Som d’un poble on embarrem la pilota, on fem fenya amb panyics, mingem i ens posem el sentiró, brandem aviat i s’acaba la bellugana, tot fent siroll durant la cumanió mentre veiem l’ensumania a dalt del perxe, on els jòvens vermem i senten l’aulor de les aulives.
Do’m un animorat estregat, esclat i aplatanat que porta galls i acaba sent un sinyó o una sinyora. On ens podem tornar leros anant envant i anant de ginolls a l’istiu o a la professó. Quan les tartranes llampen i van al teiatru. Fotem un bandau al senalló al tros quan ploie aigua i no salfuru. I entonyinem un fotimer de gernació que guipem mentre es foten de lloros, tot mentre assuriem i apitxol·lem o xinxollem o bé rostem.
I no ens encostipem mentre entrepussem quan veiem el fato rònic i pitgem la xiculata tot gumitant un mixó, però no ens ativoquem amb una prossàpia mentre esquivem una forniga sobre el llacorell. Un camí fotrem xofu i ens rentarem els pinyos mentre ens tornem més grillats que les guixes al tros tot enrovinat està ple de vagot. Funedo!
Dis-me si hi ha un tou de xolles al cap i veus la paret badada i regolfada, mentre runes tot el dia quan arriben els reixos per l’eixida a través del cobert. Morros de cony, posa’t calònia, que ja està tot vermat i el peix venut, ja que ara hi ha passa. Allivorens, hi haurà aigua molla i no fumis, que això de fúmer o fumbre encabat hi ha salencius. La griola o la greala amb andola i llusca prompte llimpies la farnacota o el catxapó amb la xaupa plena de ravenissa al costat del camall. Desembrassem el fenàs tot apatuscant i l’apriat, mentre anvites arrere als que auperen i van en bacicleta.
Dugues maixantes que no tenen ni xixa ni mixó sí que tenen un llàpits i una roella que van cul arrere. Vagila quan sacsis i treguis la comuna amb l’angerra i l’espàtua. Prouta! No hi ha re malgrat diguis mallà! Si la lluna mira a Solivella és vella, si mira a Vilanova, és nova. L’ansaïmada i la llangonissa van a ensaig al teiatru i enviten a tothom, remallà! Parrell amb tapàs i xumadura que et fa perdre la nit i et porten a menar el que plega aulives, quan espernega tot i que li ha tocat un prèmit. No siguis guino!
Aviam, quan anàvum, no veníum tot portant una fandilla, sinó ens posaran una munta. Quan els ous espetuguen, vés que no et fotin cop de xaupa I colgat sota terra! I quan arribis, tot a la saca! I quan marxis, agafa el portante! L’important és que no siguis fi com un drap de cuina ni siguis xorxo i, alhora, remenis quan passi el senyor o estiguis a les tres pedretes. Vés que no haguem de llençar mesquita als camps per on campen els xapons amb els seus xaponets.
Fotrem gastu quan s’encasti contra la greiala plena de mesquita. Qui fa un amago amb l’escaler encabat llampa i namés s’estenalla als pilans. I al cel sigui… i no baixi. Piquem al timbre i saltem del tren. Dorms més que el guix, no som dingú. Nemen-hi? Auvënguen! Així som, així parlem.
____________________
Fotografia de portada extreta de: https://www.ara.cat/suplements/diumenge/Parlem_0_2417158279.html
