Aquesta entrevista podria ser-ne dues, perquè toca dos temes diferents: l’amor pels llibres i la concepció de l’entrevista com a gènere periodístic. Però és que l’Anna Guitart (Barcelona, 1976) és respectada precisament per aquests dos motius: per ser una amant i bona comunicadora de la literatura, i per tenir un estil molt propi en les seves entrevistes a escriptors. Així doncs, li preguntem sobre les dues dimensions de la seva feina, que serveixen per entendre com és i què mou aquesta periodista compromesa amb les lletres.
Anna, quan eres petita llegies molt?
Molt. A casa meva sempre hi ha hagut molts llibres, i per mi era normal. No vaig entendre que no ho era fins que va venir una amiga de l’escola, va entrar a la sala, que és on hi havia la biblioteca més gran, i va dir “quants llibres!”. A casa hi havia llibres per tot arreu, els meus pares eren molt lectors tots dos.
Havien estudiat, els teus pares?
El meu pare havia fet carrera i la meva mare no, ella havia fet infermeria quan no era una carrera. Però igualment llegia molt. Al meu avi li agradava molt llegir, era molt culte. Era amic de l’Espriu. Però la meva mare no llegia Espriu, sinó més aviat Agatha Christie. El meu pare llegia molta història. A casa meva sempre hi havia diners per llibres. Érem quatre germans i potser no anàvem mai al restaurant, i tampoc és que ens portessin molt a la llibreria, però si hi anàvem i veiem un llibre, ens el compraven. I Sant Jordi era un dia important per tots.
Hi havia amor pels llibres.
Sí. Recordo haver cremat una bata perquè a la nit jo sempre volia llegir fins més tard que l’hora que em deixaven, i vaig desenvolupar un sistema perquè no veiessin que estava llegint. Clar, si hi havia llum, la veien sota la porta, per això jo posava una bata que havia fet la meva mare sobre la làmpada de llegir. El problema és que un dia estava llegint i de sobte vaig dir “ui, fa pudor com de cremat”. I havia socarrimat la bata, que no es va encendre com una flama, però va quedar tota negra. I una pudor! Jo pensava “què està passant?”, però clar, estava tan posada en el llibre! Va entrar la meva mare i la bronca va ser monumental.
Veure llegir als teus pares va servir perquè tu llegissis?
Sí. La gent pregunta “què s’ha de fer perquè els nens llegeixin?”, doncs us han de veure a vosaltres fent-ho! A més, els meus pares tenien molts llibres de quan eren petits: la meva mare els de Santa Clara, i el meu pare els del Guillermo Brown. Hi va haver un moment que ens els van deixar llegir, i recordo la felicitat màxima i el respecte cap a aquelles lectures. Per mi era una cosa fabulosa veure que t’acostaves a ells; poder parlar del Guillermo, i del “pastel de riñones” que feia la Santa Clara amb la meva mare. Més gran, vaig compartir amb el meu pare el Mendoza, que per mi era un autor important, i va ser un referent a casa meva.
Poder parlar de les mateixes coses et feia sentir més gran i capaç?
Sí, i a més era una cosa que per a ells era important. El meu pare em va explicar que va anar a donar les gràcies a la mestra que em va ensenyar a llegir. Li va dir “gràcies per ensenyar a llegir a la meva filla”. Això ja et dona la idea de la importància de la lectura en una casa. També és veritat que nosaltres som quatre i el meu germà petit llegeix molt menys que jo.
Recordes algun llibre de referència de joventut?
Jo em tornava boja amb les sèries; Los tres investigadores de Hitchcock, Los Hollister! I recordo molt Cuando Hitler robó el conejo rosa. Aquest llibre per mi és mític, i un dia l’editora Eugènia Broggi em va dir que per a ella també. Parlava del nazisme, d’una nena jueva que havia de fugir. Era dur, però jo era basant hardcore, tot el tema de la segona guerra mundial i el nazisme m’interessava molt. Recordo també un llibre que ara he vist que s’ha tornat a publicar, que es deia Un sac de caniques. A part, vaig anar a una escola francesa i llegia moltes coses franceses. El Petit Nicolàs m’ha fet créixer. El primer d’adults que recordo és Sin noticias de Gurb de l’Eduardo Mendoza. Hi ha autors que són importants, i ja no ells, sinó els seus llibres.
