Aquella Conca

1955Una de les vivències més marcades que guardo en la memòria és l’immens llençol blanc, un núvol flonjo de cotó tendre, que s’estenia des de les muntanyes de Prades fins al Coll de Lilla. Era el moment més màgic del viatge rutinari des de Rocafort, a la Vall del Corb, fins a Solivella, a la Conca de Barberà. El carro s’anava atansant al finestral que s’obria a la Conca, un quart d’hora després de travessar Belltall.  De molt petit em deien que aquella blancor era el mar. Després ja sabia que era la boira de la Conca que cobria tota la depressió i que només s’expandia de matinada en algunes èpoques de l’any.

La baixada tortuosa per la carretera antiga, encara sense asfaltar, feia el recorregut enormement atractiu. Tot descendent cap a Solivella el sol començava a filtrar-se penetrant la boira que s’escampava. Es descobria la pagesia artesanal amb aquelles vinyes tan cuidades i elaborades. No hi havia tanta varietat de macabeu com a la Vall del Corb. Abundava el trepat i la garnatxa. Els vinyaters de Solivella eren autèntics professionals. El poble era un centre vinícola per antonomàsia. Les grans tines, el Sindicat, tots els estris per la poda, la verema, i el transport dels raïms.

Solivella sempre ha estat una referència personal. La meva àvia era de cala Munda i l’oncle Tomàs i la tia Mundeta pujaven sovint al poble sota el guiatge de l’hereu, l’oncle Ramon, un home amb un remarcable civisme. També un germà del padrí hi tenia una germà casat a Solivella. L’oncle Salvador havia escapat pel corral en els fets tràgics de 1936 i arribà a Rocafort per passar-hi la resta del conflicte. Ens explicava que havia estat jutge de pau a Solivella. Era de cala Manuela, una casa humil, de treballadors esforçats, que avui ja no existeix.

A Solivella hi havia anat a veremar de molt petit. Dormia a cal l’oncle Tomàs, un home amb un gran sentit de l’humor, que em despertava a trenc d’alba quan les campanes tocaven per començar la jornada de verema. Tota la família en participava. Homes i dones, nens i nenes, algun foraster voluntari… El veremar era la gran festa de la pagesia i la consumació d’un any de treballs tallant herba, ensulfatant, espampant, escavallant, ensofrant i veient com els raïms anaven adquirint volum, canviaven el color fins que arribava el moment sublim de ser collits manualment.

L’emparentament de tantes cases de la Conca i de la Vall del Corb tenia els seus orígens en les feines del camp. A l’hivern pujaven molts collidors i collidores d’olives que passaven els dies curts i les llargues nits a les cases dels pobles. A la tardor es produïa un retorn de les visites hivernals. D’aquestes relacions en sortiren moltes famílies que han tingut l’origen a la Conca i a la Vall del Corb.

Ens els dos paratges hi abundaven artesans de la pagesia, picapedrers, caçadors, empeltadors, llauradors de solcs perfectament rectilinis, fusters, ferrers, manobres, vinyaters que produïen un vi de taula, gens elaborat però de bon veure. Com ha canviat tot.   

http://www.foixblog.com/2014/05/23/solivella-aquella-conca-de-barbera/

Lluís Foix [http://www.foixblog.com/]
Periodista