Després de disset anys, acomiado una manera de viure, vull dir una condició laboral: al gener deixaré de ser autònom. En aquest país, ser un treballador autònom equival a empassar-se una clamorosa indignitat: ja pots crear riquesa (intel·lectual o de la mena que sigui), ja pots omplir el teu temps i el dels altres de coses diverses (i, de tant en tant, certament positives: publicacions, en el meu cas, d’índole vària), que no tindràs mai dret d’estar malalt ni de fer créixer un raconet econòmic per al dia de la jubilació. L’autònom és, per dir-ho en plata, un pobre desgraciat, que ha d’assumir una part absolutament desproporcionada del cost de la festa (és com si els altres es fessin càrrec de pagar les patates i els fastigosos ganchitos, i l’autònom hagués d’assumir el cost dels entrepans, les begudes i l’alcohol). El cos menut de l’autònom és com un sac ple de sorra en què l’Estat assaja la condició punxent i tallant de la seva completíssima col·lecció d’armes blanques: espases, sabres, ganivets i coltells. I jo ja en tinc la pebrotera plena, de talls i d’ofecs i d’oprobis!
A final de l’any 1998 vaig deixar la meva feina de professor d’institut, guanyada per oposició, i, al cap de ben poc, al començament del 99, vaig entrar a treballar a Catalunya Ràdio. Iniciava una època de periodista que ha durat gairebé vint anys. Tenia una certa experiència en el món de la ràdio, és cert. Però on vaig aprendre l’ofici va ser en aquella sacrosanta casa, Catalunya Ràdio (en concret, en el projecte anihilat de Catalunya Cultura), una casa que, registre rere registre, va, cada cop més, a mal borràs. He fet ràdio, televisió, he col·laborat en una vintena llarga de mitjans… Però ara ja no sóc ningú, per al món del periodisme (no és que hagi estat mai gaire cosa, eh!). De tot el que he fet, que és molt, si més no en quantitat, em sento legítimament orgullós de la majoria de coses, i insatisfet o, fins i tot, avergonyit d’algunes altres, no gaires.
No recordo quan vaig emetre la meva primera factura. Calculo que devia ser pel febrer de 1999. Però ara sé que, d’aquí a menys d’un mes, faré l’última, i això, encara que pugui semblar estrany, m’omple de joia. Fa poc, el meu gestor somreia per sota el nas en constatar que no havia variat mai la numeració de les meves factures d’ençà del dia que vaig enviar la primera. Això vol dir que l’última serà un número pròxim al 1.000 (aquesta setmana emetia la número 991). Per tant, gairebé 1.000 factures més tard, i després d’uns anys com a periodista que m’han proporcionat alegries majúscules i, en els últims set o vuit anys, encara molt més, maldecaps persistents, deixaré de ser autònom, em deslliuraré d’aquest malson i faré una botifarra colossal a un Estat que penalitza de manera tan vil el petit, minúscul, treballador autònom, i que transigeix, en canvi, amb els peixos grossos, aquells que suren, farts de felicitat, en el mar de l’abundància, i encara fumen puros submergibles. ¿Sentiré cap llei de tristesa? No gens. M’enduc, esclar, records molt feliços sobretot dels cinc anys i mig en què vaig tenir l’oportunitat de firmar cada dia un programa cultural de tres hores (Fum d’estampa) a la ràdio. Però tanco la paradeta. Ni enrabiat, no estic (encara que ho dissimuli tan bé!): ara el que em cal és centrar-me, amb moltes ganes i dedicació, en la meva recuperada feina de professor; el que desitjo i planejo és fer una vida encara més senzilla que la que ja faig, frugal quant a les despeses, rica quant a les lectures i els estímuls intel·lectuals, allunyada de la Barcelona periodística i editorial, propagandística i vàcua, copada per quatre gallets de panses que no deixen ni una escletxa perquè l’aire es renovi i no pudi a gos mort, els xarlatans de sempre (allò que abans se’n deia els venedors d’alfombres, ja em passareu el castellanisme o l’arabisme). S’ha acabat! En tinc literalment els capcirons plens!
Conservaré les meves col·laboracions a La Vanguardia, El Punt Avui, El 3 de vuit i La Conca 5.1. Aquesta serà, com si diguéssim, la meva vinculació amb el món, facebook a banda. Deixaré de fer pròlegs de llibres, articles commemoratius, conferències, recitals de poemes per amor a l’art (tot, de franc, per descomptat!, i no et queixis pas). Refusaré, finalment, de fer presentacions de llibres i actes públics de tota mena, llevat les presentacions i els actes per a la gent que estimo. Vaig començar a ser presentador oficiós de llibres l’any 1990, quan vaig ingressar a l’editorial Columna. Si per cada llibre presentat hagués cobrat (i estalviat) un euro (ni que fos la voluntat), avui tindria ben bé sis mil euros de raconet. S’ha acabat, tot això! Com s’ha acabat (quina pau!) haver de perseguir els representants de les institucions públiques (i, fins i tot, en algun cas, privades) perquè et paguin una feina que vas fer dos mesos enrere, i per la qual tu ja havies avançat l’IVA. Fora tanta indignitat! L’autònom és, per definició, el cornut que paga el beure. A mi pagar unes quantes rondes ja m’ha estat bé, durant gairebé dues dècades. Però últimament el banyam em pesava en excés, ¿eh que m’enteneu?, i per entrar a casa havia de fer massa maniobres. A la merda tot plegat (amb perdó)! Qüestió de dignitat.
