Àgora 5.1 Vi

Una jornada… Veremant amb Vinyas d’Empremta

capsalera2
Míriam Clotet
Escrit per

Un descobriment

-Només he portat una ampolla – ens diu en Joan Soler – I sou molts així que repartiu bé el contingut.

Apropo el nas a la copa. Hi ha un vi diferent. El cor em batega més de pressa, aquí hi ha un descobriment, penso. Fruita blanca en almívar, una pera dolça però sencera i un préssec perfectament madur. Tranquil·litat i paciència, a això fa olor el que tenim a la copa. En boca trobem un punt més àcid del que esperava en nas, però és una flor de llimona fresca i brillant. A poc a poc va sorgint el mineral de les tines excavades al terreny, una mica de guix. Acabes sentint el bosc mediterrani, et trobes envoltat de romaní, de pi, d’herba seca, de fonoll, hi ha flors de ginesta i també hi ha abelles voltant al meu costat. Una claror groguenca ho il·lumina tot. A la copa hi ha molta feina, somnis i desig per construir una realitat més brillant. A l’etiqueta hi diu Rusk.

Així vaig descobrir a la família Vinyas a Navàs, avui són els meus protagonistes. Sota el nom de Celler Vinyas d’Empremta, havien despertat en mi diverses sensacions i una única sortida: els havia de conèixer. Primer alguns correus, seguits d’unes quantes trucades per acabar finalment amb la meva primera visita, ara fa 3 anys. Vaig descobrir llavors el seu afany inigualable per recuperar la terra, l’origen i el paisatge. Petites feixes entre barraques de pedra seca, algunes tines excavades a la mateixa terra, són algunes de les autèntiques meravelles del seu projecte. És impossible quantificar les hores que aquesta família ha dedicat a recuperar el patrimoni vitivinícola de la zona. Però sí que us puc dir que el resultat és un somni. Mini feixes repartides de tal manera, que et fan agafar el cotxe per anar d’una a l’altre.

L’Isidre, amb els seus dos fills en Gerard i la Berta, treballen l’ecologia i la biodinàmica. Però si he de ser sincera, el menys important és etiquetar el que fan, ja que tot pren sentit quan els escoltes parlar del seu paisatge. Sostenibilitat, harmonia, equilibri, biodiversitat i deixar que sigui la terra la que s’expressi, així és com representen els replans del Berguedà.

IMG_8992

 

Una possible retrobada

A partir d’aquí, els seus vins van quedar a la meva memòria, al meu subconscient. I de cop i volta, sorgeix l’oportunitat de poder parlar-ne de nou. Entren en joc el picapoll, el sumoll, la pansera, l’argensela, el fumat, el garrut, un macabeu molt antic i la meva preferida la turbat. Totes elles dintre del mateix grup: varietats minoritàries. Envio un correu a l’Isidre, li comento que vull parlar del turbat i del seu Rusk. Vull parlar del que feu, vull parlar de vosaltres. Però sembla que l’Isidre em coneix molt bé i em fa una contraproposta:

– Et proposo que en comptes que ens tornis a visitar, vinguis amb nosaltres a veremar la turbat que donarà vida al proper Rusk.

Així que el 8 de setembre, amb la il·lusió latent que em caracteritza, em poso en marxa cap a Navàs. Em rep l’Isidre, sempre somrient i xerraire. M’explica tot el que incorpora el nou projecte. Fem una breu passejada pels nous espais que formen ara part del celler, no té res a veure amb el que vaig veure fa 3 anys. S’han fet grans avanços per recuperar espais, tots en la mateixa línia: buscar la puresa, la connexió amb la terra i desfer-se de tot el superflu. “Gairebé tot l’hem fet aquest últim any”, em comenta. “Hi ha coses que estem fent que encara ningú sap, i que tu estàs veient en primícia”. Prometo guardar-li el secret, i tornar més endavant per explicar totes les seves novetats. S’han desfet del combustible i dels materials no nobles, ocupen ara els espais ceràmiques fetes amb la seva pròpia terra, fusta, pedra i objectes de més de cent anys que busquen trobar l’essència en l’espai. L’Isidre em fa olorar fins i tot les galledes on carregarem el raïm, són totalment neutres. “La gent no és conscient dels materials que utilitza i tot això afecta el procés de vinificació posterior. Nosaltres volem aconseguir que tot sigui el màxim respectuós, que no hi hagi olors, ni interferències secundàries en la nostra feina a la terra”.

