A cara descoberta

Diuen que si mantens una acció diàriament fins a vint-i-un dies es converteix en un hàbit. Que si aconsegueixes no fer-la durant vint-i-un dies, desapareix l’hàbit. Sembla aparentment fàcil. De fet, hi ha un paio que es va fer ric gràcies a un best-seller anomenat Atomic habits on assegura que si introdueixes petits canvis en el teu dia a dia, al llarg dels anys aquests petits canvis et poden revolucionar la vida. (No l’he llegit, però imagino una cosa així com ara substituir la carn vermella per sopar per un grapadet de bròquil al vapor entre setmana. O els dònuts per la fruita a l’esmorzar. Drogar-se per llegir. Entenc que en aquest sentit, sí, aquest home no deu anar mal encaminat.)

Tornant al tema, tot això ho deia per les mascaretes. Aquell utensili que la majoria de nosaltres no havíem fet servir mai i que de cop va passar a formar part de les nostres vides amb la mateixa intensitat que el mòbil, el bolso o les claus de casa. No es podia sortir sense ella. D’aquell dia en què el món va canviar han passat més de dos anys (això són molts vint-i-un dies) i el que al principi observàvem com una marcianada, ara veiem d’allò més normal. Com si ho haguéssim fet tota la vida. De fet, hi ha criatures que sí que ho han fet tota la vida. Xiquets que han nascut en pandèmia i la primera imatge (borrosa, esclar) que tenen de sa mare és dintre al paritori amb la mascareta posada.

Tot i que la majoria està contenta d’alliberar-nos-en, l’altre dia deien al telenotícies de TV3 que hi havia xiquets barra adolescents que no se la volien treure. I en donaven explicacions: “Ja hi estic acostumat i a banda, estic molt lleig.” “És com una banda protectora per a la vergonya.” En certa manera, els puc entendre. Refugi d’introvertits. He de reconèixer que a mi m’ha reconfortat en molts moments anar pel carrer i que no s’apreciés la cara que feia. Tenir excusa per dir ui, no t’havia conegut. D’altra banda, amb la mascareta posada, una queda bé a totes les fotos.

Bromes a banda, la cara, després de dura-la al descobert durant molt de temps només en espais íntims (casa teva, casa d’algú d’allò que en cert moment va ser anomenat “grup bombolla” o la taula d’un restaurant), és possible que hagi passat (almenys per alguns) a considerar-se una part íntima. És possible que, després d’haver-nos-hi acostumat, ara ens sentim mig despullats ensenyant-la. Com si anéssim en biquini, en top ensenyant melic o amb un escot molt llarg.

Amb una mica de sort no hauríem arribat, en termes generals, a aquest extrem, però el que no pot negar ningú és que des que ens la vam haver de posar per fer vida pública fins que ens la podem treure per als mateixos fins, han passat dos anys. Dos anys a les nostres pells i rostres que han envellit (o madurat, si voleu) darrere un tel quirúrgic. Dos anys que no ens tornaran. Obro parèntesi: parlant de perdre la vergonya, es veu que també hi ha gent que s’ha fet rica (més rica) amb tot això de les mascaretes i no ha hagut ni d’escriure un best-seller, n’hi ha hagut prou amb ser fill de, germà de, amic de. Tanco parèntesi.

El cas és que estic segura que en vint-i-un dies més aquest text ja no tindrà sentit, perquè haurem tornat a integrar anar pels llocs a cara descoberta i això de posar-nos una mascareta per sortir de casa ens semblarà una marcianada que ens va passar fa molts anys, durant una temporada breu. Una anècdota com quan les cosíem a casa. Com quan les rentàvem perquè no n’hi havia. Quan se compraven a joc amb la roba i duien missatges com ara puta mascareta. Una anècdota que amb sort i si és cert allò que els humans som capaços d’aprendre res se salvarà per visitar malalts, per quan s’estigui refredat o mentre s’estigui passant la covid-19.