També hi ha llibres que llegim de petits i no els acabem d’entendre, però ens permeten veure una mica més enllà.
Els lectors són tots tan diferents! Hi ha nens de vuit anys de devoren totxos de cinc-centes pàgines i hi ha nens de dotze a qui els encanten els còmics. Els pares de vegades anem una mica perduts, però crec que s’ha de ser molt lliure i que s’ha de respectar molt. Hi ha pares que diuen “és que només llegeix còmics”. I què passa? Hi ha còmics que són autèntiques obres d’art. De vegades menystenim gèneres i aquí ens equivoquem. I també està bé llegir coses que tu tens la sensació que encara no et toquen. Recordo que de petita vaig agafar un llibre dels meus pares; no sé ben bé quin era, però tenia un punt eròtic. Era de la col·lecció La Sonrisa Vertical. I és emocionant llegir-lo sabent que encara no toca, i tu ja ho veus que hi ha coses a les que no arribes! Però els llibres et diuen que hi ha un camí que segueix, i està bé ser-hi.
Tu vas estudiar periodisme?
Jo sempre havia volgut estudiar periodisme, però quan va arribar el moment de triar carrera havia sortit la segona promoció de comunicació audiovisual a la Pompeu, i vaig trucar i em van dir que era com periodisme però ampliat… I vaig dir: “haig de fer això”. Em va anar bé perquè vaig aprendre moltes coses de cultura audiovisual, però vaig triar totes les assignatures de periodisme, perquè jo sempre ho havia tingut clar. A mi m’agrada molt la ràdio i vaig començar fent pràctiques a la SER, en un programa que es deia Fet a Barcelona. Recordo que podia anar aquí o a La ventana, que era el programa, però vaig pensar que ja tenien un equip molt fet i que en canvi l’altre programa començava aleshores. Si tens l’oportunitat d’estar a un lloc que comença, és més fàcil que et facis imprescindible. I va passar això. Quan vaig acabar de ser becària em van proposar de quedar-me. A partir d’aquí vaig fer molts anys de ràdio. A la SER en aquell moment hi havia el Joan Barril, i quan va marxar a ComRàdio se’m va endur, a fer La república. Quan van fer fora al Barril, ell va anar a Catalunya Ràdio però només es va endur el Pere Mas i la Paula Molés, i jo me’n vaig anar a Madrid a fer un documental amb el Carles Bosch.
De què era el documental?
De presons. Era la història d’un concurs de karaoke que es feia anualment en una presó, i fèiem el seguiment dels que s’hi presentaven i també dels seus familiars. Vam estar un any gravant. Érem un equip molt petit i tot era molt precari, però vaig aprendre molt. En tornar ja vaig fer el canvi a la televisió. Vaig estar treballant de coordinadora de continguts al Bocamoll, un programa de TV3, i a partir d’aquí me’n vaig anar a una productora que es diu “Batabat”. Allà vaig dirigir una temporada de Savis i després me’n vaig anar al Via llibre, el programa de llibres que feien al 33. Em vaig trobar un amic que feia mil anys que no veia a l’entrada d’un concert i em va dir: “Necessitarem algú pel Via Llibre”, i no tenia feina i m’hi vaig presentar. En un moment donat, van decidir fer un sol programa que aglutinés totes les matèries culturals, i va aparèixer el Tria 33.
I hi vas presentar els llibres.
