El plor de la vinya Territori

Trepitjar el territori

IMG_9194
Jordi Llavina
Escrit per

Feia temps que una paraula no revelava d’una manera tan crua la dramàtica situació política que estem vivint. Em refereixo a territori, un concepte que sempre havia tingut una significació administrativo-política fins que a algun il·luminat se li va acudir que podia ampliar-ne el camp semàntic, perquè també equivalgués, més o menys, al que sempre hem volgut dir amb el terme comarques. I, així, territori es convertia, d’un dia per l’altre, en sinònim de tot allò que no era el cap i casal: “Notícies del territori”, posem per cas, significava informació del país (llevat de Barcelona). Seguint per aquest camí, assistíem, impàvids i atònits, a la comissió d’autèntiques barrabassades lingüístiques, com és ara una que penja, amb forma de cartell, prop de casa meva, al carrer de les Banyes de Vilafranca: “Anem a trepitjar el territori”. S’hi convida i convoca no pas a cap marxa contestatària de signe inequívocament polític i expressió sorollosa (tumultuària, ai las!), sinó a una mera caminada de diumenge al matí, camps a través, que no té altra intenció que la d’explorar topants poc coneguts del Penedès, seguint l’esplèndida xarxa de camins i senders de què disposem.

Doncs bé, en aquests dies tan convulsos de tardor, la paraula territori ha recuperat tota la seva fondària o amplitud i, segons com, la cruesa semàntica: la nounada —i, en aparença, lamentablement noumorta— República catalana que tants ciutadans d’aquest país desitgem veure feta realitat s’ha vist incapaç d’exercir el “control del territori”. ¿Quantes vegades no hem sentit aquesta frase, en les últimes setmanes? Vol dir que les forces de control —amb capacitat, si cal, de passar-nos per sobre— són, únicament i exclusiva, les de l’Estat espanyol. ¿Us sona, oi? Ah, si he arribat a enyorar, aquests dies, la nova —i tova— designació de territori! I a mi, que tant l’havia criticat, com m’ha abellit de fer saber als meus: “Me’n vaig a llegir una estona pel territori”—que, en el meu cas, equival a fer-ho entre vinyes, per mirar d’amagar la meva frustració als ulls dels meus conveïns i plorar en secret i en silenci la sort revessa del país, amb més de mig govern legítim empresonat…

Fem dir al llenguatge el que ens ve de gust, el que ens rota, certament: i és que el llenguatge no és mai una eina innòcua! Per exemple: que una nacionalista ultrada com Inés Arrimadas carregui contra el nacionalisme —per molt que ella mateixa es faci dir constitucionalistapatriota espanyola— resulta, per a qualsevol persona que tingui una mica de criteri, una obscenitat colossal. Més encara: és pervers. Un altre ús pervers, per dir-ho suau, del llenguatge: el de l’assumpte del document de la fiscalia espanyola: “Más dura será la caída”. ¿Qui podria afinar-ho més, això? És terrible, es miri del dret o del revés! O la violència exercida sobre el terme violència, des d’algunes instàncies jurídiques, per aplicar-lo a alguna fase del procés —que, precisament, ha defugit sempre, amb el màxim escrúpol, la violència—. El fet és que el relat que s’està imposant és el d’una banda, en detriment del de l’altra. I això vol dir que no únicament haurem de continuar obeint, sinó que ens trepitjaran, i de quina manera, el territori (i a nosaltres, els independentistes, al darrere, no cal dir-ho!).

Enfront d’això, no ens queda sinó resistir: ferms, dignes, convençuts. Per mirar d’impedir, entre moltes altres coses, que perverteixin més el llenguatge. Per tornar a les paraules la seva recta significació. I als homes i dones justos del país, l’elemental llibertat. No hi podem pas defallir!

Sobre l'autor

Jordi Llavina

Jordi Llavina

Gelida, Alt Penedès, 1968. Col·laborador del Museu de la Vida Rural, ha treballat com a periodista durant gairebé vint anys, en diversos mitjans. Ha publicat una quinzena de llibres (de narrativa i de poesia, principalment), entre els quals cal destacar els tres darrers de poesia, Vetlla, Contrada i Matí de la mort. També és autor de "La vinya i el vi a Catalunya"