Anna Pérez Català: “Aquells que estan més afectats pel canvi climàtic són aquells que menys l’han causat.”

Entrevista a l’ambientòloga especialitzada en canvi climàtic i desenvolupament internacional.

Qui és Anna Pérez Català i quina trajectòria ha seguit?

Sóc de Badalona, vaig estudiar Ciències Ambientals a l’Autònoma perquè sempre m’havia encantat tot el que era la natura, la muntanya, el bosc i un cop a la carrera d’Ambientals vaig veure que el que més m‘agradava era la part social, més que la biològica. El que implicava tot això a la societat. Vaig fer el treball final de carrera sobre com el canvi climàtic afectava el sector del vi. No com afectava la planta sinó com afectava els productors depenent de la seva grandària de producció. Seguidament, vaig anar a Anglaterra a fer un Màster sobre canvi climàtic i cooperació internacional en una facultat de cooperació on es centrava en les dificultats que generava. Després he treballat en diversos llocs; ONG, governs, moviments socials, etc. Sempre en aquesta idea del canvi climàtic, de la transició ecològica i de com això afecta a escala internacional tant als països com a les persones.

No sabia que havies treballat el tema del canvi climàtic en la vinya. Aquest és un dels reptes vitals en el món del vi pels propers anys. Com el vas treballar?

Ho vaig fer al Penedès perquè m’era més fàcil arribar-hi. Ho vaig enfocar molt sobre com adaptar-se els productors al canvi climàtic. Per exemple, em parlaven de l’escassetat d’aigua que començava a haver-hi i la que hi podria haver en els pròxims anys i vaig comparar els diversos efectes que podria comportar el canvi climàtic segons la grandària dels elaboradors.  Vaig entrevistar a grans empreses com Freixenet, empreses mitjanes com Albet i Noya i després productors molt petits, d’autoconsum quasi. Vaig posar tot això en context i en comparativa. Va ser molt interessant i m’ho vaig passar molt bé. Si voleu el torno a llegir i un dia en faig un article parlant de tot això.

D’acord. T’agafo la paraula 😉. Si et sembla entrem a com hem arribat fins aquí. A la crisi climàtica. Com estem i com hem arribat fins aquí? En quin nivell de gravetat estem?

No estem gaire bé la veritat. El canvi climàtic fa molts anys que sabem que existeix. Des de finals dels anys seixanta ja estava molt clar que això estava passant. Clar al principi no veien tant la magnitud de la tragèdia. Sabien que alliberar gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera feia augmentar la temperatura, però bé no hi donaven importància. A partir d’aquí i durant les dècades següents ha anat augmentant el coneixement. Però mai hi ha hagut una resposta radical de dir això és un problema molt gran i hi hem de respondre a l’alçada del problema. Ens ha portat fins avui on portem dècades d’inacció acumulada i fins i tot després de la Cimera de París. El que ens passa ara és que la ciència ens diu que ens queden uns vuit anys més o menys, abans del 2030, per sobrepassar el grau i mig d’escalfament que és el límit que la majoria dels científics situen per preservar els ecosistemes i mantenir la vida a la Terra tal com la coneixem. Estem parlant que en vuit anys amb una pandèmia molt greu pel mig i amb una trajectòria econòmica que no va per aquesta línia hauríem de fer un canvi brutal. Per tant sí, n’hi ha per ser pessimistes.

Perquè quants graus ha augmentat la temperatura a la Terra al llarg d’aquests anys?

Si ho comparem amb l’època preindustrial, ara mateix estem a l’1,1 i aquest any arribarem a l’1,2 segurament. Ens queden entre tres i quatre dècimes per arribar-hi. Per això diuen que ja hi estem a punt d’arribar. Això és una mitjana global, hi ha zones del món on ja hi han arribat.

El tipus de model de creixement econòmic escollit és el causant?

