Territori Zona Rural

S’ha tornat l’agricultura incompatible amb la vida rural?

e2e0e09b-6fd4-4ca0-b61e-f82eec8808e4
Pep Espluga
Escrit per

Darrerament s’ha fet visible una certa preocupació pel fenomen del despoblament rural. No és pas un fenomen nou. Se’n coneix l’evolució, les causes i les conseqüències des de fa dècades, però per alguna raó en els últims temps ocupa les portades dels noticiaris i, fins i tot, diverses institucions han creat organismes amb la finalitat de ‘lluitar’ contra la despoblació. Potser la perspectiva d’imminent jubilació o previsible desaparició dels darrers pagesos-de-tota-la-vida ha disparat les alarmes sobre quin futur li espera al nostre territori, sovint víctima fàcil d’interessos especulatius de tota mena.

Per tal de contribuir al debat, ací voldria cridar l’atenció sobre dos fets separats per una mica més de mig segle, un mapa de 2011 i una conferència de 1955, i aportar una aparent conclusió lògica de tot plegat.

Territoris que expulsen població

Ara fa un temps, el servei d’estadístiques de la Unió Europea, EUROSTAT, va publicar una sèrie de mapes que representaven la distribució de població als territoris de la Unió Europea amb dades del 2011. Una de les coses més sorprenents era veure la gran diferència existent entre la densitat demogràfica d’Espanya i la de la resta de països de l’entorn. Mentre països com França, Alemanya, Holanda, Itàlia o fins i tot Portugal mostren una elevada densitat de població en el seus territoris rurals, Espanya surt representada com un gran solar amb la població concentrada en unes poques àrees metropolitanes. Una diferència abismal. Una raresa anòmala.

Tot i que es tracta d’una representació gràfica que pot incloure biaixos metodològics (com s’apunta ací), és una imatge que no deixa indiferent. Què ha passat a Espanya (i a Catalunya)? Quin és el procés que ha buidat el territori en favor d’unes poques àrees urbanes? És una conseqüència premeditada o un efecte inesperat? O totes dues coses alhora?

GEOSTAT_population_grid_2011 (1)

Per a respondre aquestes preguntes s’acostuma a fer referència a l’anomenat ‘desarrollismo’ franquista, que va intentar acabar amb el llarg període d’autarquia i d’aïllament internacional del règim a través de la industrialització accelerada (i finançada amb crèdits dels EEUU) d’unes poques grans capitals del territori. És un procés ben conegut i molt estudiat: L’elevada demanda de mà d’obra industrial, fèrriament conduïda i modulada pels cercles clientelars de la dictadura, va comportar el desplaçament de milions de persones, obligades a abandonar el món rural i a instal·lar-se en les noves àrees urbanes, generalment en condicions de precarietat més que notable.

Però aquest èxode rural no tenia arrels només en la demanda de mà d’obra industrial a les grans conurbacions, sinó que s’hi endevinen també altres factors. Per exemple, una part no menyspreable dels gairebé deu milions de persones que van emigrar entre els anys 50 i els anys 70 eren gent que fugia de la repressió franquista. És sabut que durant molts anys el règim va restringir la mobilitat de la població pel territori, i que en l’àmbit rural la repressió contra els vençuts fou molt més forta i persistent que a les ciutats. Per això, tan bon punt com van poder, moltes famílies van marxar amb la maleta al coll a la cerca d’un entorn social menys opressiu. Indubtablement aquest fenomen va tenir un pes important en el despoblament del territori i, potser, també en la imatge negativa que encara arrosseguem del món rural en el nostre país.

Però encara hi ha un altre factor potser més determinant i no sempre ben valorat: l’evolució del model agrari hegemònic a partir dels anys 50-60 del segle passat.

Com menys agricultors millor agricultura?

El 18 d’octubre de 1955 el ministre franquista d’agricultura Rafael Cavestany va pronunciar una conferència programàtica que portava per títol ‘Menys agricultors i millor agricultura’. Literalment, el ministre deia que: “hay que crear una abundante población rural no agrícola; el 46,1 de nuestra población activa agrícola hay que reducirla al 25 por 100 en un breve plazo. Pero una vez librado el campo del excedente de población, a los que queden hay que instalarlos definitivamente en forma estable sobre las tierras de la nueva agricultura, en la que es preciso cambiar profundamente al agricultor y dotarle de una estabilidad en las rentas.”

