Quan ens van confinar per la Covid, el meu company i jo ens vam quedar al meu pis durant els cinc primers dies, però llavors ell va haver de marxar per cuidar el seu pare malalt. I per tant, jo em vaig quedar confinada tota sola. Vaig aguantar una setmana fins que me’n vaig anar a casa ma mare, que també estava confinada sola. Durant aquella setmana que vaig passar sense companyia, a pesar de tenir internet, telèfon, televisió i poder sortir a comprar menjar i a tirar les escombraries, el primer dia que em vaig quedar sola, no, però cap al quart, quan sortia al balcó al vespre, en veure els meus veïns, alguns dels quals tocant un instrument, em posava a plorar. I això que just fins una setmana abans havia viscut tota sola durant anys a Barcelona. Però la sensació de no poder tenir contacte físicament amb ningú de manera indefinida m’era com un ofec, una tristesa molt gran.
És per això que quan he sabut que una espeleòloga s’ha passat cinc-cents dies tancada en una cova a setanta metres de profunditat sense llum natural ni cap referència temporal se m’han posat els pèls de punta. M’ha impressionat molt. És a dir: no ho puc entendre. És que no me n’avinc. És que va entrar-hi amb quaranta-vuit anys i n’ha sortit amb cinquanta! Em pregunto per què una persona s’ha de voler aïllar d’aquesta manera durant tant de temps, a menys que la busqui una organització criminal o que esperi que prescrigui algun delicte. Però vaja, que no és el cas, tot el contrari. D’altra banda, em sembla admirable; d’una fortalesa que ni un monestir ple de monges de clausura. Podríem dir que l’espeleòloga ha portat a l’extrem la seva vocació.
Evidentment que m’interessa moltíssim tot el material que se’n generi. Flamini s’ha prestat, a més de a protagonitzar un documental, a participar d’un estudi per saber com afecta l’aïllament social i la desorientació temporal extrema, també quant a canvis neuropsicològics i cognitius.
Recordo que durant el temps que vam estar confinats o semiconfinats tenia el pensament recurrent que tot aquell temps era temps de les nostres vides que passava i que no tornaria. Vivències que no tindríem. Al final, i passats els mesos, vaig entendre que aquell confinament que vaig passar amb ma mare no era temps robat sinó trobat. Una experiència que ara les dues recordem amb un somriure. Una experiència que no hauríem viscut de cap altra manera. Suposo que per aquí deu anar la cosa.