Totalment. Podem dir que comença quan hi ha el coneixement del carbó a Estats Units i Anglaterra i es creen les màquines de vapor. Però l’acceleració clara és ara. S’ha emès tant diòxid de carboni i gasos d’efecte hivernacle en els últims trenta anys que en tota la Història. Des dels anys noranta que és quan hi ha aquest boom econòmic, aquesta globalització, aquestes exportacions i importacions de productes per tot al món i tot aquest boom de model de creixement, tot està intrínsecament lligat a l’increment dels efectes del canvi climàtic. És que no hi ha res de la nostra econòmica que sapiguem fer sense combustibles fòssils.

Per reduir aquest creixement tant exponencial que comentes hi ha alguna solució ràpida o dràstica?

El que diu Nacions Unides és que hauríem de reduir els gasos d’efecte hivernacle un 7,6% anualment que és més o menys el que passaria si hi hagués una pandèmia del coronavirus cada any. Llavors, a partir d’aquí anem al gran debat. Hi ha gent que et dirà que electrifiquem l’economia i l’omplim tot de renovables, però al final hi ha uns límits materials del Planeta, llavors el que jo diria és que hem de planificar tot això i planificar una baixada de consum energètic. Segurament si fóssim més eficients repartint l’energia i traient els usos que no són necessaris per viure podríem sostenir millor el Planeta i potser seríem més feliços. Hi ha d’haver un decreixement energètic, material, etc. o passarem a aquestes distopies d’anar a colonitzar Mart per anar a treure els seus minerals. Hem de repensar el model econòmic!

Això segurament no interessa a molts agents econòmics, empresarials, institucionals, etc. Com ho fas per revertir aquest model que dona beneficis a tants grups i tant poderosos? Com els fas canviar d’opinió?

Ho veig molt difícil. Perquè quan giren l’opinió ho fan pel seu benefici econòmic. Com ara passa que moltes empreses energètiques de sobte estan fent el canvi a energies renovables. Jo crec molt més en un canvi de cultura. Un canvi cultural i social que faci que la societat vegi que és insostenible. Qualsevol enquesta que miris ja diuen que el canvi climàtic és un problema, que hauríem de fer una sèrie de polítiques que anessin en la línia de revertir-lo. Per mi és més un canvi cultural, el problema i la contradicció que genera això és que segurament és a molt més termini que aquests vuit o deu anys que ens està donant Nacions Unides. Em fa por. Crec que no arribem a temps. La gent sí que se n’està adonant i hi ha un canvi cultural, però no estem empenyent prou de pressa.

La consciència ha anat canviant però no? La gent jove, la influència de la Greta Thundberg, els Fridays for Future, etc. Creus que seguirem en aquesta línia o la pandèmia també arrasarà amb aquests brots verds que havien sortit just abans que esclatés?

A mi m’agradaria molt pensar que sí i quan parles amb persones dels moviments socials sí que estan motivades. Esperem que sí i està comprovat empíricament que gràcies als moviments contra el canvi climàtic del 2019 és com s’ha posat a l’agenda política i social el canvi climàtic. Si mires la cobertura dels mitjans de comunicació abans i després, la consciència de la població, tots els gràfics que comencen a sortir ara. Tot dóna la raó que al final aquest moviment ha fet pujar tota aquesta consciència, tota aquesta preocupació. I ha de seguir, ser que en tenen ganes, que estan pensant coses, però clar el 2021 encara serà un any ocupat pel coronavirus, encara serà un any d’impàs,  digital, i  si no es poden fer manifestacions, ni concentracions al carrer no és el mateix i dificulta molt les accions. Són anys difícils per fer coses que representi enxarxar-nos, treballar junts.

Els efectes del canvi climàtic com estan distribuïts pel Planeta? En quins territoris i sectors afecta més?

