A primera línia de platja de burilles

Era un vespre entre setmana qualsevol havent sopat i estàvem al sofà mirant la tele com dos fongs. Llavors a TV3 van emetre aquests tres anuncis seguits: el d’un documental que denunciava l’explotació i les violacions dels drets humans al Congo a causa de l’extracció il·legal de cobalt, matèria primera indispensable per fabricar cotxes elèctrics, seguit d’un anunci d’un cotxe elèctric, seguit d’un altre sobre les bondats de l’impost al CO2. Em va explotar el cap. Que absurd, aquest món on vivim. Per què ho fem així? Em pregunto quin és el sentit de fer sortir aquests tres anuncis consecutius o si és simple coincidència; i com és de pertorbador el missatge. Encara hi dono voltes.

Que vivim en un planeta en vies d’extinció a no ser que ens extingim els humans primer, sembla que és demostrable per la ciència però també sembla que hi hagi la percepció que el fet que el món se’n vagi a la merda sigui una d’aquelles coses que sempre passen als altres i a tu no t’han de passar. Excepte que no es pot fugir de planeta (per ara) i que tant és com de privilegiat siguis. El barri de Salamanca també s’enfonsarà.

No sé quin dels flamants homes del temps de Catalunya explicava l’altre dia que qualsevol burilla que tirem a terra acaba al mar. Imagina’t, milers de milions de burilles al mar. Un mar de burilles, un hotel a primera línia de platja de burilles. I els plàstics, els plàstics també hi fan cap, esclar. El nou plàncton, em sembla que en diuen. També es va haver de fer una notícia recentment per demanar al concepte “la gent”, que abans de llençar les mascaretes en tallessin les anses, que hi quedaven els moixons enganxats. Res de nou, vaja, el mateix que fa dècades que es diu amb els plàstics que abracen llaunes de cervesa i no ha canviat pràcticament res. Em pregunto per què no ho fan directament de materials que es descomponguin de seguida. Ah, calla, pel preu. El plàstic deu ser la cosa més barata del món, si no no m’ho explico.

Visc en un entorn natural preciós i tot i així, per més racons que recorro, rogles que de cap manera trobaria un turista, estan plens d’ampolles de fantes antigues, de festes de JB, de llaunes de cervesa barata, papers de plata i ara també, esclar, de mascaretes. I em sorprèn qui pot ser tan mala persona d’anar a un mirador davant del riu, amagat entre canyars, paperines i potes d’elefant i deixar-hi tot el verrim d’un botellot en marxar. Em pregunto per què no s’ho enduen. A qui li pot ser igual que l’aigua estigui neta que bruta? Que els peixos estiguin vius o morts.

En general tinc bastant fe en la joventut, i tinc tendència a pensar que les noves generacions que habiten i habitaran el planeta sabran fer millor el que nosaltres no hem sabut, ni que sigui pel compte que els surt. Per això m’entristeix tantíssim quan sovint baixo al carrer i és hora del pati o hora de berenar, i hi ha adolescents de l’institut a l’entrada de bloc de pisos fent això tan estès de fumar i fer un mos de boquillao i observo que quan marxen en queden les restes de la inconsciència, del tant se me’n fotisme.

No cal ni parlar dels no tan joves i gent gran que directament no reciclen ni ho han fet mai, que no va amb ells, dels que enfonsen burilles a la sorra, o van a passar el dia a la platja i hi deixen les restes del pollastre a l’ast. Menció a part, evidentment, pels que tenen a les mans fer lleis per protegir el planeta i no les fan. Pels que no es posen d’acord en cimeres importantíssimes. Pels que es venen el futur dels altres per quatre duros o per un dineral, tant és. Però és que d’aquests, n’estic tan desenganyada que no ni tan sols n’espero res. En canvi, i em repeteixo, tinc molta fe en la joventut, i per això em sembla tan trist que hi hagi una part del jovent en una societat com nostra que es deixi l’embolcall del berenar a terra. Però bé, qui sap, potser d’aquí a uns anys es compraran un cotxe elèctric i tot arreglat. Ah, calla.