Dijous a la tarda. Repasso tota la documentació i em disposo a trucar a Abel Mendoza (San Vicente de la Sonsierra, 1961). Com sempre, tinc una certa sensació de vertigen prèvia a la conversa; aquesta vegada, incrementada pel fet de dirigir-me a algú que porta més de 30 anys desenvolupant un projecte “laboral”, que és un projecte de vida. Teclejo el número en el meu telèfon i truco. M’atén la veu càlida i predisposada de Maite Fernández (San Vicente de la Sonsierra, 1962) –enòloga del Celler Abel Mendoza i “companya de vida”–, que em comenta que l’Abel és al camp, amb el pèrit, avaluant els danys que la gelada tardana de finals d’abril va causar en les vinyes de la Rioja Alta. Conscient que per a un “destripaterrones” l’afectació en només una sola vinya es tradueix, ja no en una qüestió econòmica, sinó en una pèrdua gairebé personal, ho deixem per a més endavant.
És dilluns i sembla que l’inici de setmana ens ha donat una energia renovada per a iniciar una xerrada que es prolongarà durant 45 minuts. Des de Sant Vicent de la Sonsierra, l’Abel saluda enèrgic i es disposa a explicar-me la seva “aventura” en el món del vi. Té tan clars els seus orígens en ell i tot el que li ha reportat el camí, que enfila el relat com Aracne el seu tapís.
Abel Mendoza no sabria posar una data exacta al moment en què va començar a endinsar-se en el món del vi. Podria dir-se que la seva llar en desprenia el seu aroma des que el seu besavi va començar a produir raïm i a transformar-lo per a vendre’l. Així i tot, “el meu interès no és innat; és més, vaig créixer en un moment en què a casa et deien que abans de guanyar-te la vida en el camp, te n’anessis a escurar xemeneies.” Però als pares d’Abel “els apassionava la terra i el que podien extreure d’ella, encara que no es plantejaven per a res comercialitzar la producció.”
Als anys 60 i 70, eren les grans empreses les qui embotellaven el vi i controlaven els ets i uts de la legislació. Les circumstàncies fruit d’aquest domini del circuit de comercialització i distribució van motivar que l’Abel agafés les regnes del negoci familiar: “em vaig trobar amb una història personal que va acabar orientant la meva carrera; un gran operador va deixar de pagar-li una quantitat important de diners al meu pare en un moment determinat i això es va ajuntar amb un petit esglai que li va donar el cor. En aquest moment, ell va veure que la situació li quedava gran, em va cedir les terres i em va dir: aquí les tens, fes el que vulguis.”
D’aquesta manera, i sense haver-se plantejat si li agradaria o no, l’Abel es va fer càrrec de les vinyes familiars i va descobrir la part més crua del negoci del vi. Amb tot just 20 anys i, després d’haver de relacionar-se amb el món “adult” dels banquers, es va dir a si mateix: “mai més; si m’arruïno, m’arruïno sol; no vull que ningú es quedi amb el meu esforç, el meu treball i els meus diners i, a més, no es reconegui absolutament res.” El viticultor es va cansar de veure “com el meu treball valdria només per a posar el raïm en una cisterna d’un milió de litres” i va decidir intentar “donar-li valor i dignificar-lo.” Així és com al 1981, –amb les butxaques pràcticament buides, però amb la determinació d’anar, a poc a poc, veient fins on es podria arribar– Abel Mendoza va començar a interessar-se, primer, i a apassionar-se, després, pel món del vi. L’any 1986, començarà la construcció del celler i al 1988 embotellarà i comercialitzarà la producció, per primera vegada, sota la marca Jarrarte.
És durant aquests anys quan possiblement es produeix un dels fets més importants per al futur del celler, més enllà de la seva creació. Quan el vi és la teva manera de vida, necessites que qui t’acompanyi en aquest periple confiï en tu. Per això, l’Abel no té més que paraules d’agraïment per a la Maite “que al llarg de tots aquests anys ha estat enganxada a mi com el pegat de Sor Virginia i no sé si estant o no d’acord amb tot o confiant en el que aquest boig anava fent.” Ella, la família de la qual no tenia cap vincle amb el sector vinícola, va acabar cursant estudis de viticultura i enologia a l’escola de formació professional I.E.S. Duques de Nájera de Logronyo. La seva destresa amb l’anglès, juntament amb el saber fer de Celler Abel Mendoza, els va obrir les portes del mercat internacional i va fer possible això que tant meravella l’Abel: “mai hauria pensat que una ampolla de vi m’hagués portat a la Xina, Llatinoamèrica o Londres quan vaig començar aquesta aventura.”
