Fa unes setmanes mig Catalunya se’n reia de dos nois i una noia que van sortir a TV3 a anunciar que tenien ecoansietat. Que si a treballar l’aixada els fotria jo, que si pocs problemes deuen tenir si el que els angoixa és lo clima. Sincerament, quan los vaig vore per primera vegada no em va semblar cap cosa fora de lloc, el que deien. És a dir, ho vaig poder entendre, potser perquè soc del Delta i també visc amb temor que en cinquanta anys los camins que m’han vist créixer estiguen baix l’aigua. Per tant, ho vaig trobar normal. Però no només això, ho vaig trobar normal perquè, tenint en compte que són gent que ja han viscut des que van nàixer amb l’amenaça del canvi climàtic (que després es va convertir en emergència climàtica) i que cimera rere cimera s’acumulen frustracions, entenc que no entenguin com és que si el planeta se’n va a la merda i representa que ve l’apocalipsi climàtica, los altres puguen continuar fent plans de futur.
Suposo que si estos tres estudiants haguessen parlat de la poca expectativa laboral que tenen (per descomptat que també hi hauria hagut algun cunyat que hauria dit que la faena del camp no la volen fer) en general no se n’hauria fet tanta mofa. Menys encara si haguessen sigut tres senyores grans explicant que no poden engegar el calefactor perquè la llum va massa cara i no cobren prou pensió.
Fins i tot hi ha els qui patim angoixa lingüística, esgarrifats de la davallada de parlants que està tenint la nostra llengua i com es fa ben poca cosa des dels governs per conservar-la, quan és el que ens estructura el cervell, lo llenguatge. Perdre la llengua és perdre una part immensa de la identitat.
A cadascú li pot angoixar una cosa, això és així. Hi ha gent a qui l’angoixa que la roba estesa no estigui ordenada per colors, què voleu que us digue. Els problemes d’un altre, en tant que li afecten, són dignes de respecte, suposo. Quanta gent ha desenvolupat el que es podria denominar angoixa social arran de la pandèmia? És molt possible que ara hi haigue molta més gent que se sent incòmoda en actes multitudinaris, o que prefereix no encaixar de mans o no fer dos petons als altres quan es troben fins al punt que haver de fer-ho els genere angoixa. Pot passar. Segur que passa.
Pot passar perquè la ment, tot i que és molt sàvia i molt adaptable, a vegades topa amb límits, amb pors o amb neures. Trobem en canvi normal que es facen xiringuitos nocturns a la tele on una colla de senyors hiperventilen per si ara torna a perdre el Barça o si ara guanya el Madrid.
No sé vatros, però jo si em poso a imaginar un món on los nostres fills ja no puguen ser del Delta i no coneguen lo català, a mi també m’entra malestar, si us soc sincera. Poseu-li el nom que vulgueu.
_________________________________________________________________________
Fotografia de portada extreta de: https://aigua.blog.gencat.cat/2020/12/16/nova-exposicio-el-delta-de-lebre-i-el-canvi-climatic/
