Parlem de la Conca de Barberà, però tal vegada hauríem de dir-ne les Conques. I és que en aquest bocí de país hi ha una comarca de la vinya i una altra del blat, una de la muntanya i una altra de la terra baixa, una del Francolí i una del Gaià, una prehistòrica, una medieval, una contemporània… I totes concedeixen la mateixa importància a les múltiples expressions d’una natura rica en matisos, als paisatges canviants —o, en el cas de les poblacions, a la integritat dels seus nuclis urbans—; a conrear una certa harmonia amb l’entorn i la tradició locals, per tant. No en va, aquesta característica de la Conca de Barberà és un fenomen significatiu. Personalment, aquesta comarca sempre m’ha causat una impressió fonda. Com si la seva esplendorosa història filtrés a manera de sedàs l’aire que s’hi respira per atorgar-li solemnitat. Ben segur no és casualitat que la nissaga reial catalana hi anés a raure, primer per consolidar el seu domini en terra de frontera amb els sarraïns, més endavant per esbargir-se i, finalment, per construir-hi el panteó de Poblet.
A la Conca, aquest paper en l’època més daurada de la nostra nació li va donar patrimoni. Arquitectònic, és clar, i més genèricament cultural, llegat tossudament de generació en generació. Un exemple reeixit el tenim en l’activitat vitivinícola que s’hi aplega; motor de progrés que contribueix a apuntalar el sector turístic i que en fa una via carregada de futur tot articulant una economia d’escala en base a la pròpia singularitat: productes gastronòmics de qualitat, restaurants sòlids, allotjaments rurals amb encant, guies de natura, equipaments culturals… Paradoxa o no, en un món globalitzat, la diferenciació de l’oferta és el valor afegit que, cada vegada més, busca el passavolant. És el que ja fa uns anys es va batejar al nostre país amb el nom de turisme de la identitat per intentar definir-lo (perquè era una innovació), però que avui forma part indestriable de tota planificació turística estratègica. Aquí i arreu.
A còpia de dècades de prova i error, d’haver menystingut bona part del país i d’haver espatllat irremissiblement extenses àrees del nostre litoral, avui sabem que una activitat econòmica tan rellevant com el turisme —en realitat, tota activitat econòmica— només reverteix positivament en benefici del conjunt del territori si es desenvolupa sota criteris de sostenibilitat social i ambiental. El turisme responsable s’obre camí de mica en mica, i és una oportunitat per a la comarca. N’estic convençut. Té arguments més que de sobres per oferir una experiència turística singular i potent. No debades, a un tir de pedra s’hi apleguen cada any centenars de milers de turistes, molts dels quals ben segur estarien encantats de descobrir-la, si les grans destinacions de sol-i-platja entenen què vol dir el valor afegit. A la Conca de Barberà només li cal creure en ella mateixa, ser fidel a allò que és i treure profit dels atractius que té —bo i preservant-los.
Hi ha molta gent escèptica al respecte. Ho sé. I n’hi ha que s’ho veu com una opció a llarg termini. Però convé entendre que, en essència, no parlem de turisme. Posem-nos una màxima al cap: “un bon lloc per viure és un bon lloc per visitar”. Oi que, entès així, el futur del turisme a casa vostra (d’aquest turisme que arrela en la cultura i que beu del respecte al territori) esdevé una prioritat?
Joan Morales Morera
Periodista, Director de la Revista Descobrir