Sí, van fer un càsting i hi vaig anar. A Savis jo era la directora i la Núria Solé i la Sílvia Coppulo eren les presentadores, i molts cops pensava “aquesta entrevista m’agradaria fer-la jo”. Quan van convertir el Via llibre en el Tria 33, sabia que tindria un lloc a l’equip per fer continguts, però encara pensava “és que si ve la Siri Hudsvet la vull entrevistar jo, no vull explicar-li a algú quines preguntes ha de fer”. Llavors vaig fer el càsting i vaig tenir la sort que em van agafar. Des d’aquell moment, he fet el Tria 33 i Tot el temps del món. Estic a Rac1 amb l’Albert Om des que va començar Islàndia, i també vaig estar a El Suplement quan el feia el Ricard Ustrell. Amb la Mercè Folch i la Llucia Ramis fèiem una secció que m’estimava molt. Sóc autònoma, he fet totes les feines del món!
Sí, però has pogut treballar sempre dins del món de la comunicació!
És veritat, però de vegades hi ha gent que em diu “ah, però tu ja estàs a un lloc segur”, i això no és real. Quan fas cultura no estàs enlloc. Un dia hi ets, i l’endemà no. Els espais cada cop són més petits, són feines puntuals. Jo cada any pateixo per si renovaré programa, i és horrorós. I de vegades algú et diu: “però tu ets la cara de referència a la tele”, i a mi m’agafen atacs de riure. De veritat, quina referència? Quan vulgueu seiem i us ho explico!
És veritat que ets la cara de referència, però ni així tens estabilitat.
Clar, imagina’t. Si la referència és haver de patir cada any per veure si es fa el programa o si no… El primer any, a Tot el temps del món vam fer quinze programes; l’any passat en vam fer tretze, i aquest any no sabem si farem programa o no. Ara mateix, de programes culturals només hi ha els Marcians i Tot el temps del món. Al TN fan molts llibres, però ja està. I és una televisió pública, no és Telecinco. Perquè a mi m’agradaria que Telecinco parlés de llibres, però pot fer el que vulgui; ara, la televisió pública… També estic amb l’Heredia a Els Matins. Tinc la sort que la Lídia Heredia aposta molt pels llibres i els divendres estic amb ella. I està molt bé, perquè és molt respectuosa i molt bona lectora.
Sempre em sorprèn que gent com la Lídia Heredia tingui temps per llegir. Tu quan trobes el moment per fer-ho?
Gasto moltes hores llegint i llegeixo molt ràpid, tot i que des que ha nascut el Simó ho tinc bastant més complicat! I amb el mòbil també em desconcentro més. La gent em diu “ah, et saltes pàgines”, i no; no em salto ni una pàgina, sinó que al final he desenvolupat una velocitat lectora alta. Me’n vaig a dormir molt tard, puc estar llegint fins les dues, i el dia següent no m’aixeco a les dotze sinó que a les vuit ja estic en dansa. Ara bé, llegir també forma part del meu horari laboral, si no és impossible. Quan faig programa em llegeixo quatre llibres a la setmana; ho haig de fer.
Un cop llegits els llibres, passem a les entrevistes. Com t’ho fas, d’entrada, per apropar-te als entrevistats?
Els autors d’aquí tenen temps, però els internacionals arriben, te’ls presenten i tens cinc minuts per connectar-hi. D’aquests cinc minuts, un és per dir on seuran i posar el micròfon. Pels altres quatre minuts, no és que porti res preparat, però com que sé moltes coses d’aquella persona, intento fer-li algun comentari o alguna pregunta. No de la seva obra, sinó que si t’han explicat que ve de no sé on o que l’ha entrevistat no sé qui, i tu el coneixes, doncs li dius: “Ai, com ha anat amb tal?”. Al Paul Auster, jo havia fet una cosa amb la Siri Hudsvet uns mesos abans, i li vaig dir que estava molt contenta de conèixer-lo i que havia estat amb la Siri, i això a ell li va fer gràcia. Intento aprofitar aquest temps.
Què més?
