El “No a l’Ós”, la re-introducció de l’ós al Pirineu com a símbol dels conflictes territorials entre el poder públic i les poblacions locals.
“Veurem el pecat comès al permetre l’extinció d’aquesta criatura, en l’antiguitat divinitzada, i l’intent de retornar a un idíl·lic paradís perdut, a una somiada naturalesa verge”. Sophie Bobbé[1]
Aquesta és una història que no té la intenció de presentar als “uns” com a àngels i als “altres” com a dimonis. Aquesta és la història d’un dels molts conflictes que s’esdevenen al nostre territori. Aquí, de nou, les línies al voltant de la raó són molt fines i variades. Presentarem dos “bàndols”, com si es tractés d’una guerra – a hores semblant de veritat -, els quals tenen les seves raons per posicionar-se i, erròniament, generar una lluita de competències, d’idees i normalment d’egos que acostuma a aguditzar encara més el conflicte. Aquesta, és la història d’un país, d’un planeta, que té un problema de primer ordre: la manca d’escolta; la comunicació.
Aquest proppassat mes d’octubre de 2018 amb l’amic Pepe Camps (fotògraf i realitzador) hem començat el rodatge entorn el conflicte de l’ós al Pirineu (Català i Francès) que finalitzarà aquest setembre de 2019.
Arrel de veure com el conflicte esclatava al Pirineu aquest estiu i les conseqüències que se’n derivaven vam considerar que això s’havia d’explicar. El títol no té filtres, “El No a l’Ós”. Teníem clar que havíem de partir d’aquest punt de vista. Existeixen nombrosos documents audiovisuals que ja han tractat reiterades vegades el “Sí a l’ós” a la península. Crèiem que era hora de mirar-ho des de l’altre punt de vista, garantint testimonis objectius, de pastores i pastors, de ramaders que, amb arguments i gens de crispació, des del seu dia a dia i des de la seva activitat poden explicar el què significa conviure amb l’ós. I això, ens agradi o no, és una evidència i, ens agradi o no, genera unes oposicions molt marcades.
Un títol tant senzill i benintencionat per la nostra part, està generant molt debat. Sense adonar-nos-en estem incomodant a bona part de la gent que li arriba. Aquesta és una opinió que a dia d’avui s’ha tornat políticament incorrecta. L’oposició en aquest cas a una figura tant emblemàtica com és l’ós, està per molts fora de lloc. No toca. Però sí és ben cert que aquesta re-introducció comporta uns problemes associats que s’han d’explicar, i és feina nostra – així ho pretenem – de fer-ho i mirar de generar empaties respecte aquesta més enllà de les creences personals que puguem tenir alhora de gestionar el territori, els espais naturals, els seus usos i els seus pobladors, sense creure que hi hagin drets que estan per sobre dels altres. Volem intentar crear una tabula rassa on s’escolti sense pre-judicis previs i s’arribi a una conclusió personal entorn al que veurem i sentirem.
Abans de començar vull posar de manifest la meva admiració pels tècnics del Piroslife que treballen per fer efectives les mesures de prevenció respecte a la política de l’ós amb la màxima professionalitat i rigor; a l’actual director de medi natural que s’ha trobat amb aquest conflicte iniciat i que intenta a través de tots els mitjans trobar-hi solució; i al sector ramader – amb arguments – dels territoris afectats que miren de ser escoltats i co-habitar amb aquest galimaties de fauna salvatge re-introduïda i a cops, introduïda, sense cap planificació en un entorn social i econòmic que ha canviat radicalment del com era fa, com a mínim, 50 anys enrere.
Història duna dominació
Aquesta és la historia d’una dominació secular. En primer terme d’una dominació respecte l’ésser humà cap als grans depredadors per arribar a un equilibri entre l’activitat tradicional i la fauna salvatge; i posteriorment – dècades més tard – d’una dominació de la ciutat-estat cap als territoris de muntanya, cap als territoris rurals, imposant també la seva veritat per sobre dels coneixement dels locals.
