L’aigua és un patrimoni global i sense ella no podria haver-hi vida al planeta que habitem. La nostra civilització post-industrial i tecnificada dóna per fet que l’aigua sempre fluirà i que en podrem disposar sense límits. El marc econòmic basat en el capitalisme, concep l’aigua com una simple mercaderia amb la qual es poden fer negocis sense tenir en compte ni el cicle de l’aigua ni els conflictes i problemàtiques que hi ha associats a l’aigua.
A Catalunya hem configurat una matriu de base urbana que en bona mesura s’ha deslligat del seu entorn territorial i s’ha distanciat fins i tot emocionalment del paisatge i els ecosistemes que ens envolten. Hem superat tot determinisme ambiental i ens hem acomodat en una mena de supremacia antropocèntrica que ha maldat per “domesticar” la natura i fer-ne un ús i abús desproporcionat.
En definitiva, el creixement econòmic il·limitat que no té en compte els límits del planeta i l’esgotament dels recursos, ens aboca a escenàris de complexitat i d’impactes negatius que afecten al conjunt dels ecosistemes. Per això convé recordar que malgrat que el 77% de la superfície del planeta és coberta per aigua, el 97% es troba als oceans i només el 2,5% de l’aigua terrestre és dolça. D’aquesta una part és congelada i de la resta, un 0,5% és subterrania i només un 0,01% es troba en llacs i rius.
En un context de creixement contínu de la població i les activitats econòmiques, les necessitats d’abastiment d’aigua han crescut exponencialment. I per si tot això no fos prou, una gran part de les aigues continents son contaminades o bé hi ha una sobreexplotació per a satisfer els usos industrials i agrícoles o el subministrament per a ciutats i pobles.
A Catalunya tenim un conjunt d’ecosistemes hídrics molt ric i variat. Les conques del Ter i el Llobregat i d’altres cursos d’aigua nascuts al Pirineu i al Pre-Pirienu, s’afegeixen a la conca de l’Ebre i altres rius mediterranis com la Tordera o el Gaià i juntes dibuixen una xarxa de cursos d’aigua d’alt valor ecològic. El paisatge mediterrani entrecreuat amb les estribacions pirineuques han format un territori que té una riquesa botànica i paisatgística excepcional.
Els rius, rierols, fonts, llacs, aiguabarreigs i deltes que tenim al país son un patrimoni malauradament desconegut i tristament malmès. Les activitats econòmiques i humanes que la nostra societat primer industrial i terciaritzada després s’han anat desenvolupant, han anat creant un relat d’ús irresponsable per part de les empreses, i indiferència i menyspreu per part d’una ciutadania urbana i ambientalment irresponsable.
L’aigua forma part de la nostra cultura mediterrania i del nostre paisatge. Territori i aigua son un binomi que ha deixat un important llegat en la nostra història. Sense aigua no hi ha vida però hem oblidat les nostres arrels i ens hem abocat al consumisme irresponsable depredador de recursos.
Davant d’aquest escenerari soc del parer que caldria posar de relleu i en valor el cicle de l’aigua i les infraestructures necessàries per a garantir-ne la qualitat. Plantes potabilitzadores, depuradores (EDAR), xarxes de distribució i sobretot els ecosistemes (rius,bosc de ribera, fauna…) haurien de formar part de la nostra quotidianitat i hauriem d’aprendre a respectar i sobretot conservar aquest patrimoni de la humanitat que tenim la sort de gaudir.
Per poder llegar a les futures generacions aquest patrimoni ecològic, cultural i històric potser ens hauríem de plantejar fer talls i restriccions d’aigua més enllà dels períodes de sequera. Com a gironí que sóc i que visc a 100 metres del meu estimat riu Ter, puc certificar que el transvassament cap a Barcelona d’aquest castigat i esgotat riu mediterrani, l’han convertit en un fil d’aigua més mort que viu. Una situació insostenible i que és el resultat de l’actual paradigma hidràulic basat en abusar dels recursos naturals i fer crèixer una àrea metropolitana com la de BCN fins a uns límits que desborden els recursos propis i la viabilitat ecològica del territori.
Les restriccions que proposo caldria aplicar-les en primera instància a aquells usos que no son estríctament necessaris pel consum humà. Amb tot també caldria estendre limitacions al conjunt d’usos i gravar el consum desmesurat alhora que premiar l’estalvi. La mesura tindria un important rol pedagògic i educatiu i ens ajudaria a educar ambientalment a una població que no ha tingut l’oportunitat de conèixer quina és la magnitud de la tragèdia ambiental. Ens han ensenyat a obrir l’aixeta però no ens han explicat que passa darrera l’aixeta!
El cas de Catalunya no és el més greu, podríem trobar exemples de conflictes per l’aigua que no només son nefastos pel medi ambient sinó fins i tot per la convivència de la pròpia societat i els estats, que entren en pugnes bèliques amb els seus veïns pel control d’aquest recurs estratègic. Estic parlant de les guerres de l’aigua.
Paral·lelament cal posar damunt la taula la renacionalització de les infraestructures hidrauliques i la remunicipalització de la xarxa de distribució i abastiment d’aigua. Com també cal garantir els cicles de l’aigua i sobretot desmercantilitzar l’aigua. Cal molta pedagogia i educació ambiental alhora que enfrontar-se amb els lobies interessats en el consum irresponsable de l’aigua.
Amb tot, penso que l’esforç val la pena perquè amb petits i períodics talls d’aigua i una nova cultura globalment ecològica i responsable contribuirem a reconnectar a la ciutadania urbana a un territori deconstruit i malmès ecològicament que malda urgentment per ser reconstruït i restaurat ambientalment.
