“Al 2008 havia comprat molts missatges masclistes que ara evidentment no passaria per alt”

Entrevistem Júlia Cot, un nom que potser no us sonarà gaire perquè a) és de dona, b) és guionista d’humor i c) no actua a la Chocita del loro. En canvi Júlia Cot ha estat durant deu anys al darrere dels guions del Polònia, ha sigut coordinadora de guió del late Buenafuente i és cofundadora de l’agència de guions 12 Monos.

Com vas descobrir que et volies dedicar a l’humor professionalment? Ja de petita apuntaves maneres?

Jo ho vaig descobrir per casualitat quan tenia deu o onze anys, que vaig enganxar el Sense Títol de l’Andreu Buenafuente, un dia que ell estava fent una entrevista seriosa al Floquet de neu, que estava dins d’una gàbia. Li feia preguntes sobre l’actualitat, economia… i la gràcia estava que evidentment no li responia res. Crec que al final de l’entrevista va acabar marxant al fons de la gàbia cap al pneumàtic. I aleshores a mi allò em va fer molta gràcia, i en aquell moment vaig pensar ai mira, quan sigui gran m’agradaria escriure coses gracioses per aquest senyor (l’Andreu, no el goril·la). I aquesta va ser la meva revelació.

Vas triar la carrera de Comunicació Audiovisual motivada per això o simplement t’hi va portar la vida?

A l’ESO jo anava una mica perduda però quan em preguntaven què volia fer jo deia: “treballar a la tele amb l’Andreu Buenafuente.” En aquell moment Comunicació Audiovisual tampoc no feia gaires anys que existia. Justament la meva tutora era família llunyana de l’Oriol de Balanzó, el de La Competència, i em va dir: aquest nano està treballant amb el Fuentes a la ràdio i hi vaig anar a parlar i va ser un encant, em va orientar una mica i em va parlar de la carrera.

Recentment has deixat de treballar al Polònia al·legant igual que el poeta que “t’havies buidat”. Has acabat fins al monyo dels acudits de política?

Dels acudits de política no, perquè l’actualitat sempre dona de si i és el que m’agrada i a més és una manera de tenir cada dia material nou. Sí que hi fases polítiques bastant avorrides com la que s’endevina que vindrà aquest setembre amb el govern dels tristos [riu]. Però no, de la política i l’actualitat no me n’he cansat, m’he cansat més del format sketch. Després de deu anys ja no se m’acudeixen plantejaments nous o paròdies o situacions que no pensi de seguida: “això ja ho hem fet, no? Això ja ho he vist, això ja ho he proposat.” De fet en principi me’n vaig a l’Està Passant. Vull dir que no deixa de ser humor d’actualitat. Però és diferent, és un format diferent, és un programa diari, on tot va molt més ràpid i seguiré fent acudits d’actualitat però ja et dic, el que m’havia cansat era el format skecth.

Natza Farré també va anunciar que deixava la Competència després de dotze anys. Dic, a veure si això forma part d’un pla secret entre les guionistes del país per dominar el món de l’humor? A veure si esteu anant totes a un mateix lloc.

[Riu]. Ja m’agradaria, ja! La Natza i jo, coincidir i fer alguna cosa! Mare de déu! Però no, no té res a veure, crec que ella sí que optarà per prendre’s un any més o menys sabàtic, per contemplar el món; jo seguiré treballant.

T’has trobat mai davant de prejudicis per fer humor i ser dona i/o tenir càrrecs de responsabilitat? Algú t’ha tractat amb condescendència o s’ha quedat sorprès?