També intento explicar el tipus d’entrevista que és. Jo no faig entrevistes de llibre; els autors que trio m’interessen per les coses que tenen per explicar, no per l’última novel·la que han tret, que també, però a mi m’interessa parlar amb ells com a creadors. El seu univers, les seves pors. Els hi explico sobretot perquè hi ha gent que ve amb el xip de la promo. Crec que quan entrevistes algú, aquest algú ha de saber què esperes d’ell, per què li estàs fent preguntes. També els dic que poden parlar llargament, que no hi ha un temps limitat. Quan demano un autor, si són de fora intento tenir una hora i quart, comptant que s’han de posar micròfons. Acostumo a parlar uns cinquanta minuts per després deixar-ho en trenta-cinc.
Et fa por que no es creï aquesta connexió?
I tant. M’ha passat. Quan faig Tot el temps del món em passa menys, perquè els autors els trio jo i acaba havent-hi alguna cosa. Recordo que pel Via llibre vaig entrevistar el Hanif Kureishi i quan va arribar va ser desagradable. Em va donar a entendre que no tenia ganes de fer entrevistes, però vam anar parlant i va canviar. Al finals ens va abraçar a tots i se’n va anar molt content. Crec que això també s’ha de respectar, perquè als autors els fan entrevistes molt dolentes. I també hi ha gent que t’interessa més que altres. Quan feia el Via llibre vaig entrevistar persones perquè tocava, i és més difícil perquè no veus com treure-li suc. També hi ha autors molt bons que com a comunicadors són dolents, i és legítim, perquè ells són escriptors, i de tímida n’hi ha molts.
Tens referents de l’entrevista com a gènere?
He vist moltes entrevistes sempre, i de tota mena. La Mercedes Milà, la Julia Otero, Tres senyores i un senyor. Del programa Saló de lectura de l’Emili Manzano m’agradava que hi havia molta gent però tothom tenia espai per parlar, explicar-se i reflexionar. També era molt addicta a la contra de la Vanguardia. Un referent també és el Bernard Pivot, perquè jo l’havia vist i perquè sóc francòfona. Les entrevistes de Soler Serrano són indiscutibles. De la Montserrat Roig també en vaig recuperar i m’agraden molt.
Agafem la Montserrat Roig. Ella troba un punt mig molt personal entre l’entrevista de perfil i l’entrevista d’idees. Sovint comença descrivint com era la persona, després pregunta fins i tot de què van treballar els seus pares, i encara acaba fent el vessant polític…
Crec que això és molt bo, i estic segura que si Montserrat Roig preguntava a un entrevistat de què treballaven els seus pares, és perquè ho devia saber. Si em demanen que doni un consell per a fer entrevistes, és que se les preparin molt. Saber qui tens a davant et salva sempre, és la regla número u. Si no vas preparat, pots fer bé una entrevista, però no li trauràs tot el suc. De vegades, jo també he fet preguntes de les quals ja sé la resposta, però penso que si la sé és perquè m’ho he preparat, i que segurament l’espectador allò no ho sap. Per això quan faig entrevistes penso per a qui són, no les faig per a mi. Hi ha persones que fan entrevistes només per a elles mateixes, però qui ha de lluir és la que tens davant. Si l’has triat és perquè la gent l’escolti i vegi que val la pena!
Hi ha continguts, i en el món de la cultura passa sovint, que són excloents per a l’espectador.
Sí, i això no pot ser, s’ha de ser generós. Quan estic veient un programa i m’exclouen, penso “val, sou molt llestos, potser jo no ho sóc tant, però si m’ho expliquéssiu ho entendria.” Hi ha qui creu que si no ets erudit, ets banal. És mentida. Jo he fet entrevistes a gent molt bona que ha dit coses molt interessants, però he intentat explicar-les de manera que arribin a tothom. Si no, no té sentit. No estic en contra de les entrevistes erudites, però crec que tot es pot fer comprensible. Jo sempre penso com m’agradaria que m’expliquessin a mi les coses. De fet, no em considero una crítica, sinó una divulgadora. És una paraula horrorosa, però les connotacions que té m’agraden. S’han de fer les coses perquè arribin a la gent.
