social, apoderament fa referència, tal com estableix el Termcat, al procés pel qual una persona o un grup social adquireixen els mitjans per enfortir el seu potencial en termes econòmics, polítics o socials.[1]
L’apoderament és, doncs, una estratègia –i no pas un objectiu- perquè diferents grups socials accedeixin al control dels recursos materials i simbòlics, guanyin influència i participin en el canvi social. Aquest procés també té unes implicacions per als individus de reforçament de la seva autoestima i de presa de consciencia dels seus drets, capacitats i interessos, que té una repercussió directa en la seva capacitat de participació i de decisió en tot allò que els afecta.
Així, podem dir que l’apoderament s’estructura en tres dimensions: la personal, vinculada amb la presa de consciència individual; les relacions properes, és a dir, relacionada amb la capacitat de negociar i influir en la presa de decisions, i la col·lectiva, entesa en el sentit de la participació en les estructures polítiques i en l’acció col·lectiva des de la cooperació.
De manera sintètica, podem dir l’apoderament té una faceta fonamentalment individual i una altra de col·lectiva. La individual implica un procés de millora de la confiança, l’autoestima i la capacitat dels individus exclosos. La col·lectiva, per la seva banda, comporta una millora de la capacitat de participar i defensar uns interessos comuns[2].
I si bé el terme apoderament -que va néixer als anys 60 del segle passat en el marc del moviment d’educació popular de Paulo Freire- s’ha relacionat molt sovint als processos vinculats amb persones marginades o excloses i ha tingut un ampli desenvolupament pel que fa als anàlisis de gènere, ha anat ampliant el seu àmbit d’aplicació als estudis de desenvolupament social i comunitari o en la cooperació per al desenvolupament.
L’apoderament de la ciutadania és avui un terme molt habitual entre diverses forces polítiques d’esquerres i diferents moviments socials del país en aquests dies preconstituents que estem vivint. El debat sobre com hauria de ser un nou país ja ha començat i l’ha iniciat la ciutadania, i no pas el poder establert, recelós de qualsevol canvi en l’statu quo. Cada dia apareixen propostes i iniciatives que van en aquest sentit, com és el cas de Reinicia[3]. Com es diu al seu web, Reinicia Catalunya, formada per diferents organitzacions, entitats i col·lectius, “vol aplegar totes aquestes iniciatives -les que ja han sorgit i les que puguin anar sorgint-, per coordinar-les, impulsar-les i mostrar el potencial que té la participació política de la ciutadania per dissenyar un estat”.
Perquè, quin millor procés d’apoderament ciutadà que participar en la definició de com ha de ser el teu país? Per establir quin model democràtic, econòmic i social volem pel nostre territori, i fer-ho de manera participativa. De baix a dalt. I no esperar, com sempre ha estat, que ens ho facin des d’un despatx i que només ho haguem de ratificar amb el nostre vot. Perquè, com deia Joan Fuster, “la política, la fas o te la fan”. Ara és el moment, fem país, fem territori, fem república!
__________________________________________
[1]http://www.termcat.cat/ca/Cercaterm/Cerca/apoderament
[2] http://www.dicc.hegoa.ehu.es/listar/mostrar/86
[3] http://www.reiniciacatalunya.cat/