A mi, és del que em sembla més brutal del canvi climàtic. Aquells que estan més afectats pel canvi climàtic són aquells que menys l’han causat. I ho pots portar a qualsevol àmbit això. Ho pots portar a escala global i veure quina zona està més afectada. Parlem de les poblacions més pobres del món, com per exemple un grup de ramaders de l’est de l’Àfrica. Aquestes poblacions més vulnerables ja d’entrada són les més vulnerables pel canvi climàtic. I pel que fa a cada país, en l’àmbit català per exemple aquelles persones que tenien un habitatge precari, uns ingressos més inestables, etc. tot això fa que tu no puguis reaccionar contra el canvi climàtic. Mira que passa amb la pobresa energètica, qui la pateix? Dones, moltes vegades racialitzades, etc. Al canvi climàtic se li afegeixen altres vulnerabilitats que et travessen com a persona i fa que augmentin les desigualtats a nivell global i les internes a cada país.

Quan no hi siguem a temps els primers i més afectats seran els més pobres?

De fet, ja ho estan sent. I tampoc m’agradaria que quedés la imatge de molt lluny. Ens passa aquí mateix. La capacitat d’adaptar-te passa pels diners que tu tinguis al final. Perquè els estats tampoc estan posant això per davant per suportar aquesta població més pobra. No estan dient va, anem a posar fi a la pobresa energètica i així ja no hi haurà aquest problema.

Això ho hem vist aquest any. En els moments de fred intens vam veure com les elèctriques van pujar els preus quan van voler i no hi ha va haver manera de controlar-los, ni regular-los des de cap administració.

I tu pots imaginar a la contra. El que passa molt a la Mediterrània és que tenim grans onades de calor i cada cop més freqüents. Qui tingui aire condicionat estarà tant tranquil i qui no patirà. És que directament la gent es mor, les poblacions més vulnerables, la gent gran, els nadons són els més afectats en les onades de calor, sobretot quan són continuades de tres o quatre dies i nits que no pots dormir. Això és fatal i imagina que si tothom té l’aire condicionat posat i Endesa decideix apujar els preus doncs ja hi tornem a ser. La desigualtat és molt cara per molts grups de població vulnerable.

Creus que una possible solució passa perquè les empreses i subministradores d’Energia siguin públiques?

Per mi claríssim! I a més a més en base a comunitats. Amb gent que es pugui organitzar a nivell més micro com funciona en molts llocs d’Europa, com per exemple a Alemanya i que a més, decideixi com es distribueix. Sobretot perquè això et porta entendre que és l’energia, com l’estàs gastant o com no i també perquè pots decidir com ho fas i no generaria els conflictes que tenim ara per exemple a la Conca de Tremp que volen posar 400 hectàrees de plaques solars a un terreny que potser s’hauria d’utilitzar per a alguna altra cosa, per la ramaderia, l’agricultura o ser parc natural. Hem d’anar cap a una descentralització del control energètic i no cap aquesta centralització en grans empreses.

Ens trobem en moltes zones properes de Catalunya amb projectes d’aerogeneradors dirigits i imposats des de fora. I al mateix temps amb persones que defensen l’energia renovable però no de la manera com s’està fent.

S’està construint molt bé aquest discurs. A poc a poc van sortint diversos sindicats, unions, que diuen d’acord amb les renovables però no a qualsevol preu. S’està trencant aquesta imatge de què la gent del món rural no volen renovables. Bé, a veure si en poseu algunes a Barcelona per començar.

És el tema de sempre. El com i a on van a parar els beneficis. Com es reverteixen al territori els possibles beneficis o elements positius de la instal·lació d’aquests projectes.

I això és flagrant en el cas de les empreses. Quines són les que estan fent aquestes inversions? I a més a més, a Catalunya sempre hi ha hagut aquestes desigualtats del centre/perifèria. Del fet que Barcelona necessita energia i recursos i li proveïm a força d’explotar algun país del sud del Planeta i que les coses vinguin de la Xina però també del Camp de Tarragona i de les plaques solars que ens volen posar a la Conca de Tremp per exemple.

