Ara fa deu anys que em dedico plenament a la pagesia. Vaig començar transformant la terra de casa cap al cultiu ecològic i enfocant l’activitat a una venda més directa. No ha estat senzill trencar amb les inèrcies però, poc a poc, he trobat maneres de produir llegums, cereals i farratges que distribueixo localment. En aquest camí, m’ha calgut arrendar terres veïnes amb la dificultat d’aconseguir contractes prou llargs per amortitzar l’esforç i la matèria orgànica a invertir. Fins aquí tot bé.
Però mai m’havia imaginat que hauria de fer front a l’assetjament que actualment rep la pagesia en general i l’ecològica en particular. En poc més d’un any, he estat amenaçat per tres projectes que volien desplaçar-me de part de les terres que cultivo. El darrer dels quals, està directament recolzat per l’ajuntament de la Sentiu de Sió (a la Noguera) i per un govern autonòmic que el defensa com a projecte estratègic, sostenible, circular i tot un arrebossat de paraules buides de significat real.
Em trobo que un fons d’inversió energètic vol fer una macro central de biogàs tocant d’una parcel·la que cultivo i que pretén fer-me fora per ubicar-hi dues hectàrees de plaques solars exigides al projecte. Per aconseguir-ho, ofereixen a la propietat sis vegades més dels diners que jo li puc pagar, temptant-la a trencar el contracte que tenim. Si això succeeix, hauran estat inútils els dos anys de reconversió que l’administració ens exigeix a la pagesia ecològica per obtenir la qualificació. Temps i recursos públics seran llençats al digestor de purins. I un dels millors sòls agraris del terme (principal riquesa a protegir d’un país) serà destruït per un altre projecte energètic afamat de fons europeus.
Al temps que escric això, em truca un company i m’explica que li passa una cosa semblant però amb una central solar fotovoltaica a l’Anoia: dos anys reconvertint la terra i al tercer puntada al cul sota amenaça de començar les excavacions abans de la collita. Al temps que reviso l’article, ja li han entrat sense permís i li han xafat el cultiu per fer-hi prospeccions.
Aquesta nova pressió contra la pagesia s’afegeix a les existents. Es tracta d’un assetjament territorial inèdit, per la seva simultaneïtat a diferents comarques i per la seva intensitat. Són capitals avalats per l’administració i pels seus programes de transició energètica cap al no res. Conjuntament, han reduït la crisi del sistema a la qüestió del canvi climàtic i han creat la religió de la descarbonització amb la qual tot queda justificat, fins i tot arraconar pagesos. És ben curiosa aquesta economia circular que centrifuga a la pagesia ecològica convertint els contractes de conreu en paper mullat. Resulta entendridor aquest màrqueting de futur sostenible que destrueix realitats de present ja existents. Així és com els causants de la crisi es renten la cara i es presenten com a salvadors urgents, engreixats amb diner públic.
El setge a la pagesia no és cap exageració ni cap recurs estilístic sinó una política promoguda i organitzada. Patim un assetjament econòmic constant amb preus indignes, jornades inacabables i intrusisme de capitals especulatius; patim assetjament burocràtic amb un desplegament de controls, normatives, restriccions i mesures kafkianes només assumibles si ets una gran empresa o vols acabar tocat del bolet; durant dècades hem patit l’assetjament ideològic de la doctrina neoliberal que marginava i estigmatitzava a la pagesia de petita escala, a la de tota la vida, amb la idea de créixer i competir o plegar. I ara patim aquest assetjament per la terra, per ocupar-la i per destruir-la.
Son els embats que hem d’aguantar a diari i que ens van minant els ànims. La nostra feina és ja de per sí complexa i sotmesa a les incerteses de treballar amb la natura. Vivim en pobles empetitits, sovint presos per les neures de ser massa pocs i pels ànims de control. Intentem aïllar-nos d’aquest clima i teixir els nostres projectes en positiu, sense malmetre el medi, produint salut a través d’aliments compromesos amb la gent propera. I tot i això, ens entren a casa i ens en volen fer fora amb projectes tronats, fora de mida i que són presentats com a salvadors de les finances municipals i creadors de llocs de treball de merda.
Efectivament, som una figura que tampoc encaixa dins de la modernitat del capitalisme verd. Tenim la terra, tenim coneixements per a la producció d’aliments, per a la vida saludable fora de les ciutats i som de naturalesa autònoma. Tots aquests atributs no són els que es volen per a la ciutadania del segle XXI, víctima de la dictadura tecnològica i de la dependència de l’empresa i de l’estat. Semblem un vestigi del passat que cal abatre i expulsar de les seues terres, com si fóssim indígenes brasilers o dignes palestins. I precisament per això resistim i resistirem. Perquè aquesta és l’essència del nostre ofici en el món actual, la de resistir.
Però per fer-ho, necessitem punts de recolzament social on fer palanca i multiplicar les forces. Ens calen eines per respondre de forma ràpida a aquestes agressions i per obrir una nova lluita en defensa d’aquesta forma de vida, la pagesia en sentit ampli. Només ho aconseguirem creant espais comuns i de la ma d’una ciutadania atenta i solidària. Oferim menjar, poble i mosaic. Demanem suport, força i determinació.