És obligatori, també abans de començar, evidenciar que l’extinció de l’ós es produeix a causa dels humans, de les polítiques i de la manca de protecció d’aquest plantígrad. En el cas de Catalunya gairebé desapareix a finals dels 80 (quedant tres exemplars autòctons) després de ser espècie cinegètica fins l’any 1967 i de reiterades accions de furtivisme amb total impunitat i sense cap conseqüència penal. De fet, i arrel de la creació de “las Juntas Provinciales de Extinción de Animales Dañinos” del dictador Franco, s’obre la veda a exterminar aquestes “alimanyes” (ossos, trencalossos, àguiles, llops i guineus) dels territoris rurals, fins i tot arribant a pagar primes a qui els caçava. L’ós és converteix, finalment, després d’haver-ho fet ja l’Europa Occidental, en espècie protegida l’any 1973.
El que és interessant entreveure és el perquè s’ha produït aquesta oposició a l’ós. A dia d’avui ens ha arribat a que l’ós era un animal perillós i que en l’època dels nostra padrins i repadrins havia fet molt mal. El que s’ha de veure és si aquesta lluita ancestral cap a l’ós responia a la quantitat de danys que causava o bé a d’altres raons. Fent una mica de recerca trobem que la raó principal de la seva extinció apunta a motius econòmics on era molt important l’aprofitament d’aquest animal: greix, carn i pell. “Joan Amades assegura que dos o tres ossos caçats servien per passar tot un any” [2]. Aquesta raó evidencia que un dels motius principals de l’extermini responia a un context socioeconòmic determinat, que a dia d’avui costa d’entendre, però hem de mirar de fer l’esforç fent aquest viatge en el temps i posant-nos en la seva pell. La cacera de l’ós era tan important que fins i tot s’exhibia la presa un cop morta, traient-ne, a canvi, recompenses per part dels habitants dels pobles. Per tant el que veiem és que els danys que causava als ramats, també importants, no foren el motiu principal del seu extermini. És evident també que en aquella època els ramats eren petits i tenir baixes podia ser un motiu perquè una casa s’arruïnés.
Sophie Bobbé afegeix a tot això un substrat antropològic molt interessant que amplifica aquesta obsessió d’acabar amb aquest gran depredadors apuntant a la gran influència que va tenir la religió cristiana. Amb la voluntat d’eradicar els déus pagans en el marc de les comunitats més aïllades, com va ser l’ós, es van iniciar tremebundes campanyes de desprestigi d’aquest a través de falsos atributs i actituds, insistint en la seva malignitat. Aquestes creences impostades perviuen a dia d’avui en el imaginari cultural dels territoris muntanyencs molt més del que podem imaginar-nos. Això és un fet que podem constatar quan fem les entrevistes del documental.
Contràriament a aquestes creences, l’ós sembla ser un ésser tímid que acostuma a fugir quan ensuma o sent una persona a quilòmetres, un exemple de la coevolució amb l’Homo sapiens.[3] En el cas, però, de la re-introducció al Pirineu, l’ós bru s’ha apropat molt més del desitjable i això té unes raons biològiques determinades que probablement s’expliquen per – tot i els 20 anys de re-introducció – la seva recent arribada. Tot just semblen estar ell, els ramaders i l’administració, en l’inici del procés d’adaptació.
La re-introducció de l’ós
El conflicte de l’ós és un cas paradigmàtic. Es re-introdueix l’any 1996 després de, pràcticament, la seva extinció al Pirineu Català a través d’un acord fet amb força precipitació entre França i Catalunya. Es re-introdueix sense haver fet una negociació amb el territori. De fet s’imposa tot i l’oposició dels locals.