IMG_9091

 

Un dia de verema

En Gerard ens ajuda a carregar les capses i els cubells a les furgonetes i abans de marxar ens ensenya un gotim i diu:

-Això és el que avui trobareu. Us aviso: si els gotims estan així, no els colliu.

Em sembla trobar en ell un posat seriós. És jove però desprèn la coneixença d’algunes veremes a l’esquena. El gotim és petit i està una mica pansit. Encetem amb aquesta frase un breu resum de la climatologia de l’any. Em comenta que des de l’abril no ha plogut gens, només quatre gotes i que tot està molt sec. Ha estat un any difícil. És una sensació generalitzada.

M’explica el planning del dia i em diu:
-Veremarem unes feixes d’altres varietats abans del turbat. Aquesta la deixarem pel final, serà per tu, com un regalet.

Em diu que anirem plegats, que em posi al seu costat que així m’anirà explicant. Jo estic encantada d’escoltar, d’aprendre i de pensar que se’m pot “enganxar” una mica de la seva saviesa. Durant tot el trajecte, l’Isidre m’ensenya tot el que han fet, feixes i feixes recuperades. La realitat és el descobriment d’un Bages gairebé verge i latent.

Comencem pel bartrol. Els gotims no són gaire grans però al tastar-los els trobem molt dolços i amb el punt just d’acidesa. És una vinya nova, té 3 anys i és preciosa tot i la climatologia complicada. Toco les fulles d’un verd intens, fan olor del Berguedà, fan olor de vida. Veremem les fileres junts, l’Isidre no vol que anem de pressa ni ens repartim per acabar abans, vol que siguem curosos i que tractem el raïm amb delicadesa. Li pregunto quina varietat és el bartrol i em diu que és la trepat, però amb les singularitats pròpies de la zona.

M’agrada la riquesa del llenguatge de l’Isidre, utilitza paraules que mai havia sentit i m’ajuda dient-me’n els sinònims. La recuperació del vocabulari autòcton m’encanta, des del nom de les varietats als noms dels seus vins, tot defensant l’origen.

IMG_9029

 

Un món de feixes i la turbat

Continuem el recorregut, en algunes feixes baixa ell sol del cotxe, hi ha pocs ceps a collir i ell mateix ho fa, no omplen ni tan sols una galleda. Encara són vinyes massa joves i la paciència haurà de formar part del procés.

Ens trobem amb en Gerard a una vinya de sumoll i garcenc, ell n’ha estat collint altres en paral·lel per trobar-nos en aquesta i collir-la plegats. Pleguen els llençols que cobreixen els ceps i eviten que els ocells acabin amb la collita i comencem. En Gerard supervisa el que agafem i com ho fem, és molt curós i vols que tot el que collim sigui de màxima qualitat. Gairebé acabant de collir, truca la Berta, vol saber on estem i incorporar-se al grup.

Ara que ja hi som tots, podem enllestir la feina, així que ens disposem a visitar l’última feixa. La turbat és una varietat blanca, coneguda pel seu rebrot continuat. En el passat es va arrencar perquè resultava impossible controlar la seva producció. La qualitat no es podia garantir, donat que el treball a la vinya per mantenir-la sota control, era massa feixuc. Li comento a l’Isidre que pel que he investigat he trobat altres noms com “afartapobres” o “carregarucs”, però ell em comenta que està gairebé segur que no són exactament la mateixa varietat. Aquest any la varietat ha patit per la sequera, i hi ha alguns gotims que en Gerard descarta. La part que envolta a aquesta feixa, és la que guarda més secrets del projecte, és la més màgica. Les tines excavades a la pedra són només el principi, però durant aquest any han estat treballant per tal de poder fer realitat una fita: poder fer vi en tines de pedra. Per això caldrà esperar una mica, però veient el ritme, crec que no massa. Són treballadors i tenaços, i em dóna la sensació que són capaços de fer tot allò que es proposen.

IMG_9074

 

El passat i el futur

L’Isidre em diu que acabarem el dia amb una de les vistes que més li agraden. Quan arribem, el sol ja gairebé ha desaparegut, l’Isidre sap que les meves fotos no quedaran prou bé i em diu “Ho he fet amb tota la intenció, així ja tens una excusa per tornar-hi”. És fàcil saber perquè és dels seus llocs preferits, les vistes són precioses evidentment, però el més maco de tot és veure en una petita fotografia com ha evolucionat el projecte.