De la mà de la seva aliada imprescindible, la seva “companya de l’ànima”, ha aconseguit afermar un model de negoci fonamentat en el respecte pel sòl, el clima i les varietats i “en ser el menys intervencionistes possibles en la seva gestió;” un model que, segurament, “no és el que dóna més beneficis, però que ens permet viure satisfets.” Amb el convenciment de qui ha exercit aquesta pràctica durant més de la meitat de la seva vida, l’Abel afirma que “encara que has de poder viure del vi, el guany econòmic no ha estat mai una obsessió. Tot el que guanyem torna a revertir sobre el celler.” Per a ell, l’objectiu principal d’aquest projecte és “divulgar un model de vida i de sostenibilitat; el nostre llegat consisteix a mostrar què és el món del vi per a nosaltres.”
A causa d’aquesta filosofia, a aquesta manera d’entendre el treball i la relació amb la vinya i l’entorn i la dimensió que els citats elements aconsegueixen en una ampolla de vi –fil conductor d’ “Al natural”– són molts els qui han batejat a Abel com un vigneron de La Rioja, a imatge dels “artesans del vi” de la Borgonya. Pendent de tot el procés, des de la poda de la planta fins a la selecció del raïm i la seva vinificació, la màxima per la qual es regeixen els vins d’Abel Mendoza és aparentment senzilla: “aplicar un determinat tipus d’agricultura i ficar el vi en una ampolla aportant-li valor, des de l’honestedat.”
No posseeix cap certificat que acrediti si conrea i elabora seguint els principis de la viticultura ecològica o biodinàmica i prescindeix de la idea de buscar una certificació que doni valor al que fa, convençut que, sovint, “sóc més exigent que qualsevol normativa.” Amb 40 parcel·les repartides al llarg de 18 quilòmetres i tres municipis diferents, “no pots controlar el que fa tu veí, que té la parcel·la a 10 metres de les teves.” Optar o no per una pràctica agrícola concreta es converteix en una qüestió de responsabilitat personal: “jo vull durar molts anys, però vull que els meus clients durin amb mi. O creus en aquest model o no te’l creus.”
En aquest sentit, el viticultor de San Vicente de la Sonsierra es mostra respectuós cap als diferents models que existeixen per a tirar endavant un celler, encara que no per això deixi de ser crític amb qui s’oblida dels valors i pensa que tot val: “jo necessito creure en el que faig per a vendre les ampolles, no em val amb simplificar-ho tot i centrar-te en fer el teu vi i ja està, no vull que es quedi tot en un text literari la informació del qual no té per què coincidir al 100% amb el que es fa.”
Per aquest motiu, Jarrarte, Abel Mendoza Selección Personal o Tempranillo/Graciano Grano a Grano són una mica més que el relat sobre un jove que es va carregar el negoci familiar al coll i va aconseguir convertir-se en una referència en el sector. Són el fruit d’un treball que parteix de l’interès, la recerca i la passió d’un viticultor compromès amb un entorn, un territori i una forma de vida. El resultat d’una combinació que barreja en les seves dosis justes el coneixement i la metodologia basada la prova-error i que pot percebre’s en la forma en la qual l’Abel parla dels seus vins. De Jarrarte, buc insígnia del celler en els primers 90, més que consolidat en l’actualitat, confessa que li diverteix fer proves amb els sòls al·luvials, els argilosos-calcaris pedregosos o els arenosos i entendre què poden aportar al vi. L’Abel Mendoza Selección Personal “és l’elegància dins la senzillesa” mentre que amb el Tempranillo o el Graciano Grano a Grano “busquem més longevitat, una mica més d’estructura.” Sorprèn la seva aposta pels blancs en un territori que no és conegut per aquest tipus de vins. Desafiant una vegada més la tendència, Abel va decidir vinificar varietats com la Malvasia o la Garnatxa Blanca a imatge “dels vins francesos blancs, aquests que feien amb bâtonnage en barrica…” perquè “em vaig negar a creure tota una sèrie de mites que deien que aquests vins es podrien fàcilment, s’oxidaven, etc. Sorprenentment, el meu pare, a qui no li feien gràcia els blancs, per primera vegada va dir: això ja m’agrada. I quan un pare et diu això…”.
L’indicador del canvi generacional i de la manera d’entendre el vi i la seva elaboració el trobem també en la figura paterna. En les seves llàgrimes el dia en què l’Abel va començar a tirar raïm per a buscar la qualitat: “El meu pare deia que ell no treballava per a tirar raïm, però va acabar entenent-ho i fins ajudant-me a fer-ho.” Aquesta nova fornada de viticultors va començar a “aportar un coneixement que anava més enllà del llibre que servia de base per a tots els elaboradors. Vam haver d’anar a poc a poc buscant el nostre camí.”
Un camí que “ha estat difícil, però bonic.” Perquè, segons l’Abel, “tot el que tenim és el camí recorregut i anar veient a poc a poc el que hem aconseguit, amb perspectiva, per a afirmar que ha valgut la pena i que ho continuarà fent.” Tota una lliçó de vida que li permet afirmar amb convicció que “quan compres una ampolla de vi de cellers d’aquest perfil, estàs comprant alguna cosa més que vi.”
