A l’Índia de tres cents anys abans de Crist es fabricava el millor acer inoxidable que s’ha creat mai. Anomenat acer de wootz era una aliatge que tendia a la perfecció, una proesa d’enginyeria. L’esdevenir dels temps va posar en contacte els indis, poc bel•licistes, amb musulmans, més ambiciosos, important-ne aquesta tecnologia amb la qual en feren les conegudes espases corbes. Aquest acer s’anomenà llavors, en plena Edat Mitjana ja, acer de Damasc, una variació (no tan dura però encara excel•lent) d’aquell antic acer provinent de l’Índia. Les espases van servir per conquerir el que a l’època era mig món, principalment per les seves qualitats tècniques. Trencaven literalment les espases dels adversaris amb l’acció d’un acer dur i flexible a la vegada.
Però per motius desconeguts, tot i que s’apunta a una crisi socio-econòmica sense precedents a l’Índia durant l’esdevenir de diferents decennis, es va perdre el coneixement de la fabricació d’aquell acer, possiblement dilapidat rere la mort de l’últim ancià artesà, deprimit en la solitud de veure com ja no interessava el que feia i com ho feia. Es produí un procés de desaprenentatge.
Diversos segles després, tot i la tecnologia que ens rodeja avui en dia, ningú sap encara com produir aquell tipus d’acer, que segueix sent el més pur i dur que ha construït mai l’home. Prova n’és la columna d’acer situada al Complex Qutb a Nova Delhi, de més de 7 metres i gairebé 5 tones de pes. Va ser plantada a l’intempèrie fa uns 1.600 anys i avui segueix sense mostrar ni el més mínim símptoma d’oxidació.
Esmento aquest conte historicista per exemplificar el cataclisme que hi ha darrere de tota pèrdua de coneixement, o de la pèrdua del sentit de les coses, les paraules, els mots, les eines, la cultura… Embarcats com estem en una crisi que aboca assolament, no només de llocs de treball i d’estructura social, sinó d’educació i de coneixement, cal que siguem curosos alhora de no perdre el que ja coneixem. Això és aplicable a tots els àmbits de la vida i, tot i sonar transcendental, és una constant molt més propera del que pensem. Al nostre costat, ara mateix, podem apostar per mantenir el nostre pòsit social, cultural, tecnològic i de coneixement; mantenir i recuperar-lo. Alguns en diran sostenibilitat, tot i que acaba per ser simple sentit comú aplicat, una aposta pel coneixement inoxidable.
La pèrdua de coneixement és la més gran de les desgràcies d’una societat, i aquí sembla que estiguem obcecats a triomfar a la lliga del bandeig il•lustrat. I tot i que René Descartes va fer cèlebre la frase “Donaria tot el que sé per la meitat del que ignoro” ja podem mirar de valorar més el que sabem (o hem sabut), perquè si ho perdem en base a simplificacions i banalitzacions poca cosa ens quedarà per defensar del que realment hem estat fins avui.
Albert Carreras Ballart
http://ullcluc.cat/
Fotografia: Salpasser entre finestres al MVR, © Albert Carreras, 2013.