En el seu moment, i vint-i-tres anys més tard, encara moltes de les preguntes que es feien els muntanyencs entorn la gestió de la re-introducció d’aquest plantígrad encara no s’han respost clarament. Per exemple no s’ha fet públic d’una manera oficial fins a quina població d’ossos es vol arribar al Pirineu fent viable la co-habitació – a través del suport d’un estudi seriós que ho acompanyi – ; no ha estat, també, fins a novembre de 2018, l’establiment d’un protocol d’actuació respecte a la re-introducció dels ossos; i tampoc es van establir mesures de prevenció fins fa 7 anys en els territoris afectats. En conclusió, tot plegat sembla una decisió presa a corre-cuita, sense cap planificació a llarg termini. Tot això, òbviament i és fàcilment compressible, genera unes afectacions, no només en danys, sinó en la moral dels pobladors generant una manca de confiança respecte els governants que actualment és difícil tornar a recuperar.
La situació de la ramaderia actual davant l’ós
És ben clar que la re-introducció de determinades espècies de la fauna salvatge té unes afectacions al sector, a l’activitat ramadera, i a la seva mateixa acció en pro la biodiversitat. Els ramats d’oví són peces clau a l’hora d’afavorir i de conservar una biodiversitat riquíssima gràcies al manteniment de pastures naturals. Aquest és un dels sector més afectats pels grans depredadors i és el que pateix i en patirà les principals conseqüències. Aquesta afectació varia molt si parlem del Pirineu Català o del Pirineu Francès. Els atacs dels ossos, per exemple, a França són més nombrosos a causa de la climatologia (boira força permanent durant l’estiu) i la geografia. L’ós que és per defecte oportunista i aprofita aquests context per satisfer una part de la seva alimentació[4]. Alhora els ramats francesos són més petits que aquí i això condiciona la viabilitat d’aquests petits projectes. A mig termini les conseqüències per aquest país són o bé l’abandó de l’activitat ovina o bé, deixar d’aprofitar les pastures estivals amb la conseqüent pèrdua de biodiversitat.
En quan al Pirineu Català s’ha demostrat en els darrers 7 anys com les mesures de prevenció aplicades al sector oví són altament efectives, no només disminuint enormement les baixes per atacs, sinó millorant la gestió dels ramats, la seva cura i en conseqüència les baixes que s’ocasionaven abans de l’ós per atacs de gossos assilvestrats o bé per malalties dels ramats que no es podien atendre en el moment a causa de la manca d’un pastor fixe a la muntanya. Per tant, la valoració que es pot fer a dia d’avui al costat català, en els sectors que es poden aplicar les mesures de protecció, són a data de 2019 molt favorables. Aquí el buit el tenim amb el bestiar gran (boví i equí) amb el que més enllà de poder posar vaquers i eugacers que periòdicament puguin anar a donar un cop d’ull als ramats dispersos per la muntanya, no es poden aplicar mesures més efectives contra els atacs – com tancar cada nit els ramats – i per tant són més vulnerables als atacs nocturns que pugui ocasionar l’ós.
Per altra banda, cal remarcar que, el sistema ramader i la seva gestió es troba gairebé a les antípodes del que havia estat al Pirineu: menys poblament, terciarització, usos lúdics dels espais naturals i de les activitats tradicionals (Llobet, Ll. 2019[5]). Hem passat de tenir granges extensives amb pocs animals on s’hi dedicava una família sencera, a tenir granges extensives amb molts animals i on s’hi dedica només una o dos persones. Això comporta una càrrega de treball enorme per la persona que es troba al davant, fent-li impossible gestionar ni física ni psicològicament qualsevol entrebanc més enllà del feixuc dia a dia. I això no és cap impostació, és un realitat. Tot i que és cert que el sector ramader necessita d’una empenta i d’un canvi de “xip” que el porti a ser més sobirà, més autònom econòmicament i més decidit, el que abunda al Pirineu, és un sector que es troba afeblit i amb poca força per la reivindicació. Només en casos extrems – com ha estat el reiterats atacs aquest estiu de l’ós Goiat – ha fet que el sector ramader s’hagi unit, encara que temporalment, per reivindicar els seus drets, de vegades poc encertat en les accions que ha portat a terme. Moltes coses es barregen en aquestes manifestacions i manifestos. La fauna salvatge, però, és el tema en comú, i és ben cert que la manca d’una correcta gestió per part de l’administració està portant problemes molt greus al sector: sanitaris (retorn de la tuberculosis per la fauna salvatge i en conseqüència paralització de granges), baixes en els ramats i danys importants en els prats i sembrats[6].