I en d’altres zones d’Europa o del món que coneguis, quins models treballen, que no segueixin el patró d’aquí.

La manera més democràtica de gestionar l’energia són les comunitats energètiques. Són grups de veïns que decideixen amb allò que els hi sembla millor, el que tenen més proper al seu territori, produir energia. Podria ser que al voltant tinguis biomassa i llavors decideixis tenir calderes que funcionin en diversos equipaments, escoles o granges, o bé pots decidir posar plaques solars i ompartir amb la teva petita xarxa l’energia. També podries posar algun molí de vent, etc. I com que l’energia no es distribueix tan lluny, no necessita tanta infraestructura, tants materials. És més difícil que caigui perquè una cosa més llunyana ha caigut. Tot queda més a prop i fa que la ciutadania se la senti més propera i sàpiguen més com funciona que és el que em sembla més revolucionari avui dia, saber com funciona el sistema energètic.

Solucions i respostes.

Els diversos governs siguin del nivell que siguin.

El problema és que tenim molta regulació ja feta. Europa té els seus objectius. En l’àmbit espanyol ja s’està aprovant la Llei de Canvi Climàtic. A escala catalana tenim una llei del 2017 que és meravellosa. Però la implementació és el que costa més. Llavors, parem de fer regulacions i implementem-les! Aquí és quan entra en contradicció amb el que parlàvem abans. Quan al final has de prioritzar i prefereixes fer una ampliació d’una autopista o del port i l’aeroport de Barcelona que encara volen ampliar o vols fer els Jocs Olímpics d’hivern que dius, però mare meva, que no ho necessitem això. A l’hora de prioritzar estratègies de desenvolupament del país o de decidir cap a on hem de tirar s’estan prioritzant coses que no van en la línia de la lluita contra canvi climàtic, encara que després se’n parli molt i es vagi a cimeres, etc. Al final, és el que passa a escala internacional. Tu tens un “Acord de París” que podria funcionar molt bé i ara tornarà a estar de moda per l’entrada de Biden a la presidència dels Estats Units i per la nova cimera prevista a finals d’any, però al final aquests negociadors han de tornar al seu país i es trobaran que els interessos econòmics van per davant de tot això i si s’intenta casar acaba sortint un monstre molt lleig que no acaba de funcionar. No s’ha trobat una fórmula que no sigui apostar pel creixement cent per cent sempre de l’economia, per tant de l’increment d’energies fòssils, minerals i materials.

Aquestes cimeres que ara comentes. Alguna ha servit per alguna cosa? Com les valores? Tu que hi has participat en alguna. Com són, com s’hi treballa?

A mi m’agraden molt les cimeres del canvi climàtic. Perquè són un espai on hi ha molta gent que realment vol lluitar contra el canvi climàtic. Qualsevol negociador que et trobis si està allà és per vocació perquè si vols fer diners no et dediques això. És un espai xulo, perquè dintre del que són les Nacions Unides és dels llocs on la societat civil es té més en compte. I podem discutir que hauria de ser molt més. El problema és que no només es negocia canvi climàtic en aquest espai sinó que hi intervenen temes econòmics i polítics després. Per mi l’Acord de París del 2015 és un bon instrument per intentar avançar cap a la lluita contra el canvi climàtic, però sempre dependrà dels jocs que passin a escala internacional. Quan va guanyar Trump es va paralitzar bastant tot, ara amb el nou cicle dels EUA sembla que ens hi posem un altre cop. No és exactament el que necessitaríem, seria millor alguna cosa més estable a llarg termini. Han d’existir diferents estratègies des de diferents llocs. Està molt bé que hi hagi l’Acord de París, però hi ha d’haver una societat civil mobilitzada que reclami que es compleixi i que es vagi més enllà i que posi pressió.

El paper dels agents econòmics, les empreses, els grups financers, etc.