Sobretot treballant a la televisió pública.
Clar. Hi ha gent que té ganes de lluir-se i de fer aquesta distinció entre el que jo sé i tu no saps. Això els dona seguretat. Jo quan vaig arribar a la televisió, havia llegit molt, però no havia llegit molt, també. I tampoc he estudiat mai literatura. Hi ha tanta gent que en sap molt més que jo! I no és falsa modèstia, ho dic de veritat. Però per circumstàncies, sóc jo la que ho està fent. També és veritat que sóc periodista, que intento fer-ho bé, que treballo i que m’ho preparo. Però no tinc cap problema de dir “ah, doncs jo aquest no l’he llegit encara” o “ah, ostres, doncs d’aquest només m’he llegit tal llibre”. No em fa por ni vergonya; em fa pena, perquè voldria haver-ho llegit tot. La gent que intenta demostrar que està per sobre dels altres, a mi m’allunya.
Això també són estils: hi ha entrevistadors conscientment agressius, perquè creuen que aquesta forma l’entrevista funcionarà.
En el meu cas, és un estil d’entrevista en el qual jo no m’hi veig, i a part crec que no és el que s’espera ni de mi ni d’un programa de llibres. El FAQs, segurament, haurà de fer entrevistes diferents. Ho veig molt amb la Lídia Heredia: les entrevistes que ha de fer ella no són des de l’agressivitat, però són des d’un lloc en què pot qüestionar. Jo no. Crec que l’entrevistador ha de mesurar molt bé les seves intervencions, aportar elements que realment serveixin.
El teu estil és molt comprensiu, molt obert al que l’altre pugui dir. És així o en realitat tens les preguntes molt reglades?
Tinc les entrevistes molt poc reglades. Me les preparo molt, però després surt el que surt. Si tu entrevistes algú, has de deixar que opinin ells. No cal ser un xaiet, jo de vegades dic “home, però vols dir?” o “vostè creu?”, però has d’escoltar qui tens davant. I a part, és que si tens davant gent tan sàvia és intentar tapar la boca mentre xerren. No és que tingui un estil, sinó que a mi m’agrada la gent que deixa parlar. I no n’hi ha molta, realment. La meva manera de fer no passa mai per brillar més que l’altre. Si algun dia vull brillar, ja quedaré amb uns amics i els diré que em riguin les gràcies.
Què creus de la idea que una entrevista és bona en la mesura que l’entrevistat és tan intel·ligent com la persona entrevistada?
Dubto. A veure, per fer entrevistes, si ets una mica intel·ligent sempre és millor! Crec que has d’estar capacitat per tenir una conversa, bàsicament perquè gestionaràs millor les respostes que t’arriben. Però fins al punt de dir que cal tenir el mateix nivell intel·lectual, no ho sé, sona excloent. De vegades un Premi Nobel fa por, com l’Aleksiévitx o Le Clézio. De vegades es premien persones que no saps qui són. És fascinant que hi hagi una cosa que no coneixes i que gràcies a preparar-t’ho i a la conversa, l’acabis descobrint. És la sort dels periodistes; això els espectadors no ho saben i jo procuro no dir-ho gaire per no fer ràbia. M’haurien de segrestar per posar algú altre al meu lloc! Tinc la millor feina del món: llegeixo i faig entrevistes. És com un somni.
Tens por al fracàs?
Sí. Cada vegada que faig una entrevista pateixo i penso si la faré bé, si li trauré prou suc, si hauré entès el llibre. És bestial. Cada vegada. I jo mateixa de vegades penso: “Anna, has fet unes quantes entrevistes, potser podries parar d’estar insegura.” Però no passa amb els anys. Fa molta por fer el ridícul, no entendre. I des que sóc mare, el cap em va més lent! De vegades no me’n recordo de coses bàsiques, pel cansament, pel nen, i això em dona molta inseguretat perquè m’ho noto. La por al fracàs és constant, sempre. I m’agradaria que no ho fos. Em fa molta por fer-ho malament. No només per mi, sinó perquè jo treballo per la televisió pública i s’ha de tenir molt present. Hi ha un compromís, jo hi crec molt. Hi ha hagut dies que me’n podia haver anat a dormir i m’he quedat desperta per acabar de mirar si aquell llibre era millor que l’altre, per responsabilitat.