Amb tots aquests antecedents és un sector molt demonitzat per les seves opinions en contra la fauna salvatge. La transformació de les societats rurals a majoritàriament urbanes, desafectades del que significa viure de l’activitat productiva agrària i de les implicacions d’aquesta, fan que sigui incomprensible una postura “tan radical”, considerada com a molt poc civilitzada en els dies que corren.
A aquests “bàrbars”, també se’ls hi recrimina -sent un dels principals arguments d’atac- que reben ajuts públics i això dóna el dret, a qui els paga a través d’impostos, a decidir què i que no es pot fer en els territoris que gestionen. Com si el fet de rebre ajuts públics obligués a tots aquells que els reben a fer el que la població, en general, vol. Hi haurien molts sectors que reben ajudes, més enllà del primari, que no estarien d’acord amb aquesta opinió.
És important llavors recordar que la majoria de pagesos que reben ajudes, excepte sonades excepcions, les reben per poder oferir un producte a millor preu al consumidor final, tot i que la majoria de vegades acaben convertint-se -per fer viable els seus negocis- el que ningú vol, un subsidi. L’administració ha perdut molt de temps al no acompanyar el sector primari en la seva transformació a peu de prat. No ha aconseguit empoderar-los més enllà de fer-los creure que el veritable progrés era invertir en maquinària i infraestructura de la seva granja (i per tant ser dependents de les ajudes i dels préstecs) i no en ser sobirans i autònoms a través de projectes d’escala humana. Tot plegat, si ho voleu veure, un despropòsit que no es pot agafar per enlloc.
A tall d’exemple, i seguint aquest model clàssic de pagesia – ramaderia, a febrer de 2019 un pastor que es dedica a la venta de carn està venent un corder de 3 mesos, alimentat de la llet de la seva manera que pastura en prat natural al misèrrim preu de 60 euros l’animal. Com es pot entendre així no es pot viure i també, com es pot entendre, una problemàtica afegida com és la re-introducció de l’ós es pot arribar a prendre com el sac de boxa per descarregar-hi tota mena de frustracions.
Les raons de fons del conflicte
Aquest “No a l’ós” és en bona part el resultat de l’aplicació de polítiques públiques de dalt a baix que durant molts anys, encara ara, imposen una ideologia, una teoria i una pràctica sense tenir l’acord dels sectors implicats.
Estarem d’acord en el fet que arriba un moment en la història moderna del nostre país on l’ecologisme es fa necessari. La sensibilització per part de la població entorn la conservació de la fauna i la flora s’evidencia. El poder públic, però, institucionalitza aquest discurs, fent-lo propi i s’oblida dels pobladors locals considerant que no té sentit mantenir un Pirineu despoblat i una ramaderia que no genera PIB.
S’abandona a les poblacions rurals i se centralitza l’activitat cap a la indústria. El coneixement rural es defenestra i amb això s’esborra gairebé la presència humana dins dels espais naturals. L’ecologisme, sense la part humana, s’estén a tort i a dret des d’una postura impositiva i autoritària. José Àngel Bèrgua[7], ens explica com aquest poder dominant creu que el poblador local, el muntanyenc “no coneix, no entén” (=és ignorant), i és per això que considera, unilateralment, que no hi ha cabuda per a la negociació. Per això canvia l’estratègia i enlloc de negociar, passa a l’acció “educant”. Donant per entès que l’experiència i el coneixement del rural no és vàlid. D’aquesta manera, molt sibil·linament, obliga al muntanyenc a alienar-se al bàndol dels que manen. És aquesta tàctica, errònia, que condueix temps més tard al conflicte que sembla no trobar solució.