Si parléssim aquí de les grans petrolieres i de les grans energètiques òbviament el que han fet la majoria és retardar l’acció el màxim que han pogut i ara buscar la manera d’aprofitar-se del finançament europeu per fer un greenwashing i anar cap a una altra banda més renovable. L’economia social i solidària hi té molt a dir en com es fa aquesta transició. Hem d’imaginar-nos un altre món que tingui un altre tipus d’empreses que siguin justes amb les persones i el medi ambient i que per tant treballin al seu territori, que tinguin en compte que no poden emetre moltes emissions de gasos d’efecte hivernacle, que tinguin en compte la biodiversitat, el riu que tenen al seu costat, etc. Crec que ens podem imaginar un altre model que sigui més així. Un model molt més local, no tan globalitzat com ara i que sigui molt més amable pel que fa a la  justícia social i ambiental.

Canviar de mida. En general i amb tots els temes. Aquesta relació més directa i humana a les feines i en les nostres relacions humanes i socials.

Sí, exactament. Es això.

I a nivell individual, cadascú com a persones. Què podem fer? Què recomanaries?

L’altre dia llegia un text d’Andreu Escrivà, un dels grans activistes del canvi climàtic i deia que hem de canviar de R. Centrar-se en la erra de reduir. Hem de comprar menys perquè moltes vegades no és necessari. Hem de reduir i reparar més. I després la part de la mobilització. Abans parlàvem de les lluites i dels moviments per la justícia climàtica. Tothom pot tenir un lloc on fer-ho. No cal que sigui al carrer amb els Fridays For Future, pot ser a la teva empresa, a la teva família, etc. Parlar del canvi climàtic és molt més important del que sembla perquè aquesta lluita vagi endavant i els nivells de conscienciació vagin pujant. I finalment, podríem parlar de les dinàmiques de consum. De consum elèctric, amb el tema dels panells solars a casa, les finestres eficients. I tota aquesta part més típica. D’agafar la bicicleta i el transport públic. Molta gent ja se les sap, potser ara és el moment de fer-ho tots a l’hora i de forma coordinada.

Creus que aquestes R que comentaves encara són vàlides?

A mi em sembla un model bastant antic. Però sí que m’agrada aquesta idea de dir sempre es parla de reciclatge i ja no sabem que fer-ne de tant plàstic que tenim. Llavors em sembla interessant de dir, doncs pensem-ho diferent, com generem menys residus, com comprem menys, etc. Això em sembla que es va deixar de banda segurament perquè no ens anava bé per promoure el reciclatge i crec que ara seria molt més important posar el focus en això. Si aquest any ja m’he comprat prou pantalons perquè me n’he de comprar més. I és un exemple molt banal, però que em serveix per enfocar  el que és l’important, que és pensar com consumim cada dia.

El consum que comentes. Per canviar el sistema el tipus de consum que es fa és vital. Què consumeixo, quan, a on, a qui?

Això és molt guai. A mi quan em parlen de consum a vegades em fa por perquè sembla que sigui com l’única alternativa. De “Consumidor, puedes cambiar el mundo” sí, bé però a part has de parlar del canvi climàtic, t’has de mobilitzar, has de demanar una sèrie de polítiques, etc. Només consumint d’aquí a dos dies ens treuran un envàs reutilitzable que vingui de la Xina i és com que no, no és això. Però crec que els exemples de  “Del Prat al Plat”, les diferents cistelles de productors de Catalunya, iniciatives d’aquest estil que han anat sortint aquests mesos han sigut molt interessants. Ha sigut gent que ha dit jo vull ajudar als que estan a prop i estan tenint problemes amb la pandèmia. Si podem mantenir això seria genial, la gent entenia perfectament perquè era això necessari. No era només perquè era bo pel medi ambient, sinó per l’economia local, perquè era una producció més sostenible de carn, de formatge, del que fos. Això em sembla brillant i tant de bo es quedi d’aquí endavant.

