L’amic Miquel Bofill el vaig conèixer just quan començàvem la singladura amb la nau que varem batejar amb el nom d’ Ocio Vital – Food Wine Tours. Necessitàvem algú que ens assessorés en la selecció de vins. La veritat és que de seguida varem connectar, és una qualitat innata, quan profunditzes més en la relació descobreixes que la Lourdes, la seva fidel companya de viatge en sap tant o més que ell en tota aquesta ciència infusa que és el vi i els seus derivats.
Home senzill, sempre amb ganes de conversa i explicar acudits compleix una funció que molts obliden, la d’intermediar, la de vendre vi. Els productors saben fer vi, però el saben vendre? És una professió que jo també practico i que en aquests temps tant moderns molts han oblidat pensant que la xarxa els hi dóna un millor servei. Si només cerquen preu és molt probable que així sigui, però si el que busquen és quelcom més, tinc dubtes que la xarxa els proveeixi d’aquest servei. Nosaltres sempre hem valorat i apreciat el coneixement que ens ha aportat, ens aporta quelcom que seria molt difícil d’adquirir en tant poc temps. Sensibilitat i adequació a les nostres necessitats i la dels nostres clients.
El seu saber no el regala ni el ven, només cal que li compris qualsevol dels vins que l’enamoren, deixar que et conegui, encara que sigui “lleugerament” i deixar-te aconsellar. Ell mai ens ha fallat, per que ell sap que la seva història mai l’hagués escrita sense satisfer per sobre de les expectatives als seus clients. És el que diríem un Senyor. Un home honrat. Sempre he recordat el que els meus pares em deien “quién a buen árbol se arrima buena sombra le cobija”, es quelcom que fem des de fa ja mes de 10 anys i esperem que sigui per molts més Miquel!
Avui us porto fins aquí algú que té historia, però no té llegenda i que crec és imprescindible per a que el món del vi no es perdi en la teranyina d’aquest món que va tan de pressa, confio que us agradi!
RETRAT EN POQUES PARAULES
La seva cançó preferida.
Moltes, segons el moment, però diguem Veles e Vents d’en Raimon, i molta cançó francesa i napolitana.
Una pel·lícula.
Miracle a Milà de Vittorio de Sica i d’altres com Gertrud de Dreyer.
Un llibre.
En diré dos; Incerta Glòria de Joan Sales i El temps d’ahir d’ Stefan Zweig.
Un restaurant.
Ui! Molts! Però posem-hi la Fonda Sala d’Olost del Lluçanès a Osona. Tota una institució d’anys, seriosa, cuina sàvia.
El seu plat preferit.
Des del més senzill (truita a la francesa, flonja, suau, no oliosa) a propostes agosarades però amb criteri i amor.
Qui cuina a casa seva.
La Lourdes, la meva estimada i bona cuinera.
Una beguda.
Per la set, aigua fresca o una cervesa lleugera. Per plaer cultural sempre el vi (blanc o negre).
Un personatge que li ha marcat la vida .
Molts, però no “personatges espectaculars”, si no els anònims amb el seu exemple diari de compromís i ètica.
L’últim viatge que ha fet.
A Sicília – Catània. Agrigento i Strómboli, que em varen deixar mig estabornit per l’emoció.
El millor lloc de la seva comarca.
Tota té les seves cosetes a mida… Guilleries, Montseny, Cabrerès, Lluçanès….
I de Catalunya?
M’agrada molt l’alt Empordà i la Catalunya interior de Terra Alta i el Priorat.
I del món?
La Toscana. Però conec molt llocs segur fantàstics.
Un lloc on no portaria mai ningú.
On hi hagi misèria, violència i estupidesa.
Amb quin polític o personatge públic li agradaria sopar?
Polítics no gaires. Personatges, no ho sé, potser quedaria decebut i sorprès ?? Més que sopar… fer-la petar.
Amb qui no es prendria mai una copa de vi?
Home, si només és prendre una copa de vi potser descobreixo i refaig algun criteri advers d’algú. Amb Franco o Hitler segur que no.
Amb qui li agradaria fer un gran viatge?
Amb qui tingui complicitats per compartir (la meva esposa principalment).
Per a què serveix la TV?
Depèn de l’estat d’ànim. Crec hauria de distreure, informar i culturitzar en serio, que no vol dir avorrir.