Pots ser de bones a primeres tot això ens resultarien arguments llunyans als nostres valors, però si posem d’altres exemples, considerats més populars en l’ideari social contemporani, veurem que ens trobem davant d’una situació molt semblant: el decret recent entorn la venda directa de llet crua per a ramaders petits; el compliment de normes sanitàries industrials per a petits obradors artesans; la imposició de pantans, parcs eòlics i abocadors; la imposició de grans infraestructures viàries duplicades en el territori, el pla hidrològic nacional, les línies de molt alta tensió i els traçats de línies d’alta velocitat. Imposició. Imposició. Imposició… sense tenir cabuda la negociació i/o els processos de participació vinculants.
Els conflictes territorials/sectorials tal i com ja manifestava Oriol Nel·lo[8] en el seu llibre “Aquí, No!” venen marcats per una manca de negociació de l’estat/govern vers el territori. “Acostumen a venir d’una manera sobtada on part de la població sent com una amenaça per a la seva qualitat de vida. Aquesta actua en conseqüència, oposant-s’hi, confrontant-se amb els altres agents implicats i això acaba per desencadenar el conflicte”. Això és l’efecte de l’arrossegament d’una manca de polítiques territorials aplicades des de l’administració que molt sovint, si hi són, “estan mal dissenyades i gairebé sempre mal explicades”. El conflicte de l’ós és un símbol més del fracàs de la gestió política que ignora sistemàticament i menysprea, els coneixements i codis locals d’un territori determinat.
Els codis del governant – que són els que es consideren com a vàlids – passen per les negociacions en despatxos, amb un llenguatge tècnic. Els codis dels muntanyencs passen per negociacions a peu del terreny, passejant per la muntanya, decidint-ho in situ (J.A. Bèrgua 2019). El “vençut”, doncs, en aquest cas el muntanyenc, li queda la sensació que no és ningú, que la seva opinió no compta i que de nou torna a ser conquerit per aquells que no viuen ni gestionen l’espai intervingut. Segurament si s’utilitzessin els codis correctes, amb el temps que requereixen les negociacions llargues, s’arribarien a acords molt més estables.
La societat rural és naturalment conservadora, a cops hermètica, és cert; i també és cert que segurament costaria molt convèncer – davant d’arguments com “sempre s’ha fet així – de determinades decisions que es consideren un bé per a la humanitat i el nostre planeta. Però també és ben cert que és necessària sempre la negociació, que sempre és necessari el respecte mutu, i també és ben cert que hem de ser respectuosos amb les formes de vida tradicionals mirant de trobar l’equilibri.
Hem de saber entendre la complexitat d’explicar aquestes relacions que s’estableixen des del poder i com el local li costa expressar el perquè del seu malestar. A cops aquesta expressió acaba sent molt radical a ulls de les persones que viuen el conflicte des de fora del territori, acabant considerant als opositors – en aquest cas de l’ós – com a incívics de primer ordre. I és ben cert que a hores algunes d’aquestes accions portades a terme per grupuscles ho són i de vegades amb un marcat to violent. Però això no és una altra cosa que l’efecte dominó de la manca de consideració que arrosseguen des de fa dècades.
La solució
Gestionar tot això és fa molt complicat. Igualment, però, és més que necessari i obligatori tenir una voluntat de diàleg que porti a un procés de negociació que miri d’arribar a un consens que satisfaci a les dos parts. I en els dies que corren, em sembla, que això és de fàcil comprensió.
Si em pregunteu quina és la nostra opinió personal, dir-vos que no estem ni a favor, ni en contra. L’ós ens agrada. És una bèstia preciosa que de nou habita les nostre valls. Igualment, nosaltres no tenim cap ramat a la muntanya, un ramat seleccionat que fa anys que conviu amb nosaltres. Per tant se’ns fa molt difícil prendre un posicionament a favor o en contra, ara mateix. Clarament però ens decantaríem cap a una plena convivència que garanteixi l’activitat ramadera extensiva a les nostres muntanyes i la vida de l’ós. Entenem perfectament el neguit diari dels pastors i ramaders entorn si aquell dia tindran, o no, un atac de l’ós i si perdran alguns dels seus animals. Pensem que això és ben comprensible per tothom, i sinó ho és, pot ser ens tocarà, als de mentalitat urbana, a ser educats com els muntanyencs amb l’ós, per entendre que l’activitat primària és cabdal per la conservació dels paisatges, dels coneixements ancestrals encara vàlids i de l’activitat primària per a la producció d’aliments, bons i sans.