Sí, sí, sí. Sí, evidentment, sempre t’hi trobes. I és veritat que ara quan ho mires amb perspectiva te n’adones: “hòstia, aquell comentari…”. Clar, és que vaig començar a treballar d’això al 2008, vull dir que ja fa tretze anys, i no hi havia tanta consciència d’això i hi havia comentaris que els passava per alt perquè els tenia naturalitzats. Comentaris com ara que escrivia d’una manera que semblava un tio, que els sorprenia… i jo fins i tot m’ho agafava com una cosa positiva. (Imagina’t!) O fins i tot havia arribat a comprar el missatge que les dones no es dedicaven tant a l’humor perquè ens costa més riure’ns de nosaltres mateixes, i jo pensava esclar, segurament deu ser això… Però és que després ho penso i dic però, però quina merda és aquesta?? Vull dir que havia comprat molts missatges masclistes que ara evidentment no passaria per alt. Molts comentaris quan hi havia monòlegs sobre segons quins temes, o gags sobre revistes del cor, que me’ls passaven a mi perquè era noia… O durant una època que per coordinar un programa vaig estar cobrant menys que els meus companys guionistes amb l’excusa que era jove i havia de demostrar que valia per al càrrec, quan precisament si m’havien ascendit a mi i no a ells era perquè valia pel càrrec, no? Si tu m’has ascendit és perquè valc, m’apuges el sou com tocaria i després si no funciona em tornes a posar de guionista. Vull dir que sí, sí. Moltes coses d’aquestes les he viscut, i ara per sort també cada vegada es veuen menys. Hi ha cada cop més un pudor i una certa vergonya i consciència de la gent que suposo que els segueixen pensant però es callen segons quins comentaris i jo també amb l’experiència dels anys tampoc estic per aguantar segons què. Ja em veig amb prou forces per replicar o per fer callar qualsevol cosa que se’m digui.

Per què creus que no hi ha més dones dedicant-se professionalment a l’humor?

Bé, ara per sort n’hi ha moltes, però sí que crec que durant molts anys el món de la comèdia ha estat un món molt masculí i molt de compadreo. Qui negui això i qui no ho vulgui veure és que directament és imbècil. I també ha passat que, com em va passar a mi mateixa, no se sabia que existia la professió de guionista, aquí no hi ha la tradició audiovisual que hi ha als Estats Units. Per tant al principi també el fet de poder entrar a treballar-hi anava molt per compadreo, per amistats. Vull dir, el presentador de torn, a qui trucava per fer el programa? Doncs als amics graciosos, als colegotes de tota la vida. I era un món molt, molt masculí. I això deixava excloses les dones, no volgudament però sí que a l’hora de trucar a algú per treballar, sempre era “doncs als meus amics” i els meus amics són tios, i això anava creant una roda com un peix que es mossegava la cua. I també evidentment hi havia manca de referents femenins. I ara hi ha un auge de còmiques boníssimes que ajudarà que per sort s’acabi amb aquest cercle i es connecti amb l’altra meitat de la població.

A veure quin d’estos dos tipus de persones et fa més cringe: els que no entenen la ironia o els que es creuen els més graciosos de la taula i sempre fan el repunt a tot.

Suposo que fan més cringe, més ràbia, els que es creuen graciosos, perquè no entendre la ironia penses ai, pobrets, prou pena tenen, ningú està obligat a tenir sentit de l’humor o a entendre’l. Però creure’s graciós fa una mica més de ràbia perquè són cansinos i et poden amargar un sopar.

I ara una rondeta de preguntes i respostes ràpides:

T’agrada cuinar?

Sí. Molt!

Quin és el teu plat preferit?

No el sé fer però el que m’agrada més menjar és el rabo de bou.

#Tucomescarne llavors, eh?

[Riu] Sí, sí, no en menjo gaire, ni embotits cada dia però aviam, tampoc soc presidenta del govern! I a més, també et dic que si em diguessin que m’he de fer vegetariana doncs m’hi faria i cap problema.

Vi blanc o vi negre?

Blanc.

Tens DO preferida o et va bé tot?

Tot, em va bé tot. Soc una inculta del món dels vins. M’agraden els vins fresquets, afruitats… saps?

De dona, vols dir, no? [ric]

[Riu] No ho volia dir per no perpetrar estereotips però, sí. I tampoc et diria que no a un Lambrusco!

Ets més de vermut, de canya o Bitter Kas?

Vermut.

A tu què et fa riure?

Ui! Moltíssimes coses! Soc molt agraïda. Ara he descobert la sèrie Community, que no l’havia vista, i em faig un tip de riure. A més intento aprendre’n i entendre’n els mecanismes que fan riure. Però ja et dic, em fan riure moltes coses. Crec que dec ser dels pocs majors d’edat que riuen amb el Zona Zàping.