Un programa de TV?
L’Illa del Tresor (de fa anys), En Clau de Vi, pel·lícules, concerts (al TCM o Mezzo del Plus).
I de ràdio?
No escolto mai la ràdio fa temps.
Quin és l’últim regal que li han fet?
Llibres i roba.
A quina hora es lleva?
A les 7:15 del matí.
I què és el primer que fa, fora del llit?
Anar a fer “pipí”.
Una paraula que li agradi.
Princesa bonica! Qualsevol amb sentit amable i carinyós.
Quin cotxe té?
No en tinc ja fa temps, qualsevol que la família em deixi.
L’última vegada que va anar a missa?
Per algun enterrament, crec.
Un insult.
Imbècil, desgraciat, etc.
Una olor.
Blat segat, terra mullada, l’olor d’un cos net femení…
Una mania.
No me’n sé reconèixer cap d’especial, en tot cas el dubte, que no crec sia una mania.
Un personatge històric.
Els anònims, homes o dones que lluiten per tirar endavant una família… “L’ofici de viure”.
Un hobby.
Caminar a peu pla, badar, llegir, cine, teatre, música, pintura…
Un lema.
Bon humor, tolerància (segons per què, he?) i mirar de no emprenyar, ofendre a ningú (cosa difícil, per cert).
Què el treu de polleguera?
La tonteria, raonaments estúpids, desbarrar, etc.
Què el fa riure?
Sóc de riure facilet, amb cert sentit irònic britànic… o català?
I plorar?
Desgràcies i injustícies en general. M’emociono fàcilment, però diria que a més de plorar – indignar per tristesa la impotència pròpia.
Quin esport practica?
Cap.
Quins idiomes parla?
Català, castellà i em defenso amb el francès.
Quin és el seu pitjor malson?
Perdre els meus éssers estimats.
Quin és el malson que s’ha fet realitat?
Òndia! Cap que no sia suportable i que hi pugui lluitar.
Què hi té a la tauleta de nit?
Llibres, 2 o 3 com a mínim, un llum i un despertador.
Què portaria a una illa deserta?
Una barca i rems per marxar ràpid.
Què faria si li diguessin que demà serà el seu últim dia de vida?
No dir res, dissimular i no atabalar a ningú.
Què repetiria si tornés a tenir 20 anys?
20 anys s’és massa jove… m’agradaria tenir sempre entre 30 i 40 anys i repetir només els bons moments (he, he, he).
I què no repetiria?
Els mals moments.
En un compromís. Camisa amb corbata o descordada?
Lo que s’escaigui més adient no tinc complexes de fòbies i fílies.
Què en fa d’una trucada perduda d’un número desconegut?
No truco… a més no tinc mòbil.
Què vol transmetre amb els vins que ven?
Sinceritat, emoció, sensibilitat, passió.
Com s’imagina els vins que compra?
El mateix que li he dit abans.
On espera estar d’aquí cinc anys ?
Ui, ui! Tinc una certa escandalosa edat… estic crec ja quasi en temps de descompte, com al final d’un partit de futbol. No em faci córrer ni mirar massa endavant, eh?
____________________
Miquel Bofill comença la seva aventura en el món del vi l’any 1988. Entre els anys 1956-1970 elaborava més de 40 tipus de colònies diverses que venia a granel al seu establiment de Vic. El món de les olors i les sensacions ja el va seduir de ben jove. L’any 1988-1989 va ser l’estrena “oficial” del seu establiment, en uns temps en els que no existien diplomatures universitàries fora de les bones escoles com la d’Espiells o la del carrer Amàlia de Vilafranca del Penedès. Un “autodidacte inquiet que ha deambulat per l’ “escola de la vida”, com tots els homes savis sap escoltar i ha après de persones sàvies com Pitu Roca, Quim Vila, Pep Trallero, Joan Huguet, Oriol Pérez de Tudela, Toni Sala de la Fonda Sala d’Olost, Josep Lluís Pérez, Sara Pérez, Carlos Falcó, Dirk Hoet, Agustí Torelló, Joan Milà, Raül Bobet, o el malaguanyat Didier Dagueneau, o el “senyor de senyors bourgignon” Jacques Seysses, entre d’altres. Tots ells varen posar un gra de sorra en la seva modesta però apassionada formació, passions que comparteix amb la seva dona, al Celler d’Osona.