La nostra perspectiva és escoltar i volem convidar a fer-ho. El No a l’Ós explica moltes més coses que l’oposició a la fauna salvatge. Com hem vist, explica les relacions de poder dins d’un mateix espai per aquells que el gestionen (administració i muntanyencs). Esperem poder fer arribar apropiadament el perquè s’arriba a aquesta situació que ningú vol ni desitja.
Podeu seguir el procés del documental a la xarxa Instagram: @elnoalos i a través del Facebook: Productora Le Champs
VERKAMI DEL PROJECTE: https://www.verkami.com/locale/ca/projects/22097-documental-el-no-a-los-cronica-dun-conflicte?fbclid=IwAR0Awl9DG9QcG1XG7VJP6hqrPmxe1171Mb4SxkxW8LRDGK3WEgMqnp3Aufw
[1] Sophie Bobbé és és una antropòloga, investigadora associada als laboratoris Edgar Morin i MONA de l’INRA, i es troba al CNPN del Comitè Nacional per a la Protecció de la Naturalesa del Ministeri de Medi Ambient. Autora de diversos llibres sobre les relacions que les comunitats humanes tenen amb el seu entorn, també ha dirigit la col·lecció “Extreme Nature”. Ha escrit entre d’altres: – L’ABCdaire de l’ours, París, Flammarion, 1997.- L’Ós i el Llop. Assaig d’Antropologia Simbòlica, París, INRA.
[2] Extret de L’ós del Pirineu, crónica d’un extermini d’Eugeni Casanova (1997)
[3] Extret de L’ós del Pirineu, crònica d’un extermini d’Eugeni Casanova (1997)
[4] L’ós bru és un animal típicament omnívor però amb predomini vegetal i és coneguda la seva afició per la mel. A la primavera i a la tardor la seva alimentació és sobretot vegetal, però també aprecien la carronya. La reintroducció de l’ós bru a les comarques del Pirineu ha portat problemes pel fet que aquests animals s’han comportat com a carnívors atacant els ramats d’ovelles, i també vedells, poltres i eugues.
[5] Lluís Llobet. Geògraf. Director del Centre d’Art i Natura de Farrera i co-autor del llibre El desenvolupament de l’alta muntanya és sostenible? de l’Institut Català de la Mediterrània, la Generalitat de Catalunya i el Centre d’Art i Natura.
[6] És important aclarir que la responsabilitat dels grans carnívors depèn del Departament de Territori – direcció general de Medi Natural – ; i que la responsabilitat de la fauna salvatge cinegètica (cérvols, cabirols, daines, senglars, etc.) depèn del Departament d’Agricultura. Ho posem de manifest perquè el problema principal s’acusa a la fauna salvatge cinegètica però es creu que això depèn de la direcció de Medi Natural. És agricultura en aquest cas que ha de fer una gestió d’aquesta problemàtica davant del seu mateix sector.
[7] José Àngel Bèrgua és catedràtic de Sociologia de la Universitat de Saragossa. Es autor de Reinventar los Pirineos. A propósito del conflicto del oso (2011). Ha escrit i investigat sobre diferents conflictes socionaturals, la creativitat, la crisis política, la joventut y diferents qüestions teòriques i metodològiques relacionades amb les potencies institucionals de lo social.
[8] Oriol Nel·lo és geògraf. Va ser diputat al Parlament de Catalunya en la VI i VII legislatures. Actualment és professor de l’UAB. Especialista en estudis urbans i ordenació del territori. Ha publicat un bon nombre de llibres i articles científics sobre aquests temes. Va ser l’editor l’any 2003 de la publicació Aquí, no! Els conflictes territorials a Catalunya Ed. Empúries.
_______________________________________
Fotografia de portada: Cedida per la Fundación Oso Pardo pel documental “El No a l’Ós”. La resta de fotografies són de Pepe Camps.
