L'última ressaca Vi

Sobre la immortalitat de les ànimes raonables

winebottlegroup
David Carabén
Escrit per

Si amb l’ajut d’un morter polvoritzem entre sis i vuit unces de sulfat de coure i, amb el sol situat a Lleó, el passem a traves d’un sedàs fi i el mantenim sota la calor del sol perquè, ja de nit, s’assequi, obtindrem ungüent d’armes. Altrament dit, pols simpàtic. Que per què el volem? Es veu que si s’aplica a l’arma que va causar una ferida, una porra d’aquelles del primer d’octubre, per exemple, per efecte del principi que diu que “el que s’assembla produeix coses semblants”, molt probablement el blau de la cama, l’ull morat o la banya al front, remetran fins a la seva completa curació.

Us imagineu quantes aplicacions trobaríem per aquest remei fantàstic? Amb un polsim sobre qualsevol cosa, d’entre totes les que ens fereixen o violenten, en tindríem prou per tornar a somriure tranquils, alleujats de cor i d’esperit! La mala bava del Suprem, aquell pesat de l’oficina, el gosset agressiu de la sogra… Encara que només fos per una estona, res, una tarda, un capvespre, fins que, d’acord, per què no, l’endemà al matí, l’antipàtica realitat tornés a envestir-nos amb la seva trista vulgaritat… Quina troballa tan meravellosa seria!

gunpowderCorria l’any 1608 quan el metge alemany Rudolph Göckel va donar a conèixer aquesta cura magnètica per sanar ferides. Però qui la va fer cèlebre arreu d’Europa va ser el pirata aristòcrata, espia, filòsof naturalista i vidrier, Kenelm Digby (1603-65). Vaig recordar el personatge l’altre dia, en veure el capítol final de la mini-sèrie Gunpowder, d’HBO, en què -atenció, spoiler titànic!- executen qui fou seu pare, sir Everard Digby, l’any 1606, per haver participat en la conspiració catòlica contra el Parlament i el Rei d’Anglaterra en què també va perdre la vida Guy Fawkes (sí, el de la màscara d’Anonymous). Lady Venetia, la dona de Kenelm, va morir molts anys després de la conxorxa. El 1633,exactament. Però també massa abans d’hora. La seva bellesa era tan cèlebre que va merèixer una eulògia de Ben Johnson (The spirit that I wrote with, and conceived / All that was good or great, in me she weaved….) (L’esperit amb el que escrivia i concebia / tot el que era bò o gran, en mi teixia…) i un retrat al llit de mort a càrrec d’Anthony Van Dyck, que ens recorda com de capriciosos i efímers son els cànons de bellesa.

KenelmKenelm, no era especialment guapo i, per molt de coratge que reclami sucumbir al càlcul renal, no va tenir una mort heroica. Però la seva inesgotable curiositat i la fertilitat de la seva imaginació el van convertir en un personatge molt destacat de la seva època. Junt amb la gran difusió que va fer dels improbables efectes del pols simpàtic (fins a 29 edicions va tenir el llibre on els explicava), junt amb la seva descoberta de l’”aire vital” (més tard l’anomenaríem oxigen) que necessiten les plantes per sobreviure, se’l reconeix com el veritable inventor de l’ampolla de vi tal com la coneixem avui dia.

El tap de suro és de creació posterior. Però la resta de característiques que tothom té en ment -que sigui de vidre, de color verd o bru per protegir el vi d’algunes radiacions de la llum, amb el coll estret, collaret a la boca i “picada” al cul, que és com s’anomena la cavitat convexa de la base- totes elles es poden atribuir a les seves aportacions. D’ampolles de vi de vidre ja n’hi havia hagut abans. Però les anteriors a les creades per Kenelm Digby, o bé no viatjaven o bé ho feien embolicades amb palla. Les aportacions clau del pirata vidrier van ser la inclusió d’un tunel de vent al forn de carbó, també de invenció recent, que li permetia arribar a majors temperatures per treballar el vidre, i una proporció de sorra més gran que de potassa i de calç en comparació amb la recepta tradicional per fabricar-lo. Les ampolles de Digby eren més resistents i estables que totes les seves contemporànies i permetien ser transportades amunt i avall sense risc d’esberlar-se per les múltiples rutes comercials que s’estaven obrint per terra i per mar.

Els canvis de règim polític sota els que va viure Kenelm Digby van impedir que li fos reconegut com a vàlid l’invent fins que ho va fer el Parlament l’any 1662. Més enllà d’identificar el creador d’un objecte del nostre dia a dia, el repàs accelerat a la vida i obra d’aquest personatge extraordinari ens ofereix una altra lliçó, potser no tan evident. Et pots passar la vida buscant una dubtosa cura miraculosa per a tots els mals i, sense donar-li tanta importància, en canvi, contribuir decisivament a difondre a escala global l’única cura, rudimentària però real, l’únic consol, si voleu, que ha trobat l’ésser humà per a casi tots els problemes de l’ànima.

_____________________________________________

Fotografia de portada extreta de: http://debybeard.com/2007/12/04/todo-sobre-la-botella-su-historia/

Sobre l'autor

David Carabén

David Carabén

Cantant i compositor del grup Mishima. Amant del vi i elaborador del vi Set Tota la Vida