L’economia de proximitat que potser amb la pandèmia s’ha vist que estaves ajudant al veí. En aquest sentit potser ha ajudat aquesta situació i esperem que bona part d’aquest canvi es quedi. Perquè en l’anterior crisi del 2008, de la qual crec que no n’hem sortit mai del tot, no es va produir aquest efecte.

Potser farà que s’obrin canals que no existien. Ara s’han posat de moda moltes aplicacions, revistes parlant d’aquests temes. Han posat un tema de moda  i ara es poden obrir molts canals. Tant de bo es posi de moda consumir a prop.

El paper dels mitjans de comunicació com el valores.

Tenim una tendència en els mitjans de comunicació grans a cobrir quan passen coses grans. En pla ha sortit un informe que el món s’acaba doncs això ho cobrirem, hi ha una cimera on hi parla el president dels EUA doncs també ho cobrim. Però després no sabem com es lligava aquest informe amb res ni si el president que ha promès alguna cosa després ho ha complert. Anem a bolets que semblen importants. De fet hi ha un estudi d’una fundació que es diu Ecodes de Madrid que diu això, que només es cobreixen les grans declaracions polítiques. Mirant veus que la tendència de la cobertura sí que la gent entén les conseqüències del canvi climàtic, que vindran sequeres, les pluges torrencials, etc. però les causes que exactament generen el canvi climàtic no. Les causes no estan clares i les solucions tampoc. Hi ha tot un embolic, la gent parla que hem de fer servir menys plàstic i dius sí, però no és això només. Es genera tot un caos que vol dir que no s’està explicant bé. La solució és l’oposat del que t’estava dient. Es necessita una cobertura del canvi climàtic més contínua i empoderada. Jo sempre ho comparo amb la cobertura que hem viscut del coronavirus. En general ara sabem que són les PCR, les diferents vacunes que existeixen. Han fet especials, infografies, programes de de tota mena per tots els canals perquè entenguem el que està passant. Hauríem d’anar a alguna cosa així, no tan exagerada, però en aquesta línia. Que la gent pugui tenir un coneixement més crític, més contrastat, que no anem perseguint bolets.

Més pedagogia, més gota malaia, un seguiment més acurat amb persones expertes com tu i d’altres que apareguin als mitjans de comunicació grans. Aparicions en els espais informatius. Molts temes als grans mitjans passa això que no es va molt a l’arrel de les problemàtiques. I després també hi ha la qüestió que amb la Covid-19 veiem efectes diàriament al nostre voltant i en persones directes del nostre entorn i en canvi amb el canvi climàtic costa més potser veure els efectes en el nostre dia a dia i en la nostra gent més propera.

Sí, perquè crec que ho hem explicat malament. Perquè al final ho estem patint tots. De fet amb el temporal Glòria  tothom va parlar del canvi climàtic llavors. Falta que no parlem tant de coses llunyanes o que ens importen poc. Com si ara jo em posés a parlar d’óssos polars i dius d’acord són molt monos, però no m’arriba. I de fet es fa una mica. Al TN de TV3 es parla de tant en tant de la costa, del nivell del mar, d’algun efecte però de forma força esporàdica. Per tant, dubto que la població entengui realment la magnitud de la tragèdia de tot plegat. Potser podríem fer un programa de medi ambient, falta una mica d’aquest dia a dia, d’aquesta gota malaia que tu comentes.

Ruralitat. Relacions rural-urbà. Com pot ajudar el món rural en la lluita contra el canvi climàtic?

