L’accés a aigua neta és un dels drets humans més fonamentals. A tot el món, més d’una de cada sis persones encara no tenen accés a l’aigua potable i aproximadament el 80 per cent de la població mundial viu en àrees on els recursos hídrics són insegurs (FAO, 2013). L’aigua potable és un dret i un recurs fonamental perquè es desenvolupi la vida de forma sana. S’espera que la pressió sobre els recursos hídrics augmentarà en el futur. Per a l’any 2025, 1,8 milions de persones viuran en regions amb escassetat absoluta d’aigua i dos terços de la població mundial podria experimentar condicions d’estrès hídric (FAO, 2013). Nosaltres som testimonis que cada vegada més ocorren fenòmens extrems relacionats amb el cicle de l’aigua com les sequeres i inundacions. La disponibilitat i qualitat de l’aigua a diverses regions del món estan disminuint a causa de l’ús excessiu i la contaminació. És necessari que la població conegui la importància de tenir aigua potable i l’accés a aquest recurs disponible al territori per donar valor i sentir-se implicat en la correcta i responsable gestió de l’aigua. La relació entre cada persona i l’aigua s’estableix a través de la sanitat, l’alimentació i qualitat de vida, a més dels impostos. És una relació que hauria de ser compromesa i de responsabilitat però no des de la perspectiva de l’obligatorietat sinó de la voluntària i participativa.
La gestió de l’aigua a Catalunya
El territori català amb 31,930km2 de superfície està compost per dues zones a nivell de gestió de l’aigua: la Conca Hidrogràfica de l’Ebre i els seus afluents, i les Conques Internes de Catalunya. A nivell legislatiu i institucional, la gestió està dividida per nivells administratius: Unió Europea (UE), Govern d’Espanya i Govern de Catalunya (GENCAT). És interessant destacar aquí la Llei d’Aigües 29/1985, vigent actualment, ja que va ser la normativa que va considerar els recursos hídrics com un be públic.
Va ser el 1986, quan Espanya va entrar en la UE, que les polítiques ambientals europees van començar a incidir positivament en la gestió de l’aigua. Un bon exemple va ser l’aprovació de la Directiva Marco de l’Aigua (DMA) -Directiva 2000/60/CE, aprovada per la Comissió i el Parlament Europeu, i traslladada a la Llei d’Aigües Espanyola en 2003-, on es va plantejar que l’aigua no era simplement un recurs sinó que un element bàsic per garantir el desenvolupament de la vida. La DMA planteja la gestió integrada de l’aigua, abastant tot el cicle hidrològic al territori -aigües superficials continentals, subterrànies i costaneres-, a més de basar-se els principis de transparència i participació pública en les polítiques de l’aigua. El 1999, la Llei 25/1998 de Catalunya, crea l’organisme públic amb competència per a la gestió de l’aigua (depenent de la GENCAT), l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). El seu objectiu és gestionar i planificar el cicle integral de l’aigua sota una visió integradora dels sistemes aquàtics que considera l’equilibri de tots els ecosistemes, d’acord a la DMA, i ha de garantir la qualitat i el bon servei (ACA, 2015). Ja a nivell de les conques intercomunitàries -afluents de l’Ebre, Garona i Sènia- l’organisme competent per la gestió de l’aigua és la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE). D’acord amb la gestió al territori català, s’aplica el Pla de Gestió de Conca Fluvial de Catalunya (PGCFC) -que abasta el conjunt de les CIC-, aprovat en 2010 i considerat el primer pla de gestió de l’aigua al territori espanyol d’acord amb la DMA. A través del PGCFC es determina les actuacions necessàries per aconseguir els objectius de la planificació hidrològica.
L’aigua en un país dominat per boscos: una altra perspectiva per a la gestió
És important comentar que els boscos exerceixen un paper crucial en el cicle de l’aigua. Els boscos influeixen en la quantitat d’aigua disponible i regulen els fluxos d’aigües superficials i subterrànies mantenint l’alta qualitat d’aigua. La relació entre els boscos i l’aigua ha estat d’interès per als científics durant molts anys. Els arbres contribueixen a la reducció dels riscos relacionats amb l’aigua tals com a lliscaments de terra, inundacions locals i les sequeres i ajuda a prevenir la desertificació i salinització. Les conques hidrogràfiques boscoses subministren una gran part de l’aigua dolça disponible al món per a les necessitats domèstiques, agrícoles, industrials i ecològiques tant a les zones d’aigües a dalt i aigües a baix (FAO, 2013).
Un desafiament clau que enfronten els gestors de terra, boscos i aigua és maximitzar l’àmplia gamma de beneficis dels boscos sense perjudicar els recursos hídrics i la funció de l’ecosistema. És fonamental que la gestió del medi natural, hidrològica i forestal siguin totalment integrades a causa de la directa relació entre els dos ecosistemes. Això és particularment rellevant al context d’adaptació al canvi climàtic, quan observem evidències de canvis globals en el paisatge. Gestionar el territori com un tot pot donar moltes més respostes i tenir moltes més solucions integrades i de fàcil gestió, que si gestionem els ecossistemes per separat.
______________________________________________
REFERÈNCIES
ACA (2016). Disponible https://aca-web.gencat.cat/aca/
FAO (2013). Forest and water – International Momentum and Action. http://www.fao.org/docrep/017/i3129e/i3129e.pdf Food and Agriculture Organization of the United Nations. Rome.