Com és ser entrevistadora a Catalunya, tenint en compte que és un país petit i al món de la cultura es coneix gairebé tothom?
Alguna vegada algú em demana si puc presentar el seu llibre, però si sé que el voldré entrevistar a la televisió, procuro dir-li que no o esperar a fer-ho després del programa. A mi m’agrada molt la primera conversa. El diàleg verge. Si ja has parlat, arribes més tranquil perquè saps qui tens davant, però una certa tensió a les entrevistes està bé. No l’ha de notar ningú, però tu l’has de saber. I està bé que no esperis una resposta, que sigui nou, que et sorprengui, que puguis anar per un camí que no tenies previst. Clar, si jo pogués fer moltes entrevistes em trobaria amb repeticions, però en puc fer tan poques! La Irene Dalmases d’EFE, per exemple, és una crack i porta un ritme molt alt. Per llegir-se tots els llibres hauria de ser un robot!
I com entrevistes a amics o coneguts?
Procuro fer un equilibri entre autors internacionals i autors d’aquí, i això em deixa amb unes vuit persones properes a l’any, només. Quan entrevistes algú que és col·lega et sents amb una responsabilitat molt gran. Em va passar amb la Llucia Ramis, per exemple. Vols que estigui còmode i la vols fer brillar perquè és la teva amiga i creus que és molt bona. Jo no suporto les converses en què el primer que vol deixar clar l’entrevistador és que és superamic de l’altre. I a mi què m’importa? Quan entrevisto a gent d’aquí que admiro ho passo molt malament perquè vull estar al nivell. La temporada passada vam obrir amb el Sergi Pàmies. M’agrada molt, trobo que és un tio bestial i m’interessa molt el seu humor. I pensava: fes-ho molt bé, perquè és el Pàmies. O el Jordi Puntí. Fes-li preguntes que li semblin interessants, que pugui explicar coses xules.
Amb els autors internacionals com la vius, aquesta admiració?
Quan vaig entrevistar Tom Wolfe no podia dormir. I després va ser molt guay, i això no ho posis, però va ser increïble perquè ell em va felicitar. I vaig pensar: “vostè, l’inventor del nou periodisme, m’està felicitant!”. Es va quedar més estona de la que podia. Els de premsa deien: “Hem d’anar a dinar”, i ell deia: “Not hungry, not hungry” i anava allargant. Va ser brutal. Tan elegant, el senyor! Estava tan nerviosa, no vaig poder dormir!
És de les teves entrevistes preferides?
Sí, amb el Tom Wolfe va ser molt important, vaig aprendre molt parlant amb ell. També recordo molt la meva primera entrevista en persona, donant la cara: va ser amb en Houellebecq.Jo proposava els entrevistats i vaig veure que venia, i per les dates vaig pensar “ostres, si el faig, serà el primer cop que em posi davant d’una càmera a fer una entrevista”. I vaig estar tot el matí pensant: “Ho dic o no, que ve el Houellebecq? Perquè si ho dic em diran que ho faci, segur!”. I al final vaig pensar: “Anna, sigues valenta”, i vaig dir molt ràpid: “vieneHouellebecq!” i els altres: “Què?!”. I vaig fer Houellebecq el primer. Per mi és la meva entrevista més emblemàtica.
Com va anar?