A mi em sembla una dinàmica molt bona i important la de tornar al camp. Sobretot si és per fer feines que ajudin allà. Si fem una extensió de la urb i ens posem tots a teletreballar no crec que sigui cap solució. Em sembla molt potent: Al final crec que la resposta és una millor interconnexió camp/ciutat o una millor relació entre les dues perquè al final el món rural proveeix d’aliments i energia les grans ciutats. Hi ha certes maneres de fer o certes coses que la gent troba a faltar del camp que podríem acostar a la ciutat. Podem ruralitzar una mica tots aquests espais urbans. Aquesta interrelació seria molt interessant. Però a escala de canvi climàtic, qui el nota més és el camp. A les ciutats estàs més desconnectat de la natura, al camp veuràs molt ràpid si un any ha fet més calor o menys o si tal cosa és normal o no, si havia passat abans o no, etc. Aquesta connexió és molt més alta. També hi ha moltes maneres d’actuar-hi. És el que comentàvem a l’inici amb la vinya si realment estem anant a més sequeres, a més calor i per tant hem de canviar la vinya de lloc tot això forma part d’aquesta incidència del canvi climàtic i a les ciutats els hi queda com difosa. Podem parlar el mateix dels aliments de proximitat com ramaderia aquí és on més podem fer per tasques d’adaptació. Segurament el camp emet menys gasos d’efecte hivernacle però en temes de com preservar l’alimentació, la cultura etc. El camp hi té un paper important a nivell energètic està clar. Si podem ser autosuficients al món rural i no dependre d’estar connectats perfecte. Si al mateix poble es pot produir amb biomassa, molins  de vent o plaques solars, sense cablejats etc. seria molt important.

Un major reequilibri territorial seria una bona eina per lluitar contra el canvi climàtic?

Sí, sobretot si anem a fer feines que ajudin a la terra. L’agricultura i la ramaderia capturen CO2. Des d’aquesta perspectiva sí. Si tots ens fem dissenyadors gràfics i anem al món rural servirà de poc per lluitar contra el canvi climàtic. Posar en valor aquestes activitats tradicionals del món rural és molt necessari. Això es pot fer a través de les compres de proximitat que comentàvem abans o potser entrar l’escola de pastors i fer-se pastor i contribuir que existeixi aquesta producció de proximitat, però també a una gestió forestal que lluiti contar el canvi climàtic, etc.

I des de les ciutats, principalment des de Barcelona i des del govern de Barcelona en Comú com veus la gestió que estan fent? Les àrees verdes, les superilles, etc.

Sí, crec que la clau és treure cotxes de la ciutat. No és sostenible. Barcelona té una ràtio de cotxes per metre quadrat que és de les més altres d’Europa. No estic segura que les polítiques fetes fins ara realment serveixin per treure cotxes de la ciutat. Les superilles de moment n’hi ha poques, treus el cotxe d’un lloc però el poses a un altre. Pots mantenir les superilles, em semblen bé. Fan que de sobte tinguis places on abans hi havia cotxes, la gent està al carrer i això sempre està bé. Però necessites fer una altra política que vagi per sobre d’això, han d’entrar menys cotxes a la ciutat. Aquí pots pensar-hi de diverses maneres; compartir cotxe, reforçar el transport públic, que hagis de deixar el cotxe a l’entrada de la ciutat. Es necessita una política urgent de treure cotxes. Fa molts anys que no es compleixen els nivells de l’OMS pel que fa a la contaminació atmosfèrica. Ens hauria de caure la cara de vergonya.

Demanaries més valentia i decisió als diversos governs?

La Greta Thunberg sempre diu als governants; no esteu tractant aquesta crisi com si fos una crisi. I jo no sabia mai perquè ho deia. I amb la crisi de la Covid-19 m’ha quedat claríssim. Per tant, crec que és una qüestió  de valentia i de priorització. De dir em sap greu però això no es pot fer, perquè no entra dins dels paràmetres ambientals que tenim marcats. Queda amb discurs però no en acció el que està passant en general. Així podem passar deu anys més seguint construint carreteres, fent els Jocs Olímpics hivern, etc. Falta molta contundència i ara no estem en un moment en què cregui els dirigents es posin a pensar així. La crisi de la Covid no ajuda que els governants estiguin disposats a prendre mesures contundents

I com creus afectarà aquesta pandèmia amb el canvi climàtic? Quin creus que serà el balanç final?

