Ho confesso, tinc una debilitat. Hi ha gent que s’embaladeix davant les obres dels artistes penjades als museus, encara que no ho entenguin. M’encanten sovint també aquestes obres, les entengui o no, però sí que em proporcionen sensacions positives. Però la meva debilitat no rau en els artistes que pretenen fer art o que tenen la pretensió de fer coses elevades, la meva debilitat rau en els que fan coses sense la pretensió de ser artistes o fer art.
Són aquella gent que fa coses perquè li surt de dins i que els hi agrada el que fa per a embellir el seu entorn. O simplement perquè els entreté i fan de grans el que sempre han volgut fer de petit. Així de senzill i transparent, ho fan perquè volen i els apassiona.
Arreu del món hi ha milers d’exemples. I no és patrimoni del món occidental, n’hi ha arreu. Són aquella gent que molt sovint els veïns consideren de bojos, però que gràcies a la seva obra porten milers de visitants i molts ingressos als veïns que abans ho criticaven.
A escala mundial podríem parlar de grans casos que han esdevingut icones com el Parco dei Mostri de Bomarzo, el palau de Lluís II de Baviera a Neuschwanstein, l’arquitectura d’Hundertwasser a Viena o la nostrada d’Antoni Gaudí, la clau de l’èxit del posicionament de Barcelona sense cap mena de dubte. Aquestes obres de gent considerada il·luminada pels seus coetanis han passat a ser referents turístics i, sovint, artístics.
I n’hi ha d’altres que potser no tenen tanta fama internacional, però que també s’han convertit en meques culturals i turístiques amb desenes de milers de visitants anuals, com el Palais Idéal du Facteur Cheval o el Giardino dei Tarocchi. Són obres i paisatges que marxen del comú i que no han arribat a l’Olimp d’allò considerat com a art. Alguns d’aquests mons de fantasia es poden trobar en diferents publicacions o bé per internet: https://en.wikipedia.org/wiki/Visionary_environment i https://es.pinterest.com/rawvisionmag/visionary-environments/
Les coses peculiars, com la genialitat, no es poden preveure. Moltes d’aquestes obres han assolit rellevància universal, altres encara estan pendents de ser descobertes, altres s’han perdut. I algunes amb un cop de sort han esdevingut virals. Un dels exemples paradigmàtics ha estat l’Ecce Homo de Borja. D’una notícia a l’Heraldo de Aragón a ser motiu de notícia als principals informatius televisius als EUA.
Borja, un municipi amb un cert patrimoni artístic, ha tingut la millor campanya turística per la imperícia d’una jubilada. I això ha portat al municipi 200.000 visitants en 4 anys a 1 euro per visita. I fins fa un any encara no havien fet marxandatge, si no imagineu-vos els ingressos potencials perduts.
I, en certa manera, similar al que ha passat amb les Caras de Bélmez amb la seva aura de paranormalitat, que acaba d’inaugurar un museu finançat amb diners públics. Seria la versió peninsular del que passa a Roswell (Nou Mèxic) des del 1947 amb el fenomen OVNI.
Als Països Catalans també en tenim mostres, tot i que la bibliografia existent encara ho inclou dins de marcs espanyols i ens falta un estudi nacional. Hi ha dos llibres que fan un estudi de l’àmbit peninsular com els de Gonzalo Borrás, Julián Díaz i Francisco José Galante editat per Siruela, Escultecturas Margivagantes: la arquitectura fantàstica en España, i el de Jo Farb Hernández, Forms os Tradition in Contemporary, publicat per University Press of Mississipi.
En aquest segon llibre hi trobem de manera destacada l’obra de Josep Pujiula i Vila, conegut com el Tarzan d’Argelaguer, del qui encara es pot veure una petita part de la seva obra. D’ell s’han fet algunes monografies petites i fins i tot un documental titulat “Sobre la marxa”. Aquesta era la resposta que sempre deia ell quan li preguntaven com ho havia fet. Sobre la marxa seria en certa manera la forma de funcionar d’aquestes intervencions.
I a la Conca de Barberà també hem tingut algun model similar, que no ha entrat al panteó dels artistes perquè es considera un artesà encara que trenqui els motllos de la rutina de l’artesania. Estic parlant d’en Ramon Martí i Martí. L’espluguí que va omplir Poblet, conjuntament amb altres generacions de cal Biel, i altres llocs de la geografia catalana i mundial de ferro forjat a base de dimonis, dracs i altres paisatges i persones erosionats de manera expressionista.
I parlo d’un cas que conc bé, però estic segur que a la comarca i al país hi ha altres genis ocults que treballen sobre la marxa. I sobre la marxa estic segur que els anirem descobrint i gaudint. Sobre la marxa: el concepte més revolucionari en art.