Va arribar abans de l’hora que tocava i enfadat, perquè venia d’una entrevista amb Pàgina Dos on no es van entendre i es va aixecar i va marxar. I de cop em diuen: “Houellebecq ve ara”, i jo “com?!”. Em giro i li dic al company: “Oscar, hacemos esto, no sé què” i noto algú que em toca l’espatlla, i era ell. Em va tremolar tot! Comencem l’entrevista, i el Houellebecq al matí havia anat amb el Cuní i li havien preguntat tota l’estona sobre la independència de Catalunya, i les primeres preguntes era ell parlant-me a mi del tema. I hi va haver un moment que vaig pensar que no tenia entrevista, que allò no ho podia retransmetre. I li vaig dir “perdoni, senyor Houellebecq, sap què passa, que a mi no em coneix ningú perquè aquesta és la meva primera entrevista, llavors als espectadors no els interessa gens que jo li expliqui a vostè la meva opinió. Si li sembla, li faig preguntes com a autor, i quan acabem li explico tot el que penso sobre la independència de Catalunya”. Me la vaig jugar perquè em podia haver enviat a la merda ràpid, però va fer una pipada del seu cigarret i va dir: “D’accord”. I a partir d’aquí va començar l’entrevista.
Ell parlava de la independència perquè sabia que aquí ens interessava?
Jo crec que el Houellebecq està fins als collons de parlar d’ell, per molt ego que tingui, i hi havia aquest tema que li feia gràcia. Però és que jo no volia això. I no li puc estar més agraïda, però no el tornaré a entrevistar mai més. Sóc així de covarda. Ara ja ho he fet un cop i ha sortit bé, però amb el Houllebecq no saps com pot tornar a anar! Ah, i jo li parlava en francès, i això és una cosa que noto molt. L’idioma ajuda a l’hora de fer una entrevista. Si parles la mateixa llengua que l’altra persona, cal aprofitar-ho. Hi ha gent que això no ho entén. S’ha qüestionat que jo hagi entrevistat algú castellà parlant castellà. A alguns els sembla que a TV3 això no pot ser. També és gent que es pensa que només ho faig amb el castellà, però ho faig amb el català, el castellà, l’anglès, el francès i l’italià. I tan de bo sabés més idiomes, perquè com més a prop estiguis de l’altra persona i més còmode la facis sentir expressar-se, és millor.
És una sort que parlis tantes llengües.
Sí, suposo que és un dels motius pels quals em tenen a mi fent això. Mira, em va fer molta il·lusió entrevistar l’Aleksiévitx, però per mi va ser una conversa molt rara. Jo feia una pregunta que anava al traductor, que la passava al rus, ella responia, i el traductor me la tornava a dir a mi. No hi havia cap interacció, no podia fer cap broma, no sabia si allò ho havia dit exactament. A TV3 ningú m’ha dit res mai: si l’entrevista queda bé, no t’ho discuteixen gaire.
Al principi m’has dit que sempre havies tingut molt clar que volies ser periodista. Per què?
Jo sóc periodista per la Rana Gustavo, perquè quan era petita veia Barrio Sésamo i sortia el Gustavo, “el reportero más chicharachero”, i entrevistava a la Ventafocs o a la Blancaneus o a no sé qui. Vaig preguntar què era allò que feia i em van dir que era periodista. I vaig pensar: “doncs jo vull fer això, vull anar a parlar amb la Ventafocs”. Sempre he volgut ser al lloc on passen les coses, per això ara et dic que vull jo ser qui entrevisti als autors, no que algú altre ho faci i m’ho expliqui. Quan llegia Paul Auster no sabia que algun dia li podria fer preguntes, i crec que és alhora un privilegi i una responsabilitat. Em dic sovint “va, tens aquesta oportunitat, no la caguis; fes alguna cosa que sigui interessant.” I de vegades ho fas millor i de vegades no ho fas tan bé, però és la vida i ho has d’assumir.
El que és fort no es que pensessis que volies ser periodista com la Rana Gustavo; el que és fort és que realment ho siguis.
Sí, sóc el Gustavo! Em falta la gavardina. Potser algun dia li faré un homenatge.
