La meravellosa història d’una varietat oblidada, que va viure a l’ombra del Merlot i va renéixer cent anys després. Un raïm amb doble nacionalitat, ens recorda que tots som del món i que la capacitat d’adaptació ho és tot avui dia.
Viatjar, conèixer altres parts del planeta, descobrir cultures que ens nodreixen i ens recorden que no som els únics habitants d’aquest món. Ser nosaltres mateixos en un altre indret on no et coneix ningú, o sí, però lluny de casa. A més de 10.000 km, una descobreix indrets extraordinaris, llocs mai vistos. On fins i tot, podria arribar-hi a viure. Tot és qüestió d’adaptació. Si no, que li expliquin al Carménère.
Al gener, vaig tenir la sort de poder fer un llarg viatge a Xile. Feia molts anys que el tenia marcat a la llista de propòsits i plans per a fer. Era un destí especial on, a més de voler explorar l’altra punta de l’hemisferi, em retrobaria amb amics que feia anys que no veia. Anar a Xile també m’endinsava a una altra predilecció: el vi. Poder visitar vinyes, tastar vins i conèixer la viticultura d’un país tan llunyà, amb influències culturals i climàtiques tan diferents, era un atractiu afegit.
Em van fascinar els cellers, la magnitud de terreny i la vinya. Aquells vins frescos banyats pel mar oceànic, fruitats, minerals i amb un caràcter únic. El terrer xilè podríem dir que és particularment privilegiat, ja que per la seva posició geogràfica es troba entre el desert d’Atacama, el més àrid del món, i la freda Patagonia. En resum, uns vins amb un fidel reflex del seu origen.
Allí vaig conèixer la història del Carménère, una varietat que no n’és originària, però que amb el temps s’hi ha sabut adaptar molt bé. Tant, que avui dia podríem dir que és l’indret del planeta, per excel·lència, d’aquesta varietat i el país on més ceps i podem trobar.
El Carménère és una varietat de raïm negre d’origen francès; es cultivava a la regió de Médoc, Bordeus. Amb l’arribada de la fil·loxera va quedar arrasada, com totes les vinyes. Després de diversos intents per recuperar-la, el cep no es va aclimatar bé a les condicions de Bordeus; a causa del fred primaveral i les pluges de la tardor que van afectar considerablement la seva producció i qualitat. Així va ser com es va extingir definitivament a França, i arreu. Fins aquí, la seva trajectòria.
El món del vi no va tornar a escoltar del Carménère fins al 1994, quan un ampelògraf francès va redescobrir la varietat a Xile. Fins al moment, havia estat confosa per la seva gran similitud amb la coneguda ‘Merlot chilena o tardía’. Van passar més de cent anys fins que el Carménère va reviure a la Zona Central de Xile. Avui, és el vi més important del país i anomenat a escala mundial. Una varietat que creix principalment a les valls de Colchagua, Cachapoal, Rapel i Maipo.
Els ceps del Carménère mai van desaparèixer, tot i això, van passar més de cent anys a l’ombra del Merlot. Sense ser reconeguts, com totes les autores que durant tants anys van escriure amb pseudònims masculins. Homenatgem-lo, fent un brindis per tornar-li l’honor a aquesta varietat que durant tants anys, ningú va anomenar.
En un món cada vegada més artificial on les especies en perill d’extinció, el canvi climàtic i la lluita conscient, són l’ordre del dia. M’agrada escoltar històries de casualitats, de recuperació, de fets que transcorren sense cap predeterminació. De ceps francesos que s’havien extingit feia més d’un centenar d’anys i tornen a ser reconeguts, a recobrar la vida, a trobar el seu lloc en el món, encara que sigui a més de 10.000 km de casa.