Els motius eren probablement lloables i no tenim per què dubtar de les seues intencions, malgrat provenir d’un règim polític tan sinistre. El plantejament que expressava el ministre era percebut aleshores com un camí inequívoc de progrés, i és probablement un marc mental que encara comparteix molta gent avui dia, en particular molts dels polítics que han de prendre decisions sobre el tema i molts càrrecs tècnics de les administracions agràries actuals.

Si tornem als anys 50, aquell plantejament era tan obvi com desitjat. La dura postguerra havia incrementat la població activa agrària (que assolia gairebé el 50% de la població activa espanyola, un percentatge superior al que hi havia els anys 30), una població que vivia en un món rural obligat a l’autosuficiència i en unes condicions d’escassetat, control i repressió brutals.

Però cap a la fi dels anys 50, després de quasi dues dècades d’autarquia i penúries, la geopolítica de la Guerra Freda va situar el règim franquista en un context favorable respecte els guanyadors del nou ordre mundial (per a desesperació de l’oposició democràtica a l’exili). Aleshores va arribar l’hora dels canvis,  i el ministre Cavestany seria l’encarregat de modernitzar el sector agrari al caliu de l’apertura del règim franquista sota l’òrbita dels EEUU, que oferirien crèdits, assessorament i tecnologia puntera a canvi d’una sèrie de concessions (les bases militars americanes entre elles).

483e56e8-a6cf-4e11-b3a4-c7d4994ba988 (1)

Allà va començar la famosa ‘revolució verda’ del camp espanyol. Des del final d’aquella dècada, i especialment durant els anys 60 i 70, s’aplicarà una política de ‘modernització agrària’ generosament subvencionada, basada en una intensa mecanització, la introducció massiva d’agroquímics, noves varietats biològiques i la construcció de nous regadius. Tot acompanyat d’un assessorament a mida de la mà d’uns serveis d’extensió agrària (que funcionaran sota directrius nord-americanes), amb oficines implantades per tot el territori. Una autèntica ‘revolució’ promoguda des de dalt i controlada fins a l’extrem, que ho trasbalsarà tot sense contemplacions. Qui no podia seguir el ritme del ‘progrés’ era expulsat (simbòlicament) de la comunitat agrària, conformada per uns pagesos que progressivament assumiran el rol de productors eficients i que construiran la seua identitat professional al voltant d’aquest model hegemònic.

Des d’un punt de vista estrictament productiu, el nou model agrari va ser un èxit sense pal·liatius. Va generar uns increments de productivitat més que notables, que van permetre passar de l’autosubsistència a produir per a un mercat cada vegada més ampli, en una primera fase format per les incipients àrees urbanes ‘desarrollistes’ que absorbien bona part de la producció alimentària i, més endavant, pels mercats europeus i pel món sencer. D’aquesta manera, l’agricultura es va convertir en una activitat cada cop més globalitzada, amb uns productors que orientaven els seus productes cap al mercat global i on les principals polítiques agràries van passar a ser les de promoció de l’exportació. Un mercat global que, a partir dels anys 90, es veurà cada vegada més dominat per dinàmiques d’especulació financera pura i dura, que enfonsaran preus aleatòriament i promouran acaparaments de terres, d’aliments o de collites futures només pel joc dels guanys marginals dels grans fons de capitals financers.

Les altres conseqüències d’aquest model aviat foren prou visibles. A part de la destrossa ambiental per l’ús i abús d’agroquímics, que contaminaren la major part dels aqüífers i afectaren la salut de la major part dels pagesos, els impactes sobre l’ocupació i el territori parlen per si sols. De l’aproximadament 50% de població activa agrària que hi havia el 1950 a Espanya, es va passar a només un 4,2% el 2016. I a Catalunya un simbòlic 1,6%. Segons dades de l’IDESCAT, el 2017 a Catalunya hi havia només 53.800 pagesos. Ni mitja entrada del Camp Nou.

Desenvolupament rural en temps de globalització

En definitiva, hem de ser conscients que hem viscut una transformació radical de l’estructura productiva acompanyada d’un èxode rural sense precedents. Un procés que altres països europeus van fer al llarg de tot un segle, i que a Catalunya i Espanya s’ha fet en dues dècades escasses. Massa galet per a tan poca gola.