Vaig escriure un parell d’articles just a l’inic de la pandèmia on ja era força pessimista. Segueixo en aquesta línia. Tot l’esforç que s’està posant en sortir d’aquesta crisi crec que ens sortirà el tret per la culata i això va lligat en els Fons de Rescat Europeu, diners que vindran a reflotar aquesta economia i segurament aniran a grans empreses que segurament amb el greenwashing estan fent una transició superguai a alguna cosa verda, tendirem a digitalitzar-ho tot, però no estarem qüestionant res de fons. Segurament tindrem més renovables i està molt bé, però les tindran les grans empreses. Seguirem amb el mateix patró d’extreure minerals del Congo si volem seguir vivint i afectant les poblacions de Xile per extreure liti, seguirem amb la mateixa tendència i a part d’això amb totes les desigualtats que es poden generar després amb el deute i l’austeritat que arribà més tard. Ara estem inflant de diners en massa a l’economia, però mira el que passat ja a Catalunya de pèrdua de llocs de treball, tancament de negocis, quan reflotem una mica haurem de tornar els diners que ens han deixat. Veig la situació una mica com si tornéssim a entrar a la crisi del 2008 de la qual encara no n’hem sortit mai del tot i em fa patir el nivell de les desigualtats i de patiment de les classes populars que pot causar tot plegat.

I perquè mai no és hegemònic aquest discurs, d’un altre model, d’un altre sistema? El model capitalista ho ha acaparat tot, perquè no ha reeixit un contramodel potent per fer-hi front?

Hi ha com vàries respostes i no les tinc totes. Una és a nivell polític. Qui ha ocupat els llocs de poder no pensa així. Algú aïllat en algun partit o en alguna empresa si que hi ha sigut però de forma esporàdica i sense poder real. I després, perquè no sé si hem sigut capaços d’imaginar un món que il·lusioni i explicar-lo a la societat de tal manera que digui d’acord jo vull anar cap allà. Parlar de baixar el consum o decréixer no sé si ho hem explicat de manera que la gent s’hi senti representada i no digui “jo he de donar de menjar als meus fills i no puc estar per això”. Hem de construir aquesta utopia, però de manera realista i aquí és on hi ha el problema. No sabem ben bé com fer-ho. Per això no ens expliquem tan bé com voldríem. Però bé, estan sortint models xulos de coses que es poden anar fent. Anar en bicicleta ara és molt més normal que abans, tota la tendència de consumir productes de proximitat, les cooperatives d’habitatge que n’estan naixent moltes arreu de Catalunya, el creixement de Som Energia, etc. Si que es veuen unes tendències. Ens hem de poder imaginar que tot va junt i que construeix un món diferent, però clar explicar-ho bé és complicat perquè és molt utòpic i diferent del que normalment ens han explicat i ens han demanat.

Acabem optimistes doncs Anna? Com veus els propers anys? Creus que es poden lligar totes aquestes iniciatives que dius?

Jo en tinc moltes ganes. Jo crec que si la pandèmia pot ajudar en alguna cosa és en això. No crec que la pandèmia hagi abaixat emissions, però si que molta gent ha vist que necessitava aquesta relació amb la natura, que la ciutat l’atabalava. Crec que almenys per un temps quedarem marcats per tenir clar el que és important del que no. No sé quant durarà però espero que quedi clara aquesta idea que com anàvem no anàvem bé i canalitzar-la cap a la gent per tal de construir i fer més grans aquestes alternatives que ja existeixen. Crec que per això és pel que hem de treballar.

És reversible el canvi climàtic? O almenys una part?

El discurs és: Cada grau compta! Si passem de l’1,5 fixat i ens quedem a l’1,6 doncs meravellós, tot això que haurem aconseguit. Com més a prop dels objectius ens podem quedar millor i com més poguem fer per frenar-ho tot plegat també.

Moltes gràcies Anna pel teu temps i per fer-nos pensar i reflexionar tant sempre amb les teves paraules, els teus articles i les teves reflexions.