Va començar amb la seva primera vinya el 1989, ara ja fa uns quants anys, però em fa la sensació que porta tota la seva vida arrelat a aquelles feixes. Em resulta curiós i entranyable, que parli de ceps en comptes d’hectàrees. “Ara devem tenir uns 10.000 ceps”, em comenta, “però només 4.000 productius. A vegades em fa la sensació que tenim molts menys perquè la producció és tan petita, que em costa de creure. Perquè et facis una idea”, assenyala una feixa, “d’aquells 700 ceps n’hem collit 200 kg”. Faig els números i no em surten, però és el que em fa entendre el sentit del projecte global. “Tenim clar que és un projecte amb el qual no podrem viure”, em confessa. Aquesta reflexió però, no el desmoralitza, em continua explicant més històries de les seves vinyes.

“Aquesta plana”, la miro atentament perquè l’última vegada no hi havia ni un cep, “està plantada de pansera i és amb la que farem els futurs dolços”. Els ulls se m’obren com plats perquè no era conscient que hi havia dolços a l’horitzó. “A la nevera tinc encetada una ampolla del primer dolç que hem fet, a en Gerard li encanta” i somriu. “Abans en Gerard era del parer que havíem de tenir menys varietats, que era inviable treballar amb tanta diversitat. Ara que el projecte està tan interioritzat, cada cop em diu que hem de plantar més varietats, més diversitat, però semblem bojos perquè costa molt treballar-ho tot i comporta moltíssima feina”.

De camí parlem del màrqueting, de la distribució i dels temes menys romàntics de tot el procés. Em comenta que des de fa uns mesos han hagut d’aturar les visites, tenint en compte que ells ho fan tot, era impossible atendre amb qualitat a tothom. Quant a la distribució, molt poques botigues tenen el seu vi, és molt seriós en aquest aspecte i em revela “la gent que ens coneix sap que es necessita certa sensibilitat per triar el producte, i per tant vull que estiguin en un espai respectuós”. Als restaurants on estan, porten les capses ell amb la seva dona, així aprofiten i dinen fora, com unes mini-vacances em diu, i riu. “La veritat és que no volem ser gaire famosos, ni que se’ns conegui tant, perquè tampoc podria tenir producte per tothom”.

IMG_9106

 

L’hora dels adéus

Tornem al celler a descarregar i a finalitzar la jornada. L’Isidre em deixa provar el dolç de pansera i realment tal com diu l’àvia d’en Gerard “aquest vi té gust de raïm”. És pur elixir a la boca, fruita madura, té una llargada immensa i el record durant molts minuts a la llengua i a la gola.

Acabem la jornada posant l’etiqueta a l’ampolla de Rusk que m’enduré. L’etiqueta té un nou disseny, aquest any totes les etiquetes seguiran la mateixa línia, i he de reconèixer que és preciosa.

“És la primera ampolla que etiquetem d’aquesta anyada i estic molt content que te l’enduguis tu”. Jo no puc deixar de somriure, sembla que em sento com si estigués a casa.

Em fa dos grans petons, “no triguis tant a tornar” em diu. I em faig el propòsit de que sigui així. Encara m’acompanya a la porta i li torno a demanar dos petons més, ell m’abraça i llavors m’adono que hi ha projectes que van més enllà de l’elaboració del vi, perquè tenen ànima.

IMG_9119
_______________

Fotografies de Marta Mariné i Míriam Clotet.

Sobre l'autor

Míriam Clotet

Míriam Clotet

Amb visió d'Enginyera Informàtica i passant per la Llicenciatura de Comunicació Audiovisual, sempre he estat endinsada en el món dels sentits i la natura que els crea. El vi va arribar per posar sentit a les múltiples connexions i sinergies que em ballaven al cap. Em vaig adonar que a través d'una imatge i de la seva història, el vi és capaç d'arribar a qualsevol lloc del món.
Vaig començar amb un curs de tast a l'INCAVI, participant en l'Espai del Vi Català, fent Enologia i Tast (Nivell I i II) a l'ESHOB, assolint el WSET nivell 2 i actualment estudiant segon de sommelier. Durant 2 anys vaig formar part del duet vinícola 156vins treballant per la cultura i la difusió del vi català. Des de fa un any, el meu món vinícola cada cop està més endinsat en el món de la comunicació.
Sense dubtar-ho, crec que porto una mica de vi a la sang, i sempre estic intentant trobar en petits forats l'essència que desperta la màgia de les elaboracions. Sempre a través de les paraules, sempre a través de la imatge, sempre a través de fer sortir les emocions.