Cal advertir que la sentència del ministre Cavestany no es va complir sencera. Sí que es va aconseguir un major rendiment agrari amb menys pagesos. Però allò de l’anunciada ‘estabilitat de les rendes agràries’ no ho ha vist ningú. Els discutits i poc equitatius ajuts directes de la PAC han sigut l’instrument per a fer-ho, però amb resultats ben poc satisfactoris. Malgrat la imatge bucòlica que en transmeten alguns anuncis televisius, poca gent viu més estressada que un pagès modern, sempre immers en una malaltissa carrera sense fi per la productivitat i la competitivitat, que els obliga a hipotecar-se i viure a crèdit bona part de la seva vida laboral, tot jugant en un mercat global que només els ofereix preus inestables i sobre el que tenen nul·la capacitat d’influència. La pagesia ja no és cosa de pagesos, sinó d’empreses ben dotades.

Tampoc s’ha materialitzat l’altra promesa del ministre de crear una ‘abundante población rural no agrícola’. Tot i els nombrosos programes de ‘desenvolupament rural’ implementats (finançats amb el famós segon pilar de la PAC), el món rural no ha deixat de perdre població relativa en favor de les àrees urbanes. Tret d’algunes honroses excepcions, la promesa de fixar població a través d’activitats no agràries s’ha revelat totalment insuficient per a revertir els fluxos migratoris.

Si després de sis dècades de promeses i de més de dues dècades de programes ben finançats per la PAC no s’ha aconseguit revertir la situació, no serà que hi deu haver alguna cosa errònia en el plantejament?

b0eee54b-b6a9-4518-91b3-e3b0ec3c85fe

Respostes correctes a preguntes equivocades?

Tanta gent treballant-hi des de tant temps no pot estar equivocada, però també podria ser que estiguéssim donant respostes correctes a preguntes errònies. Potser seria hora de provar marcs conceptuals diferents. Perquè el despoblament rural no és producte d’una maledicció, ni d’un destí malèvol, ni de cap càstig diví, sinó que, en part, és una conseqüència lògica del procés de desenvolupament agrari de les darreres dècades. Ras i curt, mentre es mantingui aquest model agrari el fenomen del despoblament no té solució.

Des del nostre punt de vista, qualsevol intent de canvi de model efectiu requeriria tornar a situar l’activitat agrària al centre del desenvolupament rural (i periurbà). Caldria reivindicar la pagesia de nou, com una aposta de futur, com una activitat essencial i estratègica i com una forma de vida indispensable per als temps que vindran (temps de crisi energètica i canvi climàtic, de periòdiques crisis econòmico-financeres, d’especulació global amb les matèries primeres, etc.).

Evidentment no tindria sentit fer-ho a partir del model agroindustrial, que ja ha demostrat abastament la seua inadequació per aquests propòsits. El més lògic seria promoure models agraris alternatius, més sostenibles i resilients, menys contaminants i menys depredadors de recursos, més vinculats als coneixements locals, més capaços de generar complicitats i sinèrgies entre la gent (pagesos, comerços, restaurants, escoles, artesans, consumidors, etc.) que viu en un mateix territori, comarca o conca alimentària.

No cal inventar res, ja hi ha moltes iniciatives agroecològiques i amb perspectiva de sobirania alimentària en funcionament que responen a aquest paràmetres. Des del Postgrau de Dinamització Local Agroecològica de la UAB cada any contribuïm a potenciar-ne una trentena. Generalment són experiències que han sorgit per iniciativa privada o comunitària i, des de fa pocs anys, també promogudes per institucions públiques d’àmbit local, en particular per ajuntaments, consorcis públics i consells comarcals.

Segurament aquests models alternatius no tindran altre remei que coexistir amb els models agroexportadors i d’empreses agràries intensives, però caldria trobar fórmules de convivència viables, així com un suport públic més decidit i equilibrat (hores d’ara el volum de recursos públics que rep el model agroindustrial és incomparable). Potser així en el futur podrem tenir una pagesia que no corri esmaperduda al ritme malaltís de la roda dels mercats especulatius globals, que es decideixi a bastir la seua identitat professional al voltant d’un model, d’una escala més local, viable i humana. Una pagesia que pugui tornar a prendre decisions sobre com fer les coses, i que compti amb la complicitat d’uns mercats propers. Potser així podríem tornar a fer compatible l’activitat agrària amb la millora del món rural, i frenar així la sangria del despoblament.

Sobre l'autor

Pep Espluga

Pep Espluga

Departament de Sociologia (UAB) & Membre de l’equip coordinador del Postgrau de Dinamització Local Agroecològica (IGOP-ICTA/UAB)